“Tenim una cultura que tolera molt malament el malestar”

Avui en dia les urgències de causa psiquiàtrica han de ser ateses en un hospital general perquè sovint necessiten la col·laboració de diferents especialistes. Per això les urgències psiquiàtriques ara s’atenen als hospitals i no a centres separats. Per això hem traslladat a Can Ruti les urgències del centre Emili Mira de Santa Coloma. Aquí els atenem i ara ja tenim catorze llits per ingressar aquelles persones que necessiten d’altres especialistes. Si el diagnòstic és només psiquiàtric els derivem a Torribera.

Darrerament, l’únic canvi significatiu que s’ha produït no afecta l’edat adulta, que és la que atenem a Can Ruti, sinó que afecta els nens i els adolescents. Aquí sí que hi ha en els darrers deu o quinze anys un increment important dels problemes, de les necessitats d’atenció psiquiàtrica i psicològica. Pel que fa als adults, com a molt hi ha varietat en el pacient que atenem per consum de substàncies, que varia en funció de l’època. Ara el més freqüent és l’alcohol, les drogues estimulants i la cocaïna, i veiem que l’heroïna està fent un repunt.

La salut mental també guarda relació amb els hàbits. Per exemple, aquells que excloguin el consum de substàncies. També es poden aprendre estratègies de diàleg, de resolució de problemes, de convivència, d’interacció entre les persones... tot això facilita que les persones conservin millor la seva salut mental. I l’hàbit d’exercici físic també ajuda a promoure-la.

Hi ha molta feina pendent al voltant de l’estigma de la malaltia mental. És molt curiós que la gent tingui opinió sobre la malaltia mental i els professionals del sector. Si els preguntes què opinen d’una arrítmia no et saben contestar. En canvi tothom té opinió sobre la depressió. La gent pensa que els psicòlegs i els psiquiatres tenim poders especials, però no tenim cap capacitat especial de saber com funciona una persona sense visitar-la.

Sí i és important diferenciar-ho. Tenim una cultura que tolera molt malament el malestar. Volem trobar-nos bé sempre quan està implícit en el fet d’estar vius tenir algun grau de malestar i de patiment en algun moment. Algunes situacions de tensió són absolutament normals. Quan les manifestacions d’ansietat o depressió superen la nostra capacitat de gestionar-ho, quan esdevé permanent, quan no soc capaç de posar-me content si veig una persona que estimo... és possible que tingui una depressió. Però això és molt diferent de tenir un dia dolent o estar trist davant una pèrdua.

Possiblement estem educant els fills d’una manera excessivament protectora que no els exposa a les situacions difícils que trobaran a la vida. Els nens han d’aprendre a tolerar frustracions, a passar-ho malament, a no tenir una cosa que voldrien... i si no és així és un aprenentatge que els falta.

Hi ha un nombre de persones adultes molt important patint trastorns alimentaris. La pressió externa és molt intensa, sobretot sobre la dona. Però costa molt canviar el model estètic.

Alguna cosa està passant i realment hi ha més problemes que abans amb els nanos, de diferents tipus. Independentment d’això, els adults som molt exigents i volem que tinguin el millor rendiment acadèmic i social i els demanem el màxim. A vegades és cert que la nostra intervenció pot semblar més un dopping que tractar un trastorn. Volem que els nens estiguin una pila d’hores asseguts en una aula i que els fills puguin tenir les millors condicions competitives en un món tan difícil com el que tenim. No en podem fer culpables els pares. Però és cert que hi ha un problema important de nens amb dèficit d’atenció, hiperactivitat... S’ha de trobar un equilibri i intentar moderar aquesta hiperexigència amb els nostres fills.

La indústria farmacèutica té els seus interessos però no crec que s’inventin malalties. Com a molt potencien tot allò que els pugui convenir perquè és el seu negoci.

Probablement que l’hospital de dia que tenim per als trastorns alimentaris pugui créixer i acollir altres problemes diferents de salut mental.