“El primer dia vaig plorar, notava l’espai carregat d’emocions”

[Riu.] Els sobta molt, perquè primer els sobta que hagi deixat de ser una presó per passar a ser un espai on es fan actes culturals. Però ho veuen com un repte per a mi.

M’he format en l’àmbit de les arts escèniques i arts de carrer. M’he especialitzat en la gestió cultural i sociocultural vinculada a la transformació social. És a dir, la dinamització d’espais.

No mai, ni per accident.

L’1 de setembre del 2017 va ser el primer dia de feina aquí. Recordo que vaig plorar. Vaig notar l’espai molt carregat d’emocions perquè aquest espai és terrible. Aquí han passat coses terribles. I vaig pensar que començava a treballar en aquest lloc amb el propòsit de canviar radicalment, passar del negre al blanc, del tancament a l’obertura total, i tenia tots els dubtes de com aniria.

Sí. Ja hem fet moltes activitats i ens passem el dia preparant actes de tot tipus. Des del moment en què va deixar de ser centre penitenciari l’espai ja va començar a canviar.

Sí, sobretot els espais que encara estan tancats i que no es visiten. Per exemple, a la sisena galeria, hi veus materialitzat el càstig en l’arquitectura de l’espai i com que saps què hi ha passat els últims anys el teu cap et porta cap a un imaginari terrible. Allí, no m’hi sento còmoda.

De la mateixa manera que hi ha hagut anys de molta repressió i dolor dins de la presó, també és cert que els últims anys hi ha hagut un esforç molt gran per treballar la reinserció social de debò i sé del cert que aquí hi han treballat molts educadors socials fent molt bona feina i que s’hi han esforçat molt, deixant-s’hi la pell.

Els divendres de tres a sis de la tarda i els dissabtes de deu del matí a sis de la tarda. Ara mateix són visites lliures, però aviat començaran les visites guiades, que seran molt més interessants. També hi haurà visites de caire pedagògic per a escoles.

Els caps de setmana ens visiten unes dues mil persones.

Hi ha de tot. Els presos a qui faig classe em diuen que ni bojos tornarien a la Model. Però n’hi ha que entren, ja sigui amb familiars o tots sols de manera anònima, i expliquen les seves vivències a altres visitants, i els encanta explicar com van viure aquí. I també ens hem trobat exreclusos que entren molt enfadats amb l’edifici i comencen a insultar les parets, com un exercici de catarsi.

Vol dir passar de totes les portes tancades a anar obrint-les totes. I fer que cada espai es transformi. A la sisena galeria, per exemple, el temps s’hi ha aturat, en canvi a la resta d’espais el temps segueix avançant i hi ha vida. Aquesta és la transformació que busquem.

Sí, i el pati d’entrada ja és un espai lliure on gairebé cada tarda hi ha nens jugant. Qualsevol veí pot venir-hi, com si fos un interior d’illa més de l’Eixample. A més hi ha moltes activitats que fem aquí, al pati, com ara una xerrada que hi van fer els veïns de l’Esquerra de l’Eixample sobre la problemàtica del lloguer de l’habitatge.

Sí, i la majoria tenen a veure amb el moment actual que estem vivint. Com que el debat de la llibertat d’expressió i els presos polítics està molt calent, moltes entitats creuen interessant fer els seus actes aquí per la càrrega de simbolisme del lloc. Són propostes molt potents.

Jo crec que sí. Des del moment en què s’ha tancat i s’ha tornat a obrir, de mica a mica la ciutadania s’està fent seu aquest espai.

Jo penso que per molt que s’hi encapritxi, hi ha una evidència, i és que el barri té una gran necessitat d’equipaments públics.

Presons enteses com un espai per reformular la vida, per reentendre la vida, sí; enteses com a lloc de càstig, no.