“El càncer és una malaltia que pateix socialment el que és el capitalisme”

Estem enfocats en quatre temes. Un és el càncer de pròstata, que és el gran desconegut perquè no se’n coneix que el tingui cap persona mediàtica, a diferència del de mama. Això fa que en aquest últim s’hagi progressat més perquè quan hi ha grups de pressió, en el bon sentit, s’activen tots els actors. Als anys setanta encara es feia la mastectomia total, però les dones sueques van sortir amb pancartes i al Playboy dient que els tallaven el pit perquè els cirurgians eren homes i, si fossin dones, mirarien de salvar-los-els. Això va portar a la tumorectomia, que és treure el tumor i deixar el pit. Va ser un avenç bestial en l’aspecte psicològic i, en canvi, en el de pròstata hi ha el tema del sexe i de la incontinència urinària, i això als homes no els agrada parlar-ne. Per això es progressa menys i treballem per aconseguir mediàtics i per implantar el programa de l’entitat nord-americana Us too, que també representem.

Treballem en el col·lectiu de les supervivents del càncer de mama, que no reben tota l’atenció que es mereix. Els tractaments cobren peatge i es veuen dones excessivament obeses, amb sequedat vaginal, amb el braç inflat i amb alteracions cognitives. I ara que es curen, no sempre és bona la seva qualitat de vida. El tercer és el més important que hi ha ara a la sanitat: el de la gent gran. Cada vegada som més, però les seves necessitats terapèutiques, diagnòstiques i de suport respecte al càncer no són les mateixes que les de la gent jove. És més complicat i hem d’aconseguir que ser gran sigui una cosa joiosa, que la gent sigui activa i tingui una alimentació adequada. La incidència del càncer augmenta constantment segons avança la vida, i la gent gran es pensa que és de gent més jove i es descuiden. I el quart tema que movem és que millori el diagnòstic de càncer de mama a l’Àfrica, on es diu que és l’assassí silenciós.

A vegades hi ha un interès a fer creure que hi ha un gran progrés i que les coses van molt bé, però escolti, a Espanya hi ha dos problemes: que la seva incidència augmenta, amb 240.000 casos a l’any i més de 100.000 morts, i l’altre, que fracassa totalment la prevenció.

Les mamografies no és prevenció. Diagnòstic precoç és quan el tumor ja hi és i és el més petit possible. En el global de tots els càncers en curem el 53% i l’altre 47% encara moren. Em sap greu dir-ho perquè sembla que deceps la gent, però la prevenció segueix sent un fracàs. La regla d’or que donem, perquè el càncer és el gran simulador i no té símptomes propis, és que tot canvi que notin al cos mirin de posar-li un nom abans de 15 o 30 dies.

L’ideal seria que no n’hi hagués. Hi ha moltes malalties que estem cronificant, però és molt dur per al pacient, socialment i econòmica. El sistema sanitari cada vegada estarà més en crisi perquè no podrà pagar els nous medicaments genètics i d’immunoteràpia que venen. Però contestant el que diu, crec que es dediquen pocs esforços a la prevenció. I hi ha la que sabem i que és lamentable que no apliquem: prohibir el tabac i l’alcohol, l’exercici, la dieta, el pes... amb un 40% de nens obesos a Catalunya. El càncer és una malaltia que pateix socialment el que és el món capitalista, que busca el profit i no el bé de la gent. Però també s’hauria de destinar més diners a investigar la causa del càncer.

Ho sembla, perquè amb l’anàlisi genètica sabrem qui és la persona que té el risc de tenir tal tumor, i així la persona ja sabrà que ha d’anar a l’hospital perquè li han de fer la revisió del risc d’un càncer concret. Seria un gran pas endavant perquè avui les campanyes de mamografia que fem en llencem milers de gent que no té res. Això serà un gran diagnòstic precoç.

El de la immunoteràpia. Estimular per diversos mitjans el nostre propi sistema defensiu perquè destrueixi les cèl·lules estranyes. I s’ha de progressar més en reconèixer que el centre de la medicina no ha de ser el metge, sinó el malalt, i donar-los més suport després de la curació.

Als 17 anys ja vaig escriure algun conte, ja que em fascinava aquesta malaltia estranya que feia que la cèl·lula primitiva readquirís la capacitat de desplaçar-se, tornar-se a crear i fer-se immortal.