Salut

JÚLIA CAMPOS

SUPERVIVENT I ACTIVISTA DE LA LLUITA CONTRA EL SUÏCIDI A LA PLATAFORMA OBERTAMENT

“Jo ara tinc ganes de viure i és com tornar a néixer”

“Soc molt més que el meu trastorn mental. No soc una mala persona, però la gent em defineix pel que he fet malament”

“M’he fet activista contra el suïcidi per parlar-ne, per conscienciar que cal parar atenció sobre un problema de salut pública, que pot afectar tothom, sigui qui sigui”

“Se’n pot sortir, de debò”

Es diu Júlia, té 28 anys, treballa en atenció domiciliària i quan era una adolescent li van diagnosticar un trastorn límit de la personalitat. Ha sobreviscut a diferents intents de llevar-se la vida i ara s’està recuperant de l’últim, que la va dur a estar ingressada durant tres setmanes a l’hospital.

Quina és la teva història?
De ben petita, cap als onze anys, arribava a casa plorant cada dia i els deia que no volia viure més. Tenia la idea de la mort ficada al cap del matí a la nit. Els meus pares primer no en feien cas, però ben aviat van veure que passava alguna cosa. Finalment, i gràcies a la insistència de la meva mare, que va remoure cel i terra, em van diagnosticar un trastorn de salut mental. No em fa res dir-ho, però no tothom ho accepta bé.
Què vols dir?
Que la meva malaltia em fa reaccionar d’una manera diferent de l’altra gent quan estic molt exaltada, per exemple. Tinc atacs d’ansietat, de plor. Vaig d’un extrem a l’altre. Sovint em sento molt saturada, perquè la societat va a un ritme massa ràpid per mi.
Quin ha estat el desencadenant de l’últim episodi?
El darrer any i mig ha estat difícil. Vaig trencar relacions amb la meva millor amiga i tot es va torçar. Vaig tocar fons, em vaig desestabilitzar del tot. El dolor era insuportable i vaig caure en la depressió. No trobava ajuda.
Quina va ser la resposta de la sanitat pública?
Ma mare va trucar a totes les portes. Era desesperant. No em podia quedar sola a casa per por que em pogués fer mal i els metges responien que no n’hi havia per tant, que no calia que m’ingressessin. Finalment, vam trobar un centre privat, però després d’un temps ingressada quan vaig sortir vaig tornar a recaure.
El teu entorn entén el que passa?
Saben què em passa, no me n’amago pas. Els meus amics em fan costat, però tampoc en parlem gaire, potser perquè no saben com fer-ho. Encara hi ha certa por. Estic convençuda que si tingués un problema físic ho entendrien millor.
Es mantenen els prejudicis amb la salut mental?
En bona part. Jo soc molt més que el meu trastorn. No soc una mala persona, però la gent em defineix pel que he fet malament i veig com a vegades em tenen por i això fa molt mal. És un greu error vincular malaltia mental amb violència. Per això és tan important parlar-ne, informar, trencar amb les mentides que molts han alimentat, com ara els mateixos mitjans de comunicació, o les sèries i pel·lícules.
Les xarxes socials ajuden o ho empitjoren tot?
Depèn de l’ús que se’n faci. N’hi ha que poden ajudar amb testimonis de primera mà i n’hi ha que fomenten els mateixos estigmes de sempre. És un error molt greu pensar que les definicions que surten a internet sobre una malaltia mental defineixen la persona que les pateix. Cadascú és un món i l’afectarà de manera diferent. Posar etiquetes és massa fàcil i treure-les no ho és gens.
Com et trobes ara?
Sento que m’estic recuperant, que vull aprofitar l’oportunitat de posar-me bé. He trobat professionals que m’han escoltat i m’han entès. Els pensaments negatius s’han apaivagat canviant la medicació, però també estic més animada. Jo ara tinc ganes de viure i poder-ho dir és com tornar a néixer. Vull ser més independent, poder tornar a conduir, demostrar que soc bona en la meva feina, perquè ho soc, i començar una nova vida fora del poble on visc.
Per què et vas fer activista de la lluita contra el suïcidi?
Per trencar tabús i tirar a terra els murs que es posen sobre la salut mental. Per poder parlar-ne obertament amb qui vulgui preguntar, per esvair dubtes i pors que allunyen de la realitat. Per conscienciar que cal parar atenció sobre un problema de salut pública, que pot afectar tothom, sigui qui sigui. Cal trencar el silenci i crec que una manera de fer-ho és parlant en primera persona. Al final acaba sent la mateixa societat la que fa silenci davant la salut mental i això el que provoca és més estigma perquè si no se’n parla allò no passa. De salut mental en tenim tots i tots volem tenir-la sempre bé.

Un missatge optimista.

Sí, però també un missatge realista. Se’n pot sortir, de debò. Hi ha llum, per molt fondo que sembli el pou i per molt que sembli que no tinguis prou força per arribar-hi. Ah! I que no amaguin mai el seu problema, perquè potser sense voler-ho encara l’assenyalen més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

castelló d’empúries

Un robot avaluarà i posarà al dia el nombre d’amarradors d’Empuriabrava

castelló d’empúries
la crònica

Un pilot d’avió a la vall de Llémena

Cases sense gas el 2040

barcelona

El Manhattan mataroní

mataró

Obre a Girona una nova Barnahus per a infants i adolescents que han patit violència sexual

Societat

Els sindicats tornaran a plantar el govern aquest dimarts

Barcelona
societat

König i La Puntual, entre els establiments guardonats en la Nit del Comerç

girona
FIGUERES

Una lletrada denuncia que el bloqueig a la presó li impedeix veure un representat

FIGUERES
SALUT

Reforma del sistema sanitari a partir d’eixos d’hospitals

Barcelona