Societat

Martí Manyalich

Professor medicina UB i President de la Fundació DTI - Donation & Transplantation Institute

“El 90% de les famílies accepten la donació d’òrgans en el moment de la mort”

  • VÍDEO: manyalich. llavina
Hem de tenir confiança que després de morir el nostre cor seguirà bategant en una altra persona o que el nostre ronyó traurà algú de la diàlisi
A Catalunya tenim el rècord europeu i som un model. Som el país d’Europa que fa més trasplantaments per milió d’habitants i any

Si parlem de la donació d’òrgans per a trasplantaments, el doctor Martí Manyalich és un dels grans referents mundials en aquesta qüestió. Manyalich és director i assessor de nombroses iniciatives, projectes i programes per promoure la donació arreu del món. Treballa a la UB i explica i difon el model que ha fet que el nostre país sigui líder mundial en donació d’òrgans. Cada donació és una vida que es pot salvar, és un malalt que es pot curar o que pot millorar la seva qualitat de vida, i aquests objectius són per al doctor i per a tota la comunitat mèdica les millors fites. Avui, a les 21.30 hores, a El Punt Avui TV.

“Caldria multiplicar per deu el nombre de donants al món; així podríem fer un milió de trasplantaments l’any.” Realment és així?
Sí, perquè cada any només se n’estan fent una desena part: 100.000 trasplantaments d’òrgans. L’OMS diu que cada país hauria d’arribar a tenir autosuficiència. És a dir, produir els seus donants perquè amb aquests òrgans es poguessin fer trasplantaments per a totes les necessitats. Només se n’estan fent un 10% i n’hauríem de fer deu vegades més per tenir totes les necessitats cobertes a tot el món.
A Europa, avui dia, 90.000 persones estan esperant un trasplantament, però només n’hi ha 10.000 que facin aquesta donació. Com podem canviar això?
Europa són molts països i molts sistemes, i n’hi ha que estan més avançats i que arriben a aquesta autosuficiència, però d’altres estan quedant bastant enrere. Per això hi ha aquesta falta d’òrgans. Formar millors professionals podria ajudar a revertir-ho, així com fer entendre a moltes entitats socials què vol dir la donació, com podem fer-la i com podem acceptar-la. Ben segur que això hi ajudaria molt.
L’Estat espanyol i Catalunya són líders en donacions?
L’any 2017 es van fer a Catalunya 1.106 trasplantaments, amb un creixement del 8,8% respecte al 2016. Això situa la taxa d’aquestes intervencions en 146,5 trasplantaments per cada milió d’habitants, una de les més elevades del món. Fa 25 anys que som pioners mundials. Entre un 80% i un 90% de la gent en el moment de morir accepta la donació. Hi ha cultura i formació, i els mitjans heu ajudat molt a fer-ho entendre. La donació d’òrgans és una decisió personal; n’hem d’estar convençuts. Hem de tenir confiança que després de morir el nostre cor continuarà bategant en una altra persona o que el nostre ronyó traurà algú de la diàlisi, i fins i tot que la resta de la família estarà contenta. La humanitat és molt generosa, i la gent, quan ho ha entès bé, dona. A Catalunya tenim el rècord europeu i som un model. Som el país d’Europa que fa més trasplantaments per milió d’habitants i any. Tenim més gent trasplantada que no pas fent diàlisi, per exemple, i això no passa en altres llocs, ni d’Europa ni del món.
És molt important la tasca que feu a l’hospital...
És clau. El model està basat en una estructura professionalitzada de metges –sobretot relacionats amb la medicina crítica, d’anestèsia, urgències o cures intensives– que després de la mort d’un malalt somien poder ressuscitar els seus òrgans perquè al cap d’unes hores puguin tornar a funcionar en un altre cos.
D’on ve la seva passió per aquesta feina?
El 1984 estava a urgències del Clínic i un grup de companys voluntaris vam crear el Sistema d’Emergències Mèdiques, amb morts que arribaven del carrer. Fer entendre a la família del difunt tot el procés que hi ha al darrere, sabent que hi ha uns equips que esperen aquell òrgan per a un malalt crònic que estarà anys així o que es morirà... Ressuscitar la vida després de la vida... És un tema apassionant. I tota la tecnologia, la recerca i la formació que hi ha al darrere, també.
És fàcil convèncer la família?
Més que convèncer, els hem ajudat a prendre una bona decisió. Es tracta d’acompanyar-los perquè entenguin que l’ésser estimat és mort. Hi ha un tema important, i és que la majoria tenen mort encefàlica i continuen respirant de manera artificial. Fer comprendre que això és igual que la mort costa un temps, però després la mateixa família pregunta què ha de fer. I és el moment de respondre que amb la donació d’òrgans podrien salvar la vida a altres malalts de l’hospital o del món. Mai és un no a la donació en si.
