“Amb 70 anys he fet la volta al món amb moto en 100 dies. El millor pla és no tenir pla”

VÍDEO: SAGI. LLAVINA

La moto té un avantatge, i és que t’obre portes. Quan vas pel món amb motocicleta, caus bé a tothom

El “Més que un club” el va crear el director creatiu Javier Coma. Se li ha reconegut poc, ell era tímid i no volia figurar

Sempre dic que la por és molt perillosa, però està prohibida. S’ha de tenir la consciència, però la por surt quan no controles

Xantal Llavina - Girona

Víctor Sagi prové d’una nissaga en què cada membre ha sobresortit en una disciplina. És besnet de cantant líric i d’escriptor, net de jugador del Barça i fill de publicista. Sagi també s’ha dedicat a la publicitat, però on més ha destacat és com a esportista i aventurer. Ha competit en esquí, vela, automobilisme i motociclisme. Però segurament quan més a gust se sent és quan emprèn una aventura. Una aventura com travessar l’Atlàntic o el Mediterrani en solitari (va ser el primer català a fer-ho), o com fer la volta al món amb moto travessant tot l’hemisferi nord en 100 dies, amb 70 anys, juntament amb un amic. Ho explica fil per randa en un llibre de Pagès Editors. Ja sigui en quilòmetres o en nusos, cremant benzina o aprofitant la força del vent, a Víctor Sagi li ha agradat viure la vida a tota velocitat.

“Hi ha un moment en la vida que cal saber escoltar i aprofitar, perquè si no, potser no tornarà mai més.” Aquest moment va ser fa quatre anys, quan decideixes anar a fer la volta al món amb moto i en 100 dies?

La veritat és que aquests moments els tens constantment durant la vida, el que passa és que molta gent no se n’adona. Aquest potser va ser un dels moments, però n’he tingut molts, i sempre he estat atent que no em passessin de llarg.

Aquesta aventura la vas fer amb Jaume Falguera, als 70 anys. I això no acostuma a passar. D’on neix aquesta iniciativa?

Estiuejo a Cadaqués, i un dia després d’un sopar que em va semblar molt avorrit vaig pensar que ho havia estat perquè la gent no fa coses interessants. I jo tampoc les feia, des de feia algun temps. Em vaig dir que tenia ganes de fer la volta al món i vaig començar a preparar-ho. En principi anava sol, però al cap d’uns mesos em va trucar ell mateix i em va dir que també venia i m’acompanyava.

Què ha estat el millor i el pitjor viscut en aquests 100 dies?

Va haver-hi moments complicats i difícils, com quan vam tenir les motos al port franc de Seattle, als Estats Units; no ens les deixaven treure per una qüestió de medi ambient, i allà vam estar quinze dies sense els cavalls. Ens va passar pel cap fins i tot tornar a Barcelona, però vam decidir que no, que era un viatge blindat, amb un començament i un final, i nosaltres esperaríem que les motos sortissin. Mentre esperàvem, per aprofitar el temps, vam fer 8.000 quilòmetres més en cotxe, pel Canadà.

Tot això ho expliqueu al llibre ‘La volta al món en 100 dies’, però per on vau començar?

Primer, Europa, fins a Hèlsinki. Després, Rússia i Sibèria, fins a Vladivostok. D’allà vam anar a Corea del Sud, que va ser un contrast molt fort. Sempre dic que a les capitals la gent és d’una manera, però als pobles és d’una altra. Per conèixer un país no s’hi val anar només a les ciutats, perquè són falses i totes s’assemblen. Als pobles tot és diferent, fins i tot les carreteres. Hi ha vegades que per fer 200 quilòmetres hi estàs sis hores. No teníem ni hotels reservats. El millor pla és no tenir pla.

Com es veu el món des d’una motocicleta i en 100 dies?

La moto té un avantatge, i és que t’obre portes. Quan vas pel món amb motocicleta, caus bé a tothom. El Màgic Andreu diu: “Quan vas amb cotxe, veus el paisatge, i quan vas amb moto, en formes part.” I aquesta és la sensació. La motocicleta et dona una llibertat i un optimisme que, a més, i sembla que està demostrat per estudis psicològics, va molt bé per al cap. Per això: tinguis l’edat que tinguis, amb moto i on sigui. Ves-hi!

També vas ser el primer català a creuar l’Atlàntic sol en 26 dies i molt jove, amb 33 anys.

