“Hi ha hagut metges que ja han ajornat les seves vacances”

Els metges, com la resta de professionals sanitaris, sobretot els que fan atenció directa al pacient, tenen sensació d’esgotament físic i, sobretot, psicoemocional. Malgrat que hi havia previsions que apuntaven a una repuntada, aquesta cinquena onada ha arribat per una manca de previsió dels experts, errors de càlcul admesos fins i tot pel mateix conseller, i la combinació de finals de curs, festes, viatges i festivals amb la variant delta. S’ha produït un cert divorci entre el que estan vivint els professionals sanitaris i com es comporta una part de la societat, que pensa que això ja ha passat. Això no només augmenta la pressió sobre l’atenció primària, que ja està esgotada i ha de deixar de fer altres coses, sinó que augmenta la pressió hospitalària amb ingressos de persones més grans i amb més risc. Es repeteix el cicle per cinquena vegada.

Recordem, però, que som la generació d’europeus que ha viscut millor de tota la història. Fins ara no sabíem què era una epidèmia o una guerra. Fins fa poc, cada trenta anys n’hi havia alguna. La gent té moltes ganes de sortir, però s’ha d’entendre que, tot i que el comportament del virus és el que és, hi ha coses que sí que podem controlar, com el nostre comportament. I sort que hem disposat de la vacuna, perquè sense ella aquesta cinquena onada hauria estat l’hecatombe, amb milers i milers de morts.

És possible que es pugui plantejar a les persones més vulnerables o amb una resposta immunitària a les dues primeres dosis que no hagi estat suficient. Però és molt difícil determinar de qui estaríem parlant. La prioritat, més que la tercera dosi, és vacunar el màxim de gent possible. No només a Catalunya, sinó a Europa i al món.

Jo no soc expert en això, però el que faig és seguir les recomanacions de l’Agència Europea del Medicament i dels grups d’experts independents. Si haguéssim hagut de vacunar per criteris de transmissibilitat, hauríem hagut de començar pels joves. Però es va introduir el criteri ètic de protegir els més vulnerables, totalment encertat. La qüestió és que aquesta decisió no depèn de nosaltres i, si la disponibilitat de vacunes és la que és i són aquí a la nostra disposició, s’han de fer servir.

Més enllà del problema legal, ja que tots sabem que la vacunació no és obligatòria, jo no soc partidari d’obligar i no conec cap metge que no s’hagi vacunat. Em consta que n’hi ha, però és molt excepcional. El problema no el tenim tant en els metges sinó en altres professionals sanitaris i altres treballadors que estan més temps amb el pacient, com els auxiliars o gent de manteniment, per exemple. Crec que és un error focalitzar el debat sobre els metges i que les organitzacions i les empreses que contracten aquests professionals també tenen alguna responsabilitat. En tot cas, Catalunya és dels països del món amb els índexs de professionals sanitaris vacunats més alts, i s’ha fet sense obligar ningú. Abans de fer-ho s’ha d’esprémer més la seducció i la informació. Amb tot, és possible que, en funció de l’evolució de la pandèmia, això es pugui arribar a convertir en una obligació. Per això, com a president del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, he demanat que hi reflexionem a fons i ens pronunciem, no només per servir d’exemple, sinó per protegir els professionals i els pacients més vulnerables.

Primer, no hem d’autoenganyar-nos. Hem de ser coherents, i si complim les normes en públic, també ho hem de fer en l’àmbit privat. Les pandèmies van associades a dos conceptes molt importants: responsabilitat i solidaritat. Res del que fem individualment pot tenir conseqüències sobre tercers. Dit això, la recerca i la inversió en el coneixement és el que ens ajudarà a sortir d’aquí, juntament amb la responsabilitat ciutadana.

I tant. Ens hem de preparar d’una altra manera, el sistema sanitari necessita una reorganització i s’hi ha d’invertir, perquè primer vam estar al límit dels recursos materials i darrerament ens ha passat amb els humans.

Hi ha hagut companys i companyes que ja han hagut d’anul·lar les seves vacances. I a nosaltres ens va doldre moltíssim, perquè això passava mentre es deixaven fer els festivals. El que no podem fer és que el pes de la pandèmia recaigui sobre el sistema sanitari i els seus professionals. El control de la pandèmia és de la població, dels governs, de tots els departaments. La gent ha d’entendre aquesta corresponsabilitat, perquè, al final, sembla que els dolents de la pel·lícula que no deixen fer activitats o que les limiten són els sanitaris. Nosaltres el que fem és protegir el sistema sanitari perquè pugui seguir protegint la població. S’ha d’entendre que això no és una defensa gremial, que d’altra banda podria ser legítima. Som conscients que hi ha sectors que ho passen molt malament des del punt de vista econòmic. Però la nostra feina és protegir la vida dels ciutadans, especialment la dels més vulnerables.