Qui pot ser donant?
Els que moren a la unitat de cures intensives o a urgències són els millors candidats. Però no tots. Només un 0,5% acaben sent donants. Els altres tenen circumstàncies que fan que no sigui viable com ara risc de transmissió o òrgans afectats per malaltia.
Quins són els trasplantaments més habituals i quins són els més necessaris?
Gairebé la meitat dels òrgans que necessitem són ronyons. Després hi hauria el fetge, perquè hi ha moltes malalties hepàtiques. I els següents serien cor i pulmons.
Un sol donant pot arribar a salvar vuit vides. És cert?
Sobretot quan parlem de gent molt jove que no té cap patologia prèvia. Gent amb tots els òrgans bé i que potser mor per un problema cerebral. Però no només és això: també una part dels teixits com ara les còrnies, entre d’altres, que necessitem per a procediments quirúrgics. El que fa una donació és molt generós. Potser 20, 30 o 50 persones poden acabar utilitzant una part d’aquest cos.
Quin és el perfil del donant?
El 70% avui dia és gent de 60 anys de mitjana i morta per accidents vasculars cerebrals. Per sort no tenim gaire gent jove. Dels 58 milions de persones que moren cada any al món, 12 milions són per hemorràgia cerebral i només 1,4 per accident de trànsit.
Quin és el dubte principal a l’hora de fer-se donant?
Hi ha por i desconeixement. Por de la mort i desconeixement sobre què es fa i com es fa. Si hi ha professionals mèdics a l’hospital que informin bé sobre el tema, la por desapareix. És el que passa aquí: el 90% de les famílies accepten la donació en el moment de la mort. I aquí és on hem ajudat molt, a través dels programes educatius de la Universitat de Barcelona, a formar i a entrenar gent de tot el món.
A l’Iran, per exemple...
Transferir un model a un altre país és excitant! Has d’entendre i comprendre la seva cultura, com són... Has d’estar acceptat per ells i adaptar-hi el model. Els iranians van venir a Catalunya el 2000 i van començar a muntar un sistema igual que el nostre, però les famílies s’hi negaven en una proporció molt alta. Ara, en canvi, el 90% accepten la donació en el moment de la mort. En projectes europeus, últimament hem fet coses importants com ara l’Eudonorgan. El Parlament Europeu va decidir que hi hagués un pressupost per entrenar més professionals i conscienciar més entitats socials de la falta d’òrgans.
També sou a la Xina. Ha canviat molt?
Moltíssim. En nombres absoluts, ocupen el segon lloc en el rànquing mundial de donacions. El desembre del 2014, el govern xinès va informar que a partir del 2015 faria servir el sistema tradicional occidental de donacions d’òrgans. Hi hem anat, han vingut i hem fet programes d’entrenament. A través de la UE, hi ha un programa de postgrau, coordinat per la UB juntament amb la Universitat de Bolonya i la de Niça, en què set universitats xineses estan fent un postgrau en donació. Formarem 140 metges xinesos perquè ho apliquin. El resultat de tot això és que, quan vam visitar la Xina el primer cop, el 2009, hi havia zero donants i l’any passat, 5.200.
Com es pot lluitar contra el tràfic il·legal d’òrgans?
És una xacra que volem evitar. Si hi ha òrgans suficients, no cal anar als punts negres. Malauradament, però, continua havent-hi zones que no en tenen, amb possibilitats econòmiques, i van a buscar-los. El febrer passat vam anar a Roma perquè el papa Francesc està ajudant molt, i tots els països vam revisar quines eren les mesures que s’havien de prendre. Cada país haurà de declarar il·legal el tràfic d’òrgans, l’haurà de perseguir i haurà de facilitar sistemes perquè hi hagi donants. Científicament, no deixarem que cap país on sospitem que es du a terme aquesta pràctica pugui assistir als congressos internacionals. Cada vegada està més perseguit i la gent està més conscienciada. Això fa que la nostra fundació, el Donation & Transplantation Institute, rebi trucades d’arreu del món per demanar que els ajudem a tenir donants. Ara venim de les Filipines, estem col·laborant amb el govern de l’Aràbia Saudita i el setembre passat vam tenir els primers donants dels Emirats Àrabs.
Què cal fer per ser donant?
Explicar-ho als que tens al costat, als que estimes i als que preguntaran si et passa alguna cosa. Hi ha un carnet de donació que manifesta la teva voluntat de manera simbòlica, però bàsicament es tracta de dir-ho: “No tinc por, vull ser donant.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia