“Catalunya i Espanya haurien d’abandonar el seu combat fàl·lic”

Freud ja va considerar que des de la psicoanàlisi calia estudiar els fenòmens de masses. El que succeeix ara aquí és un fenomen de grup que els psicoanalistes anomenem d’identificació. Quan es confronten posicions d’identificació que no es reconeixen entre elles es produeix un conflicte que només es pot resoldre amb la conversa, que és l’eina amb què la psicoanàlisi tracta tant els conflictes individuals com els socials. I ha de ser una conversa amb un reconeixement mutu.

En principi renunciant a les identificacions preses de partida. De fet, l’inconscient amaga una part de nosaltres mateixos. No som exactament com ens pensem que som. Assumint això, les dues parts poden començar a parlar i reconèixer autoritats mútues.

La crisi de l’autoritat paterna ja va ser detectada a l’època de Freud i ara hi ha una crisi d’autoritat generalitzada. L’Estat espanyol ha perdut autoritat a part del seu territori –Catalunya– i li ha passat per no haver pogut reconèixer la singularitat d’aquest subjecte polític i social.

El filòsof Alexandre Kojève deia que la legalitat és el cadàver de l’autoritat. Quan es perd l’autoritat hi ha un recurs immediat a la legalitat i, com va introduir el psicoanalista Jacques Lacan, quan un no té autoritat per mantenir una pràctica, el recurs al poder i a l’opressió és la temptació immediata.

Efectivament, aquí ho veiem, entre altres coses, amb la conculcació de drets civils i polítics.

Des del punt de vista psicoanalític seria una perspectiva, però no pas l’única. Hi ha també una altra referència molt pròpia de la història espanyola que és la lluita fratricida, una relació de rivalitat entre germans que ve de lluny. El caïnisme és un mite que travessa la història espanyola. De tota manera preferiria no prendre models familiars per estudiar el conflicte actual, entre altres coses perquè la família tradicional ha canviat tant que ja no permet entendre el que està passant aquí.

El tema de la feminitat. La psicoanàlisi introdueix que la posició femenina no funciona segons la lògica del tot o res. Aquesta és la lògica masculina. La femenina juga més amb els matisos, amb les singularitats.

És així. Aquesta independència o res i aquesta unitat o res és el que ens ha portat al cul-de-sac en què ens trobem.

Em sembla que seria una molt bona idea. Entre u i zero hi ha molts números possibles, moltes singularitats. Si introduïm la feminització a la política, les identificacions fàl·liques masculines començaran a ballar i ja està bé que ho facin.

Sí, sí, cal abandonar aquest combat fàl·lic i anar cap a una dialèctica no fàl·lica que és precisament la femenina.

Inevitablement, quan es polaritzen les coses, aquesta posició es dona a les dues bandes. De tota manera em va cridar l’atenció el president Puigdemont quan va dir que el que es vol fer és un estat català no identitari. Em va semblar que era justament una frase que trencava aquesta lluita d’identificacions preestablertes i que ens apropava a la feminització de la política.

Cal bons improvisadors que ho dirigeixin –la improvisació dirigida és important a la política– i mitjancers neutrals que ajudin a apropar posicions i a allunyar els fantasmes recíprocs.

He atès depressions, fenòmens maníacs, sentiments d’aïllament, desarrelament, humiliació i alguns casos marcadament traumàtics. Quan això passa és perquè a algunes persones els ha començat a tremolar el seu estat de benestar, el seu món. Cal analitzar cas per cas però el que sí que puc afirmar és que de cap manera s’està trencant la societat catalana. Hi ha polaritzacions i s’han d’evitar els fenòmens segregadors, però vivim en una societat molt més cohesionada del que ens pensem com demostra el fet que, malgrat la tensió política, no ha aflorat la violència.