“Si treus una mesura, o en poses una altra o tornaràs a perdre el control”

Cal un pla sostenible que mantingui el teixit socioeconòmic i la productivitat i, alhora, tingui l’epidèmia sota control. Els nostres models diuen que el control passa per restringir la mobilitat. Si ara, que està controlada, reobrim serveis, aquesta mobilitat afegida s’ha de compensar d’alguna manera. I la manera sostenible que menys afecta el país passa per tres factors: teletreball a valors màxims, teleeducació a partir de segon d’ESO com a mínim fins al març, i l’ús massiu de tests d’antígens. És la fórmula per fer que tots els que ara tenen els serveis tancats puguin viure.

Però encara tenim marge per créixer. En la primera onada es va arribar al 33% i al setembre s’apuntaven nivells normals, al voltant del 8%. Ara estem al 10%, però podríem arribar a un 25%. En qualsevol cas, amb el teletreball sol no en farem prou.

La idea no me la invento jo, és als plans d’educació i no consisteix, com diuen, a tancar escoles. Hem tingut molts mesos per preparar-nos, i no entenc per què no s’ha fet. Es perdria la socialització i no és el mateix que l’educació presencial, és cert, però si algú altre té una manera de reduir la mobilitat sense castigar sempre els mateixos col·lectius, que ho exposi. A mi no se me n’acut cap altra. Per a mi és la proposta més òptima de les no òptimes.

L’estratègia de fer tests massius en el moment actual seria molt beneficiosa si en podem fer molts. Amb els tests d’antígens, com que el resultat és immediat, estalviem tota l’exposició de la gent que està infectada i no compleix el confinament mentre espera un dia o dos a tenir el resultat de les proves. Potser es començarà a poc a poc per zones més crítiques, com les residències d’avis, però jo l’estratègia que proposo és fer-ho de manera síncrona, amb un screening massiu de la població en el mínim de temps possible, un parell de dies. Això permet fer un confinament només de les persones contagiades i redueix molt la transmissió. Al final, no hi haurà més remei que fer-ho.

Jo faig la feina, informo i exposo els meus arguments. No busco que em facin cas a mi, sinó que es tingui tot en consideració i que es parli amb dades i una base científica al darrere. Com passa en altres països i no tant aquí. No exposo una opinió, sinó el resultat d’un càlcul. Si no és així, no surten els números. El problema és que, al final, les coses acaben caient pel seu propi pes i s’acaben fent, però quan ja no hi ha més remei. Fem les coses quan arribem al límit i el pensament prospectiu cap al futur costa molt de fer. Anem tard amb les solucions tot i que de partida ja es veia que eren les bones. M’agradaria que hi hagués un pla per tirar endavant els propers mesos.

Exacte. Però són onades que creem nosaltres quan el virus ens pressiona. Està pressionant al màxim i ho farà fins l’abril. Per tant, som nosaltres que hem d’intentar fer alguna cosa sostenible i que ens permeti recuperar el control. Està bé treure ara les castanyes del foc com sigui. Però si no actuem de manera molt proactiva, a llarg termini tindrem noves ondulacions de la corba. Les decisions de govern marca què fa la ciutadania, i el que fa la ciutadania marca el que fa el virus.

Penso que és una cosa que s’hauria d’haver fet ja fa temps. No és mala idea tenir un comitè que posi totes les propostes en un mateix nivell i les pugui valorar de manera independent. No m’estic enfrontant a res, però des del meu punt de vista manca una estratègia amb ambició a tres o quatre mesos vista. Contractem rastrejadors i personal a corre-cuita o tanquem serveis perquè hem vist les orelles al llop. Jo el que dic és que hem d’agafar els prismàtics i veure venir el llop una mica abans per lluitar amb condicions més favorables que quan el tenim ja a sobre. En la situació actual és evident que rebaixem els números, però és insostenible, i és evident que quan s’aixequin les mesures tornaran a disparar-se els contagis. Si treus una mesura n’has de posar una altra o tornaràs a perdre el control. Em preocupa la manca de visió a mitjà termini, perquè estarem així com a mínim fins al març.

Diuen que compleixen amb la normativa i que no hi ha estadístiques que demostrin brots en el seu sector. Però hi ha dos grans problemes. El primer, que les autoritats han menyspreat el paper fonamental de la transmissió per aerosols durant mesos, fins i tot quan ja hi havia evidència científica suficient. El segon, que quan es busquen els contactes estrets d’un positiu la gent recorda la família, però no sap amb qui ha viatjat en metro, qui hi havia a la taula del costat del bar o com es diu aquell que veu sovint al gimnàs. Per això es diu que els contagis tenen lloc als domicilis. No es tracta de buscar culpables. Sabem que els bars i restaurants són perillosos perquè estem molta estona sense mascareta, i això passa en oficines, aules i a tot arreu. Crec que hi ha prou ciència per entendre els detalls i buscar una solució que no afecti sempre els mateixos serveis.

Amb les dades a la mà, Madrid estava molt, molt, molt malament fa un mes. I ara està força malament. Ja fa un mes que estan amb una ocupació d’UCI per sobre del 100% de la capacitat prepandèmia. És cert que ho han tingut tot obert, però ho han compensat fent, des de fa més d’un mes, tests d’antígens massius en zones d’incidència alta, i això els ha ajudat a mantenir una certa estabilitat. Però Madrid no està bé i els seus hospitals en són la prova.

Sí, però amb les vacunes no s’haurà acabat tot. Les mesures les haurem d’aguantar durant molt de temps. Cal conscienciar la població i comunicar de manera honesta. Aquí ens estem plantejant salvar la campanya de Nadal, mentre que a Alemanya admeten que ja està perduda i demanen a la gent que s’estigui a casa. Així aconsegueixes que la gent sàpiga la veritat, que la campanya de Nadal segurament ja està perduda. I, si al final es pot fer alguna cosa, doncs serà un èxit afegit. En canvi, si el teu missatge va destinat a salvar la campanya, però al final no ho aconsegueixes perquè realment la possibilitat de fer-ho són realment petites, l’únic que generes és tristor i decepció. La gent ha de saber a què ens enfrontem i no podem estar amb missatges tous i positivistes, perquè no reflecteixen la realitat i donen una falsa sensació de control que no tenim, una relaxació que no convé i unes expectatives que segurament no es compliran. Cal avisar la població que quedant-se a casa es converteixen en herois.

Correcte, però jo crec que als ciutadans els hem de tractar com a adults, no com a nens als quals intentes amagar la realitat. La gent no pot esperar que el problema desaparegui o sigui menys dur del que sabem que és i serà. Aquesta epidèmia ens posa constantment en un dilema. Per preservar la salut mental hauríem de sociabilitzar, però això és el que fa avançar l’epidèmia. Aquesta és la realitat. S’han de prendre decisions, i per això és tan complicat fer-ho, perquè les que s’han de prendre són dures, impopulars, destructives en molts àmbits, però s’han de prendre perquè l’altra banda de la moneda encara és més dura, i són les morts.