“Hem de fer que disminueixi el mal i que s’incrementin el bé i la bellesa”

La imatge dels afores em permet insistir en la condició humana com a situació de no plenitud. Ni perduda, ni albirada. Una situació en la qual hi ha molta dificultat, molt de mal, però també molta bellesa. La nostra responsabilitat és fer que disminueixi el mal i que s’incrementin el bé i la bellesa. La idea de plenitud no ens va bé per pensar-nos. Du a frustracions i ni tan sols és imaginable. La plenitud paradisíaca acaba resultant inhòspita.

Miro de fer una reflexió a partir del que entenc que són experiències fonamentals de la majoria de la gent, experiències realment bàsiques. No tinc cap esquema preestablert que expliqui el món. Hi ha afirmacions que són excessives, que diuen més del que es pot dir. “La realitat és la matèria i això és tot” o “La vida és una combinació química i ja està”. Vols dir? Des de sempre les persones hem pogut meravellar-nos de la fondària inabastable de la vida i del món; fondària que té un caràcter d’abisme i a vegades el té lluminós. Una mena d’escletxa. L’experiència de la vida fa que per descriure el que vivim haguem de recórrer a una paraula com misteri o alteritat. Que, a partir d’aquí, hi hagi persones que en desenvolupin un esquema o un discurs de caràcter religiós, és una possibilitat. Jo, en el llibre, em quedo aquí. Aquest retorn a l’experiència seria una forma de tornar a ajuntar-nos i no separar-nos per etiquetes.

No tinc una resposta a la pregunta. El fet que depenguem els uns dels altres és una sort, un regal. La fermesa, la confiança, necessita els altres. Als afores, sortosament, ens recolzem els uns als altres. Però també hi trobem violència. Des de la més manifesta i la més brutal fins a fenòmens que també hi tenen a veure, com l’egoisme, l’individualisme o la indiferència. Hi són avui i hi han estat sempre. Tot allò que és bo pot degenerar amb molta facilitat. La degeneració és una amenaça persistent sobre tots els fenòmens humans. I hi ha un tipus d’estructures socials que accentuen aquestes tendències. En el nostre cas, l’apilament social coincideix amb un aïllament. L’alerta sobre els processos de degeneració ha de ser constant. No fem tot el que podríem fer.

Sempre hi ha el perill de rebre etiquetes que no busques. Posar la paraula bondat en un títol és un risc. Pot sonar a moralitat simplista. Voldria fugir d’això. El plantejament és molt diferent. El que sí que crec és que tot depèn de l’actitud de les persones, de la mirada. Naturalment que hi ha també els sistemes de tota mena, l’econòmic, el polític i el tecnològic, que estan interconnectats, i un es pot sentir impotent. Però finalment la força de canvi de qualsevol situació sempre rau en les persones. Quan el canvi de mirada és de debò, determina un canvi de vida. Les persones que fan aquest canvi poden ser poques, o poden tenir poca incidència social, però en els àmbits en què es mouen l’empremta és molt significativa. Això és real, és eficaç, és fecund. Per això hi confio. El canvi no és utòpic. Ja té lloc. El que passa és que no té lloc en les dimensions que podria tenir. És marginal.

M’hi entretinc perquè el tema de la commoció l’entenc com l’essència de la vida humana. A vegades creem com una mena de cuirassa que ens fa poc capaços de rebre. Això és una disminució del que és humà. Una persona apàtica és, literalment, una persona que no s’apassiona. I no s’apassiona perquè res la toca, res la commou. És indiferent. En canvi, en una persona capaç de ser afectada pel que passa al seu voltant hi ha una expressió eminent d’allò humà.

Fredor és indiferència. La intel·ligència és exactament el contrari. És la capacitat d’adonar-te de les coses. Les persones més fredes són incapaces d’adonar-se de la diferència. Per això són indiferents. La fredor és degeneració.

Hi ha contextos que debiliten aquesta capacitat. Una societat superficial, frívola, és un mitjà de conducció extraordinari per al mal. Per a les coses valuoses no hi ha tècniques, però sí que hi ha encomanament, contagi. Si vius en un context on les persones saben rebre i tu veus com reben, com queden commogudes per la bellesa, això t’arriba. Tots els registres de la comunitat són decisius per aquesta mena de cultiu de la sensibilitat.