“En la nostra societat la mort continua sent un tema tabú”

Marian Lorente: Tant l’anatomia com la fisiologia són les bases de la medicina. Necessitem donants per al laboratori d’anatomia de la Facultat de Medicina i per a altres facultats de la UVic-UCC perquè els alumnes aprenguin directament amb els cossos. La donació és un acte altruista i es considera que el coneixement s’ha de posar a disposició de tothom.

Laia Nogué: Tens dues vies: telemàticament al web de la universitat o bé presencialment a la Facultat de Medicina. En aquest últim cas, la persona ha de venir amb un testimoni per acreditar que el donant té plenes facultats mentals. Se’ls informa sobre com s’ha de procedir en cas de defunció, els fem omplir una butlleta, signen el document i els donem un carnet que els acredita com a donant de la nostra facultat.

L.N.: Per a això i perquè quan hi ha la defunció el carnet es dona a la funerària i aquesta ja sap que es pot dirigir a nosaltres.

L.N.: No, pots deixar-ho escrit en les últimes voluntats anticipades o haver-ho dit de paraula, o també pot decidir-ho la família en el moment de la mort.

L.N.: En la nostra societat la mort continua sent un tema tabú. No ens eduquen per viure amb la mort, tot i que forma part de la vida. Hi ha gent que no dona el cos per desconeixença i altra perquè és molt convencional. De totes maneres, un servei així, per als donants de tota la Catalunya Central, feia falta. M.L.: Igual que els trasplantaments d’òrgans en viu són molt importants, amb la donació del cos també es pot contribuir a fer avançar la investigació en tot el camp quirúrgic, per provar pròtesis i dispositius mèdics... Tot el que és quirúrgic més avançat s’ha fet amb cadàvers, tot i que explicar-ho a la societat no té gaire glamur.

M.L.: Per fer el dol de la persona que s’ha mort s’ha de fer un comiat, però s’ha de plantejar sense el cos present. És recomanable fer un comiat igualment.

L.N.: Tan bon punt la funerària té el certificat mèdic de defunció i la llicència de sepultura, es posa en contacte amb nosaltres i ens porta el cos, normalment al cap de 24 hores de la mort. Quan el rebem, ràpidament traiem sang per comprovar que no hi hagi cap malaltia infecciosa i, un cop tenim el resultat negatiu, comencem a treballar el cadàver. Es pot embalsamar o es poden fer disseccions.

M.L.: Sí, uns quants anys, perquè hi posem un líquid que fixa les estructures. Si el dissequem bé i el guardem bé a la nevera, un cos pot conservar-se tres o quatre anys. L.N.: A més, nosaltres ja no utilitzem el formol típic de l’embalsamament, perquè és tòxic, cancerigen. Hi ha qui l’utilitza en concentracions molt baixes, però Europa s’està posant molt forta en aquest tema i a la llarga el volen treure. Ara es fa amb una mescla d’alcohols.

M.L.: Només les persones amb malaltia infecciosa (hepatitis B i C, sida, tuberculosi o sèpsies). Tampoc serveixen els cossos que, per circumstància de la mort, requereixin la pràctica d’una autòpsia, ni aquells als quals se’ls ha extret òrgans a causa d’un trasplantament.

M.L.: Sí, però no és un handicap, perquè els vasos, els nervis i la musculatura són els mateixos. El que ens interessa és veure on estan col·locats els òrgans i les estructures del voltant.

M.L.: La virtual és un complement més, perquè no permet percebre el tacte de les estructures ni pots veure les relacions. Amb la virtual, que té 3D, pots fer un volumètric, per exemple, però els estudiants tenen una visió del cos humà molt diferent de si han vist in situ les vísceres, les han tret i posat, i ho veuen des de les relacions topogràfiques. Als alumnes els costa ubicar un òrgan dins el cos.

M.L.: Normalment, sí. Als que tenen molt clar que volen fer cirurgia, no els impacta gens. En general, el que més els impacta és la cara, perquè és el més humà, i per això al principi intentem tenir-la tapada.