Els nous gironins
Estudis universitaris realitzats per fills d’immigrants volen aportar una mirada real al fenomen
Són comunitats que han rejovenit la població
És l’inici d’una recerca sobre els col·lectius immigrants
Salwa Chariai va arribar amb nou anys del Marroc a Figueres. Explica que el català va ser una barrera a l’escola, però que ara, amb 24 anys, és una riquesa i un avantatge: parla català, castellà, àrab, francès i una mica d’anglès. Es considera figuerenca: “He estudiat aquí, tinc els meus amics aquí, les meves germanes van néixer aquí; per tant soc d’aquí.” Chariai reconeix, però, que la població autòctona no “la veu d’aquí”. Diu que no és una excepció i que cada vegada hi ha més noies marroquines que van a la universitat “perquè els pares són conscients que es té més futur si hi ha estudis”. Acabada la universitat, vol encaminar el seu futur laboral cap a la política d’immigració.
Sira Kande Diamanke estudiava filologia anglesa al Senegal, país que va haver deixar, quan va venir fa setze anys a Catalunya, per reagrupament familiar. És tècnica d’acollida i mediadora comunitària i, després de viure uns anys a Arbúcies, el 2005 es va establir a Salt. És un referent per a la comunitat senegalesa.
Mariluz Beatrice Francisc, nascuda a Romania, va arribar a Lloret de Mar el 1999, quan tenia sis anys. Té un record especial de l’escola “amb tallers i jocs”, molt diferent de la de Romania. “No m’he sentit apartada per ser romanesa”, al contrari, explica. L’any passat va començar a cursar el grau de dret i li agradaria especialitzar-se en dret tributari.
La Salwa, la Sira i la Mariluz són les primeres de la seva família que han accedit a la universitat i fa unes setmanes van defensar davant del tribunal els seus respectius treballs de final de grau (TFG) en ciències polítiques i de l’administració a la UdG amb un títol comú: Els nous gironins: una aproximació de la migració a les comarques gironines. Cada estudiant s’ha fixat en la seva comunitat d’origen i la localitat on viuen: la marroquina a Figueres, la senegalesa a Girona i Salt, i la romanesa a Lloret de Mar.
Al professor de ciències polítiques de la UdG Salvador Martí, que ha estat també a les universitats Autònoma de Barcelona i de Salamanca, el va sorprendre “molt positivament” el fet que a la UdG hi arribin els fills dels immigrants, amb alumnat provinent de Gàmbia, el Senegal, Romania, el Marroc, Hondures, Ucraïna, i va voler treballar amb els estudiants sobre els col·lectius migrats amb l’objectiu d’iniciar i mantenir una línia de recerca. Salvador Martí atribueix l’arribada a la universitat d’aquesta generació al fet que, “malgrat que hi ha guetos, l’educació primària i secundària funcionen”.
Martí, que ha coordinat els TFG, destaca la doble mirada “d’outsider i insider” i el valor afegit que representa en els estudis de migracions, més enllà de la dada estadística: “Molts han nascut aquí, són gironins de ple dret, han anat a l’escola aquí i han arribat a la universitat, però a la vegada tenen la capacitat de mirar la comunitat des de dins amb millor finesa.”
La doble condició d’objecte i subjecte de l’estudi els ha permès, afegeix Salwa Chariai, “donar una visió més real, una imatge més fidel” de la immigració. Mariluz Francisc reconeix que gràcies al treball ha tornat als orígens: “M’ha fet connectar amb els meus dos vincles, la romanesa i la catalana.” El treball, realitzat de manera individual, ha permès a les estudiants establir aprenentatges col·lectius, remarca Salvador Martí. A més, els ha servit per “dignificar els itineraris de la comunitat” i la seva “història tant personal com col·lectiva”.
Més enllà de la radiografia socioeconòmica, s’han buscat aspectes de sociabilitat. L’esfera privada i pública d’homes i dones està molt delimitada en el cas de la comunitat marroquina. A Figueres, remarca Salwa Chariai, “hi ha bars i locals on només hi accedeixen els homes”. En canvi, ha trobat més facilitats, tant d’accés com a l’hora de preguntar, en els punts de trobada de les dones: els mercats, les escoles, els parcs. L’hermetisme, però, és molt present i en general els recels i la por han dificultat els treballs de camp, com remarca Mariluz Francisc.
El professor Martí va demanar que subratllessin les aportacions de les respectives comunitats; així recordava que l’hondurenya, molt feminitzada, és una immigració que té cura dels avis. En el cas de la marroquina han rejovenit la població. Les segones generacions d’immigrants nascuts aquí però amb arrels molt marcades arriben a la majoria d’edat. És important, diu Salwa Chariai, per “demostrar que la immigració és molt positiva per al sistema econòmic d’un estat”. El gran repte és apostar pels fills: “És la generació clau”, rebla Sira Kande.
Tema pendent: treballar el grau de pertinença
El problema d’arrel, argumenta Salwa Chariai, és en la institució pública i en les polítiques d’integració que realitza, i recorda que només se centren en la llengua, la cultura i el coneixement polític del país. “No treballa el grau de sentiment de pertinença, que és molt important”, remarca. L’immigrant, diu Salwa Chariai, pot aprendre la llengua i la cultura del país abans de venir. Exemplifica aquesta mancança amb el cas dels atemptats a Barcelona del 17 d’agost i els autors, uns adolescents de Ripoll. “Això ens demostra que alguna cosa falla; no es treballa el sentiment de pertinença, s’han de sentir valorats, acollits per la societat.” El treball del sentiment de pertinença és un dels reptes de futur, conclou en el seu TFG Salwa Chariai, perquè, insisteix, la taxa de natalitat de la comunitat marroquina és molt alta. Les tres universitàries coincideixen que les diferents comunitats estrangeres també estan tancades entre si. “Hi ha coexistència però no hi ha convivència”, diu Sira Kande, que hi afegeix que la integració no és “assimilació” ni tampoc vol dir perdre les arrels. Posa èmfasi en la llei d’estrangeria, que provoca un “racisme institucional que es reflecteix en la societat”. “Se’ls ha de veure amb una altra mirada”, conclou.
La influència del relat dels mitjans de comunicació
De l’estudi de la comunitat senegalesa, Sira Kande remarca que la majoria no pot votar. “Molts van respondre que no se senten identificats amb el procés i tenen por que els perjudiqui en el seu estatut jurídic i en temes de feina”, explica tot recordant les notícies de la fuga d’empreses de Catalunya. Mariluz Beatrice Francisc afegeix que el relat dels mitjans de comunicació és molt influent en determinades classes socials, amb pocs estudis, i vincula la immigració romanesa exclusivament amb la millora de la situació econòmica. “L’etiqueta de «lladres i prostitutes» condiciona la integració de la comunitat romanesa”, conclou. De les entrevistes que va fer, molts li van reconèixer que a causa dels prejudicis “no transmeten confiança”. “ A molts romanesos no se’ls deixa tocar els diners d’una caixa en un comerç”, explica. Com viuen el procés? “No ens tenen en compte perquè saben que la majoria no poden votar”, diu Sira Kande, que es queixa que no se’ls fa partícips. La majoria dels romanesos enquestats no estan a favor del procés perquè pensen que els desestabilitzarà. “És un mecanisme més de pragmatisme que d’ideologia”, explica Francisc, que reclama a la seva comunitat més sensibilitat i respecte per la cultura democràtica. “L’immigrant prioritza l’economia”, diu Sira Kande.