Quan tenia 14 o 15 anys, ja anava de Cadaqués a Portvendres sol, amb un Snipe. A casa m’amagaven les veles perquè no ho fes, però me’n vaig comprar unes altres i marxava igualment. Pensa que també he fet el Mediterrani sol, catorze vegades!

Però l’Atlàntic el vas creuar el 1980, amb molt poca tecnologia. Vas passar moments complicats, com quan et vas fer una ferida profunda al dit i no podies tenir ajuda de cap tipus. Vas tenir por?

Em vaig fer una ferida i no podia aturar l’hemorràgia. Al final em vaig cosir el dit jo mateix. Van ser dos punts, però el mal era terrible. Sempre dic que la por és molt perillosa, però està prohibida. S’ha de tenir la consciència, però la por surt quan no controles moments complicats. Tenia claríssim que acabaria la regata, en què, tot s’ha de dir, van morir tres persones i molts no van acabar-la.

Veig molta adrenalina i risc...

L’aventura en si és adrenalina. El risc són inconvenients que et vas trobant i que has d’anar resolent, però jo mai soc temorós. M’agrada tenir-ho tot controlat a aquests nivells. Hi ha coses amb les quals no s’hi val a jugar. No tinc gens de ganes de morir-me, i has de vigilar perquè fent coses d’aquestes corres més risc que estant a casa sense fer res.

D’on et ve aquest esperit aventurer? De fet, vens del món de la publicitat, que no hi té res a veure...

Per mi tot és important i en tot he gaudit. Sempre dic que si no hagués treballat en publicitat no ho hauria fet en res. La publicitat és trepidant. Viatjar i tenir aventures també, però ja que hem de treballar, en publicitat m’ho he passat molt bé tota la vida.

El teu avi va ser un referent en publicitat, el teu pare, Víctor Sagi, va fundar una agència molt important a Barcelona...

Crec que Víctor Sagi Publicitat ha aportat un percentatge i un pes específic molt fort dins el món de la publicitat. Hem tingut els millors creatius del país durant dècades. Vam aconseguir descobrir gent que després ha estat importantíssima en el món de la creativitat.

Vau ser els primers a internacionalitzar la marca “Barcelona” amb la cerimònia d’inauguració del mundial del 82 al Camp Nou...

La cerimònia del mundial la vam fer amb la col·laboració de Leopoldo Pomés, una de les persones més creatives que he conegut mai. Als Jocs Olímpics de Barcelona van fer una cerimònia increïble, però estava molt inspirada en aquella, que va significar un abans i un després.

Quines altres campanyes publicitàries recordaries?

Les de la Creu Roja les fèiem sempre nosaltres. Danone, Phillips, Sanyo, Ram, etc. Vam haver de muntar diverses agències, amb creatius diferents, perquè teníem clients que es dedicaven al mateix i no volien estar a la mateixa agència perquè no hi hagués vasos comunicants. I de logotips, n’hem fet molts! Per exemple, el del govern d’Andorra, el d’Arinsal, Super Espot, etc.

I hi ha una història molt poc coneguda i relacionada amb l’eslògan del Barça, que ja és mític i que significa molt per a tot el barcelonisme: “Més que un club”.

Sí, aquest eslògan és de Javier Coma; va ser director creatiu en una de les nostres agències. Va sortir per la campanya que vam fer per a Montal en el seu temps. Va anar creixent i creixent molt... però és que el Barça és més que un club! Se li ha reconegut molt poc al Javier Coma, aquest mèrit. Era una persona molt tímida que no volia figurar.

La teva vida és ben curiosa però la de la teva família també. El teu avi va ser jugador del FC Barcelona, amb xifres espectaculars: 455 partits, 134 gols i, segons les estadístiques, mai va fallar cap penal...

Sí, sí. Emili Sagi va ser extrem esquerre del Barça. Era el Messi de l’època, però no cobrava el mateix! [riu].Va ser jugador fins al 1936.

A la teva família hi ha hagut molt de talent! Això és un estímul o una pressió?

El besavi era baríton. Un altre besavi era Juli Vallmitjana, escriptor de teatre que ara s’està tornant a recuperar.

Dius “Mai he pensat que els temps passats fossin millors, sinó que el millor encara ha de venir”. Et queda per complir algun somni?

Molts! Ara volem anar a Austràlia i Nova Zelanda, i segurament ho farem perquè quan ens proposem alguna cosa ens posem en marxa i ja en tenim la pràctica... Només ens falta el visat. Si no tens somnis estàs mort!