“Si aquesta feina hagués estat ben pagada, l’haurien ocupat els homes”

Una amiga em va ensenyar un article de les xarxes socials [de l’investigador i comunicador social Ernest Cañada] en què parlava de les condicions de treball de les treballadores d’hotel. No tenia ni mòbil. Cañada ens va dir que es volia reunir amb nosaltres. Després de la reunió, vaig proposar de fer un grup per parlar i fer teràpia. Però una companya em va dir que féssim un grup d’internet.

Sí, sí, entre nosaltres sempre en parlàvem. Tots els meus companys em deien, amb veu baixa, que les dones de la neteja érem les que més treballàvem i les que menys cobràvem. Però era una cosa que es tenia assumida. I anava al sindicat a queixar-me, i deien: “Ja torna a ser aquí la ploramiques.” Abans, potser venia una persona de quaranta anys i escaig del poble, en treballava quinze i es jubilava. Però les de la meva generació vam començar molt joves, amb catorze o quinze anys, i quan en tenim més de quaranta, no podem més. Veiem que tenim els mateixos problemes, que no aguantem, que tenim les mateix hèrnies discals, el mateix desgast musculoesquelètic... I és clar, vam començar a plorar [entre nosaltres] a través del grup de Facebook. I ens adonem que no som tan fluixes, perquè tenim el mateix problema, a Galícia, a Madrid, a les Canàries, a Màlaga, a les Balears.

Sí, perquè ens augmenten la càrrega de treball, el nombre d’habitacions, i no només això. Hi va haver una època en què els sindicats es van fer forts i vam aconseguir rebaixar la feina, però més tard quan van afluixar i tots en acomodem una mica, van tornar a augmentar el nombre d’hores de treball. I quan es modernitzen els hotels i les instal·lacions, s’utilitzen mampares, que encara són més difícils de netejar. Quan es reforma una habitació, mai no es té en compte que aquella habitació s’haurà de mantenir neta. No se’ns veu, no se’ns té en compte per fer millores o reformes.

Sí, sí que hem fet cursos i formació sobre aquests estudis, però no es poden portar a la pràctica perquè se’ns carrega de feina. Amb aquestes condicions, potser pots fer 14 o 15 habitacions, però no 25 o 30 com és la norma.

A l’últim hotel on vaig estar, n’havia de fer 24 a banda de les zones comunes.

Suposadament en 8 hores. Però si has de dividir entre fer els passadissos, preparar el carretó i fer les zones comunes, no tens prou temps. Potser et queden 5 o 6 hores per fer 24 habitacions, i tens menys d’un quart d’hora per habitació. Per això, jo dic que és molt important la gestió de treball. Si hi ha una habitació amb quatre o cinc llits, amb client jove, que ha vomitat i has recollir la vomitada, potser també has de recollir el preservatiu... En aquella habitació, potser hi estàs 25 o 30 minuts. I no tens temps per fer la resta.

Al llibre de l’Ernest Cañada, diem que nosaltres ens aixequem i mengem ibuprofèn per esmorzar. Ens intercanviem els iburprofens com si fossin cromos. Tenim la bossa plena de Gelocatil i ibuprofèn. Tenim moltes lumbàlgies, dolors musculars i al túnel carpià, ja que se’ns adorm la mà. I ara ens han reconegut [al jutjat] com a malaltia laboral la del túnel carpià, la bursitis i altres trastorns musculoesquelètics, tot i que la patronal no ho ha reconegut. Moltes treballadores ho han lluitat i ja hi ha sentències del Tribunal Suprem. [...] Nosaltres no ens jubilem en aquesta feina, perquè després de moltes baixes ens donen la invalidesa permanent, que és molt trist perquè ens hi hem deixat la salut a la feina, o bé moltes es retiren perquè ja no poden més.

Faran una terrible labor social, un altre cop poc valorada. Cuidar els nets o els pares. Faran treball no remunerat i passaran a cobrar 426 euros, que és el mateix que cobra una dona que ha estat a casa. Si aquesta feina hagués estat ben pagada i ben valorada, l’haurien ocupat els homes. Seria molt digna.

Si a la cuina hi ha una dona, és la cuinera i ja està. Si ho fa un home, ja és un xef, ja té un altre nom, un altre prestigi.