“Volíem una visió més lluitadora i rotunda de la mort digna”

Cadascú té la pròpia definició. Broggi deia que la mort digna era la mort pròpia, feta segons els valors d’un mateix. La mort digna seria la que et permet seguir prenent decisions. Seria una mort sense patiment innecessari, sense pèrdua d’autonomia, sense que la dignitat com a persona es posi en joc.

Sí, exactament. La vida indigna tothom té clar què és. La mort digna és més complicat definir-la. A Catalunya estem molt avançats en les cures pal·liatives, tot i que n’hi hauria d’haver a tot arreu i tot l’any. Necessitem l’Observatori de la Mort, al qual la Generalitat es va comprometre i no l’ha fet.

Sí. Sabem que hi ha un 84% de població a tot l’Estat que estaria d’acord a despenalitzar el suïcidi assistit i a fer una llei de l’eutanàsia. Si en aquest moment no tenim aquesta llei és perquè els partits no s’han posat d’acord. El PSOE té un projecte de llei, ben preparat i interessant, que quan trobin el moment polític adequat se suposa que el plantejaran.

Però per una cosa o l’altra no ha entrat ni a discussió. Sap greu perquè el 84 per cent de la població que hi està d’acord és molt transversal. No són només els partits d’esquerres. Al PP també s’ha avançat en aquest aspecte. Abans en el seu programa s’hi oposaven explícitament. Ara ja no. CDC va arribar a consultar els militants i la majoria s’hi van mostrar favorables. Al PP, per exemple, hi ha més del 50% de militants que hi està d’acord.

Va sorgir per intentar arribar més enllà del públic amb què nosaltres contactem a través dels punts d’informació. A DMD s’ha fet un esforç a través del grup d’educació per fer aquesta obertura i nosaltres vam veure que aquest era un camp que podia tenir interès.

Es tractava d’obrir-ho a un altre públic i de resoldre un problema: quan volíem il·lustrar un article sempre posàvem el xiprer, el cementiri o unes mans agafades. Volíem donar una visió més lluitadora i rotunda a la mort digna i ens va sorgir la idea de contactar amb il·lustradors. Vam buscar-ne de joves i professionals. Al cap de pocs dies moltes persones amb les quals havíem contactat ens van trucar i ens van expressar la dificultat de l’encàrrec. I en vam parlar. D’aquelles reflexions que van fer elles n’ha sortit un catàleg preciós.

Vam comptar amb l’ajuda inestimable d’Alba Falgarona. Serà a Girona i a Barcelona, on passarà per centres cívics. Montse Boher, d’Eduxarxa, ens ha fet una unitat didàctica sobre l’exposició perquè la puguin visitar alumnes d’institut i puguin treballar el tema. Tenim també demanda de Lleida, Tarragona, de Vilanova, de Sant Cugat i de ciutats que han signat mocions com Guadalajara, Valladolid o Brussel·les.

Va ser importantíssim. Les estadístiques de nombre de documents de voluntats anticipades van augmentar espectacularment des d’aquell moment. Va ser molt important com a associació. Ell va ser molt generós pel seu suport a Pániker, que era el president. Vam fer entrevistes conjuntes i fins i tot a Figueres es va fer una lectura de textos de Pániker referits a Sampedro.

Res de res. Ara Sampedro tindria les mateixes dificultats que fa vint anys. En els últims casos de suïcidi s’han trobat amb la mateixa problemàtica. Si l’eutanàsia estigués legalitzada i el suïcidi assistit no estigués penalitzat és gent que allargaria el temps de vida. Moririen més tranquils, acompanyats i més tard. Avancen molt el seu suïcidi perquè ho han de fer sense ajut extern.

Molt. Hi ha una qüestió que pot semblar absurda però fonamental. Quan fas el document de voluntats anticipades necessites tres testimonis per anar al CAP a registrar-ho. Això en el cas de gent gran que no estan gaire acompanyats és una cosa molt dificultosa. Si els ajuntaments, a través del secretari poguessin donar fe que aquesta persona fa lliurement el document de voluntats anticipades, seria molt més fàcil per a molta gent.