Samuel Sánchez “En vint anys, amb nanorobots podrem transportar fàrmacs per dins el cos”

Hi estem treballant. Hi ha una esperança molt gran no tant de combatre'l però sí de disminuir els efectes secundaris del tractament. Al nostre voltant cada vegada hi ha més persones que el pateixen i no se sap per què, com creix, com es desenvolupa, com es mou d'una banda a l'altra. I els nanorobots podrien transportar el medicament directe al càncer. Aquest és el nostre somni.

M'agrada definir-ho com un petit submarí. Imagina una cosa diminuta, a escala microscòpica, nanoscòpica, que es pot moure, nedar, per si mateixa. Un cop el tenim al líquid que sigui, el podem dirigir. Són intel·ligents, saben on han d'anar. I una vegada arriben al lloc on els hem programat que vagin, han de fer alguna cosa. Quines? Transportar medicaments, agafar cèl·lules i moure-les, netejar el líquid per on estan nedant, detectar què hi ha al seu voltant o transmetre algun senyal.

La mida d'una cèl·lula, és a dir de deu a cent micròmetres, per exemple. Els més petits són mil vegades més petits que un cabell humà.

És un procés molt llarg. El següent pas serà provar-ho en ratolins, cosa que probablement ja farem aquest any. Després passarem a animals més grans.

Els nanorobots estan pensats per a dues branques: medicina i medi ambient. En aquest últim camp el que podem fer amb ells és netejar aigües contaminades, atrapar bacteris i això potser d'aquí un parell d'anys ja estarà al mercat. En el cas de la medicina tardarà uns vint o trenta anys. És un somni apassionant perquè vol dir que podrem transportar els fàrmacs i atacar un càncer. Un altre ús seria el tractament d'articulacions, ja que ara els medicaments que fem servir tenen una difusió molt lenta i no arriben on han de fer-ho i amb nanorobots potser arribarem a la cèl·lula i a regenerar el teixit que ajudi les articulacions.

La primera dificultat, que ja està arreglada, va ser trobar el combustible per poder-se moure dins del cos. La segona serà veure com reaccionaran dins el cos. Les tècniques mèdiques de visualització han d'evolucionar també per poder detectar una cosa tan petita. Per tant els grans obstacles són que es mogui en 3D, en medi viscós, contra el flux i que el puguem veure.

Vaig fer la meva tesi sobre biosensors electroquímics i en acabar la carrera vaig assistir a una conferència de Joseph Wang en què va projectar un vídeo d'un nanorobot que es movia. Ens va dir que allò era el que feien al seu laboratori i em vaig dir “perfecte”! Era el que jo volia fer. Vaig escriure un projecte al Ministeri per quedar-me aquí com a doctor, me'l van denegar, però vaig escriure al Japó i em van acceptar, me n'hi vaig anar i aquest va ser el principi de tot.

Ells pensen a llarg termini i són respectuosos. Quan escrius un projecte te'l respecten. Si algú diu que científicament està molt bé, econòmicament no hi haurà problema. Aquí hi ha com una mica de desesperació que els projectes aplicats arribin ja i això pot ser una equivocació. També si, per exemple dius al Ministeri que necessites 100.000 euros i te'n donen 60.000, com t'ho fas? Què farien si els diguéssim que es traguessin el 40% del seu sou? Aquí els sous estan massa ajustats per atraure tot el talent que voldríem. Falta posar els científics en un nivell equitatiu. No cal que siguem ídols però sí que se'ns tingui un respecte. Tenim una educació i una formació i treballem en benefici de la societat a llarg termini.

No som els únics. També han viscut retallades importants educació i sanitat, per exemple. Però s'ha de pensar que estem retallant el futur, perquè si tenim retallades en dos o tres anys en els pressupostos, això implicarà deu o quinze anys de retard respecte a altres països. Si la principal inversió és el turisme, què passarà quan s'acabi? Quina tecnologia tenim? Tenim molt bona biotecnologia a Barcelona, molt bons hospitals que estan fent recerca, però el respecte que ens tenen i la inversió global no es pot comparar.

Invertiria en recerca biomèdica, tecnologia per a medicina, energia, personal sanitari i tot el que en el futur seran els sensors. De fet el tema dels sensors ja és aquí, per exemple en els telèfons mòbils, però en medicina podrem fer detecció precoç a casa, sense necessitat d'anar a l'hospital, i això amb la tecnologia que tenim avui serà molt fàcil. Pensa que un sensor és tecnologia, materials flexibles, electrònica... Això està relacionat amb energia, i la nanotecnologia està relacionada amb medicina, i ja ho veus: hi ha molts camps avui en dia! Què passaria si un nanorobot pogués ser un sensor? Jo poso un nanorobot a l'aigua i emet un senyal que et diu si l'aigua està contaminada o no, a la vegada que la neteja. O si detecta que a la sang hi ha molt sucre, allibera insulina. Seria meravellós: un sensor i un nanorobot!

Ara mateix tinc un altre projecte per a la UE que és d'un milió i mig per cinc anys. Seria el millor projecte que pots tenir a Europa a nivell individual. Dona per a sis o vuit persones. Ara, al grup en tinc 20 o 25 i estem gastant vora mig milió a l'any. Crec que si anem avançant necessitarem entre mig i un milió a l'any. O sigui que si algun inversor ens llegeix, ja ho sap.

Hi ha dos tipus d'impressions: en 3D, amb què podem fer qualsevol cosa, i la bioimpressió. Això vol dir que pots barrejar i fer el mateix òrgan, teixit, cèl·lules i gels (polímers, plàstics) que pot donar una vida a l'estructura. El cor és el més difícil de construir ara mateix. Nosaltres estem fent músculs artificials perquè el nostre concepte és més de robòtica. A l'Institut hi ha grups potents que estan fent òrgans, però és complicat i trigarem uns anys. No sé quants. Nosaltres ja tenim cèl·lules que bateguen, que es poden moure i estimular amb electricitat. Segon, és èticament correcte? Hem de fer evolucionar equilibradament ciència, tecnologia, filosofia i ètica. Però la gran revolució que hi haurà en la biomedicina serà fer òrgans per salvar vides. Fa una mica de por i potser cal que els experts ens ho expliquin bé. Però no passarà demà i ens hi anirem acostumant a poc a poc.

Advocats, científics, experts, hauran de dir per a quin ús s'ha de fer servir i qui ho podrà utilitzar.

Que els efectes secundaris del tractament de càncer es puguin reduir. Fer servir nanorobots que puguin transportar un mil·ligram de medicament i que vagi només on calgui. Potser no podrem evitar que la gent mori, però sí que el tractament no faci patir les persones.