“Crisis d’ansietat o d’angoixa i dols impossibles de fer és el que més veiem”

Des que Freud va publicar La interpretació dels somnis, en el món científic hi va haver un gran debat, molta polèmica, i ha tingut sempre detractors. Dels científics de finals del segle XIX i començaments del XX, potser és el que s’ha incorporat més en el camp no només de la cultura, sinó per exemple en el de la psicoteràpia, dels tractaments dels malestars psíquics. Freud segueix molt viu, especialment després de la figura de Jacques Lacan, que va reactualitzar la psicoanàlisi freudiana en el segle XX i en el conjunt de les ciències actuals.

És un mètode terapèutic per al tractament del patiment psíquic: ansietats, angoixes, tristors, a través de la paraula i del que Freud va descobrir com “la transferència”, un concepte psicoanalític que té a veure amb el lligam que la paraula estableix entre nosaltres. És molt freqüent que persones que s’analitzen per resoldre un problema puntual de la seva vida, continuïn més enllà de la seva finalitat terapèutica. La psicoanàlisi és una experiència ètica de la vida, una manera de trobar una resposta singular i personal a allò que per a nosaltres vol dir ésser viu.

La psiquiatria tracta els trastorns a través de la farmacologia. Quan un va al psiquiatre normalment obté una medicació. Un psicòleg, depenent de la tendència que segueixi, el que farà serà donar-te consells i et parlarà, de vegades, des d’un saber propi o de les teories. El psicoanalista t’escoltarà perquè puguis començar a desxifrar el que en diem “l’inconscient”: allò que sabem sense saber-ho i que quan coneixes té un efecte d’alliberament subjectiu molt important i terapèutic. La psicoanàlisi és una experiència de paraula que serveix per elaborar aquest saber inconscient del qual en sabem molt poca cosa i que pot aparèixer en somnis o símptomes.

L’analista no pregunta sempre. Quan s’escolta sense prejudicis i sense indicar-li massa coses, el pacient de seguida et parlarà de la infantesa. I té una raó, que Freud va descobrir ben aviat: la infantesa és un moment molt important de la vida, que ens acompanya sempre. Es descobreixen moltes coses en ella, i sabem que els primers mesos de vida són molt importants en patologies com ara l’autisme i altres. El nostre univers psíquic està en la infantesa, que més que un temps passat és un lloc de referència, un escenari que es va modificant tota la vida.

Woody Allen és un bon exemple del que va ser la psicoanàlisi americana, que va ser importada per exiliats europeus després de la Segona Guerra i que van transformar la psicoanàlisi en una mena d’ideologia de l’adaptació. Allà on hi ha hagut grans moviments migratoris la psicoanàlisi ha tingut un arrelament més important. L’Argentina, per exemple, és un país fet d’emigracions, i dins l’orientació lacaniana té una escola molt important, i això és degut a una relació amb la paraula i el llenguatge. Freud era jueu, va haver d’exiliar-se i sabia que la seva pàtria era allò que està escrit en la història de cadascú i que és analitzant la que està al nostre inconscient que podem realment esbrinar qui som i què volem.

La meva germana em va regalar un llibre de Freud, Psicopatologia de la vida quotidiana, molt interessant, per començar a entendre la relació amb el llenguatge, la seva importància, els records, etcètera. A l’acabar batxillerat, vaig decidir fer psicologia, i a primer ja em vaig trobar amb la psicoanàlisi i amb gent que hi estava treballant. També va ser fonamental trobar-me amb els textos de Jacques Lacan, autor d’un nou moviment psicoanalític, que exigeix un treball molt constant de lectura, de formació i, sobretot, de no refiar-se massa de les falses evidències.

El que més veiem són crisis d’ansietat o d’angoixa sostinguda, però també moltes persones que presenten símptomes d’un dol impossible de fer. Moments de tristor immotivada, sentiments que la vida perd sentit. És un fenomen molt actual i pertany a les formes de societat en què vivim: la gent està cada vegada més sola i la solitud s’ajunta a aquest fenomen de depressió i angoixa. També venen subjectes psicòtics amb al·lucinacions i deliris. La psicoanàlisi actualment està treballant molt en el camp de la infantesa, l’autisme, trastorns de l’aprenentatge i la conducta, i un ventall molt ampli.

La primera és: “Trobarem la solució junts.” La solució no ve mai de fora. Freud deia que el símptoma no és tant una inadaptació a la realitat sinó un intent d’adaptar-te a la realitat. El primer que fem és posar el subjecte davant el seu patiment i símptoma. En pocs mesos es pot construir això i trobar-hi una solució particular. Però partint sempre d’una idea: el símptoma, el problema, porta en si la solució. Simplement l’hem de saber desxifrar amb l’ajuda d’algú.

Tots els corrents estan d’acord que desconeixem moltíssima part del que són els nostres processos de pensament diari tant a la nit com quan estem desperts. Això és el que la psicoanàlisi anomena inconscient. Els somnis segueixen tenint importància. Com va descobrir Freud, no són producte d’un funcionament atzarós de les neurones o del sistema nerviós, sinó que tenen una estructura de llenguatge. Se’ns presenten com un jeroglífic que cal desxifrar i que ens dirà alguna cosa molt important del que som.

Vindran uns 2.000 col·legues d’arreu del món. Analitzarem el malestar més contemporani: les psicosis ordinàries, que no apareixen clarament però ens indiquen que alguna cosa pot desencadenar-se encara que no sempre es pugui preveure. Comptarem també amb persones que venen del camp de l’art. La psicoanàlisi està inclosa en la cultura d’una manera molt important. No es pot entendre la psicoanàlisi sense un recurs i una referència contínua a la cultura en què vivim.

És un tema habitual. Travessa la nostra cultura i civilització. Els medicaments ajuden, i de vegades s’ha de recórrer a ells, però sempre per ajudar la persona a tractar el seu problema a través de la paraula. Quan un fàrmac impedeix això, no és un bon fàrmac.

Estem començant a veure com crear un àmbit de treball per poder tractar el malestar inherent a la situació política a Catalunya. Hem fet un grup de treball que es dedicarà a conversar amb convidats de la política i la cultura, des del discurs de la psicoanàlisi. Això és un signe més que no està aïllada del món social on viu.

De ben segur. Com qualsevol esdeveniment polític i social d’aquesta magnitud, el que s’ha anomenat “el procés” ha tocat també el més íntim de cada persona, sempre de maneres diferents: la incertesa i l’angoixa, la sensació de rebuig o de desemparament, però també de solidaritat i de decisió conjunta, el sentiment de pertinença a un grup, sigui el que sigui, l’alegria i la tristesa alhora, els sentiments d’injustícia i d’opressió. Els afectes són a flor de pell, gairebé ningú s’hi sent indiferent i en parla també en les seves sessions de psicoanàlisi.