“Tots estem al servei d’una Barcelona venuda al capital global”

Malgrat que s’han fet molts esforços perquè sigui una ciutat habitable i digna, Barcelona fa molts anys que arrossega les conseqüències d’un model econòmic que està al servei del capital global. Això genera molts problemes per a la població local, sobretot pel que fa a l’habitatge i al treball precari. Barcelona opera com un subjecte econòmic que genera beneficis per a uns inversors i explotació per als seus treballadors, que són la majoria. Tots estem al servei d’aquest model fruit del consens del PSC, CiU i el PP.

Bàsicament hi ha un mercat global immobiliari, uns fons d’inversió que estan comprant tots els edificis, cosa que suposa l’expulsió del veïnat. Després hi ha el mercat global turístic. Jo parlo del règim turístic-immobiliari perquè hi ha una fusió d’aquest capital privat i del rendista local i és hegemònic. Juntament amb la falsa economia col·laborativa estan extraient renda del patrimoni comú, que és l’habitatge, i expulsant la gent. L’altre fenomen és el mercat laboral, en què la qualitat del treball és de les pitjors.

L’aigua, la llum, els proveïments, tot està en mans del capital global. Aquesta riquesa urbana ha d’estar al servei de qui la produeix, que som els ciutadans. Ha de ser considerat un bé comú de propietat col·lectiva i gestió democràtica.

La municipalització i la col·lectivització dels béns comuns i l’habitatge ha de ser la fórmula. La municipalització de l’aigua, l’energia, el sòl, és un bon element, i hi ha elements que poden ser cooperativitzats. Per què no hi pot haver cooperatives de guies turístics?

A Barcelona no, però a Itàlia el patrimoni públic el gestiona la cooperativa Coopculture, amb milers de socis cooperatius i treballadors. Això pot generar treball digne. Aquí estem vivint municipalitzacions, cooperativitzacions i comunalitzacions amb processos com Can Batlló o els equipaments de gestió comunitària. Nou Barris va desenvolupar la gestió comunitària, una fórmula que ha donat bons resultats, i molts barris estan mirant com es pot fer una gestió comunitària del patrimoni ciutadà. Són tres línies que es poden combinar.

Ara venim d’una estructura de propietat que ha rebaixat el bé comú i l’interès col·lectiu. S’estan començant a revertir els processos de privatització però cal molt recorregut per avançar i molta força social, i que les esquerres de Barcelona es posin a treballar juntes amb els moviments socials.

L’equivocació del discurs de l’emprenedoria és fixar el protagonista en el subjecte individual, amb capital per poder invertir. Això no serveix per a les classes populars. El que estem proposant és l’autoorganització econòmica de forma col·lectiva: el cooperativisme, l’economia social solidària, la gestió comunitària… És un camí que pot tenir una viabilitat.

Hi ha prop de 5.000 iniciatives que formen part de l’economia social solidària: cooperatives, societats laborals, horts urbans, finances ètiques i solidàries... Hi ha un ventall molt divers. Som Energia i Som Connexió tenen un paper important en els àmbits de l’energia i les telecomunicacions, també hi ha iniciatives en les assegurances, la mobilitat i la logística sostenible, la bioconstrucció, l’economia de les cures... Per tenir més efectivitat les iniciatives han de ser més grans i cooperar més entre elles. Falten també inversions, que es poden fer a través de la banca ètica, i l’administració ha de tractar igual aquests recursos econòmics que la resta.

Hi haurà iniciatives que tindran una escala de barri i n’hi haurà que tindran una escala de ciutat i metropolitana. El proveïment agroecològic ha de tenir una escala bioregional. I Som Energia, una escala estatal. L’economia solidària ha de ser present a totes les escales.

Ja comencen a ser el present, hi ha barris que ja pensen la seva activitat econòmica de forma diferent, amb una economia democràtica arrelada al territori. Si volem seguir vivint a les ciutats hem de canviar l’economia i fer moltes actuacions en temes d’habitatge, hem d’impulsar una economia catalana i local que satisfaci les necessitats del veïnat, no generar valors pels inversors globals.