A mi em consta que ha passat, perquè els conec. Però no tinc dades concretes i no ha estat majoritari. Quan van saltar les alarmes, els responsables de serveis i els gerents no estaven disposats a fer suspendre vacances, però sé de gent que voluntàriament ha canviat les vacances a última hora per reforçar les atencions. Pensa que els hospitals grans han tingut molts problemes per obrir nous espais, però no tant per falta de metges com per falta d’infermeres.

Exacte. La generació del baby boom s’està jubilant. Necessitem que el govern pugui planificar quants professionals necessita. I el problema és que no se n’estan formant prou. Fa quinze anys que el col·lectiu més important de nous afiliats al Col·legi de Metges de Catalunya són estrangers extracomunitaris que no han fet formació de pregrau ni de postgrau al país.

Absolutament, Catalunya necessita poder acreditar les unitats docents i determinar el nombre d’especialistes que necessita. Això s’hauria de descentralitzar i no hauria de ser un motiu de polèmica política. Ho pot fer Catalunya, Andalusia o qualsevol altra comunitat. Ens manquen especialistes. En aquest moment, Madrid té un 40% més d’oferta de formació d’especialitats que no són medicina familiar i comunitària que Catalunya, i això que nosaltres tenim un nombre similar de metges en actiu i un milió més d’habitants. És obvi que això cal que sigui revisat. Ja sé que hi ha gent interessada en atiar polèmiques i apel·la a la unitat d’Espanya i la germanor, però tot això no és el fons del debat. Les comunitats que tenen el sistema sanitari traspassat han de poder determinar el nombre de places que necessiten ara i en el futur i acreditar les unitats docents.

Però està limitat perquè, al final, és Madrid qui acaba decidint, i això s’ha de dotar econòmicament. Aquí el ministeri sempre hi té alguna cosa a dir. La Generalitat ha de tenir capacitat plena per acreditar unitats docents i tenir els recursos per finançar aquestes places.

Els TAR serveixen per al que serveixen. Hi ha hagut una certa infantilització en el discurs sobre el seu ús. Són útils per detectar els positius, però no són un passaport. Hi ha molta gent que surt negativa i en realitat és positiva o ho serà en unes hores i va contagiant sense saber-ho. El TAR és útil per quan algú té símptomes lleus o clars. La gent ha de tenir clar que el millor control és mascareta, distància i ventilació. I el que passa amb els festivals és que, a més, si la gent beu alcohol o pren altres coses hi ha una acció desinhibidora, es perd la sensació de perill, la gent s’abraça... Això és el que va fer emprenyar als sanitaris. Tothom té dret a guanyar-se la vida i a passar-ho bé, però el dret a la vida és més important. Responsabilitat i solidaritat. Si fóssim en una dictadura, el problema estaria resolt, però apel·lem que som, per sort, una societat democràtica i per això el nivell de corresponsabilitat és fonamental.

Si hi ha una minoria que pensa que això del coronavirus no va amb ells, per negacionistes o per irresponsables, crec que hi ha d’haver una discriminació positiva en favor de la gent que sí que pren les mesures adequades d’acord amb l’evidència de cada moment. Fins ara hem guanyat algunes batalles, però no la guerra, i el virus fa tota la fila de quedar-se amb nosaltres com un virus estacional. El món s’ha fet petit i la salut és global. Ja veurem com ens va amb la variant delta i les que puguin venir.

Gràcies. El fet que no s’hagi presentat cap alternativa és un reconeixement que fa la professió al que hem fet durant aquest temps. Hem estat a l’altura donant resposta als professionals però també plantant cara davant la pandèmia, fent una campanya molt potent ajudant els centres sociosanitaris que no tenien mitjans de protecció i tenint la serenor de, després de la primera onada, impulsar l’elaboració de les trenta mesures que són el full de ruta del sistema sanitari.

Al juny, quan la cinquena onada no s’havia presentat, vam decidir programar-les per al setembre per evitar fer-les en ple hivern, ja que no es podia saber què passaria amb el virus, les variants, amb la grip i amb l’esgotament dels professionals i la necessitat d’emprendre accions importants.

Ara tenim al davant l’obligació d’atendre totes les necessitats dels metges, parar atenció a la long Covid i l’impacte en la salut mental. També incidirem perquè els governs posin a la pràctica i a l’agenda aquestes propostes de la comissió d’experts.