L’art de crear jocs

Entrar en una botiga de joguines pot ser com endinsar-se en un paradís. Estanteries repletes de jocs de tot tipus i per a tots els gustos, de temàtiques i dinàmiques múltiples. Però tots són producte d’un mateix procés, que, en el millor dels casos, s’allarga un any, fins que no arriben a ser susceptibles de ser comprats. L’autor d’un joc necessita com a matèria prima una idea, que precisament requereix com a font d’inspiració “dedicar moltes hores a jugar a infinitat de jocs”, assegura el creador de jocs i soci director d’Idea Lúdica, Josep Maria Allué. Provar les propostes que hi ha al mercat permet “configurar una caixa d’eines mental” per utilitzar els recursos que es puguin ajustar millor a cada nova invenció. Això es combina amb les ocurrències pròpies; en el cas d’Allué, confessa que sempre té a mà una llibreta per anotar-hi tot allò que se li acut i li sembla interessant. “L’autor ha de pensar en el públic a qui li agradaria adreçar-se i aconseguir que li resulti divertit”, subratlla l’expert en jocs Oriol Ripoll.

A banda de les propostes pròpies, Idea Lúdica dissenya jocs per encàrrec. Tot i que les demandes poden ser molt diferents, totes giren sobre un mateix eix: “El que s’ha d’aconseguir és crear una dinàmica al voltant d’una situació perquè la gent s’hi impliqui, senti un repte i es diverteixi”, diu Allué, que explica que, ja es tracti de transmetre el missatge d’una ONG, posar en pràctica una lliçó educativa o recrear una sèrie de televisió, “el joc sempre és l’estructura sobre què es construeixen els continguts i les dinàmiques”. En aquest cas, els encarregats de crear el joc s’han de documentar –ja sigui estudiant la vida dels refugiats sirians o mirant la pel·lícula en què es basaran– per aconseguir que el resultat s’ajusti al màxim.

Un cop decidida la temàtica i la dinàmica de joc, es construeix un primer prototip per fer-ne proves i polir les regles. En un principi, es demana opinió a persones properes, però més endavant es fan tests amb els qui, un cop a la venda, seran els jugadors. Comprovar que tot funciona permet a les empreses detectar a temps qualsevol error abans que s’imprimeixi la primera tirada del joc, que sol ser de milers d’exemplars. Per això, un grup de nens prova el joc i es verifica si la mecànica s’entén, si totes les peces funcionen, si els resulta divertit o si la durada i la dificultat són les adequades.

Però el prototip d’un joc no només se sotmet al dictamen dels jugadors, sinó també al de les editorials, que estudien si els interessa publicar-lo o no. “Els jocs han de ser divertits i originals, i la dificultat i la temàtica han de ser els corresponents al seu públic”, diu el director de l’editorial Devir, Joaquim Dorca. Sovint, es demanen canvis sobre el nombre de peces o el material, per exemple, ja que influeixen en el preu final del producte. “A banda que el joc sigui bo, s’ha de presentar a l’editorial adient i en el moment precís”, explica Allué, ja que es pot donar el cas que no s’ajusti al seu estil o que faci poc que ha publicat un producte semblant i no li interessi fer-se competència a si mateixa. De fet, no és estrany que un joc que ha estat prèviament rebutjat per una editorial sigui acceptat per una altra. Sovint, el punt de trobada entre creadors de jocs i editorials són les fires especialitzades: “Més de la meitat dels jocs que editem en un any són fruit de la nostra presència en fires”, apunta Dorca.

Tot i així, Ripoll destaca el micromecenatge com a alternativa per poder publicar un joc: “El que es necessita ja no és un editor, sinó una comunitat que hi doni suport.” Sigui com sigui, quan es troba la manera de treure’l al mercat és quan arrenquen les fases de disseny gràfic i producció, les darreres abans que els exemplars es puguin col·locar als prestatges de les botigues. En altres paraules, l’últim pas és il·lustrar la maqueta amb què s’han fet totes les proves perquè estigui tot enllestit per ser enviat a la fàbrica.

El consum de jocs no ha deixat de créixer els darrers anys a Catalunya: “La societat s’ha adonat que s’estan perdent els moments compartits de manera presencial, i el joc ho facilita tant amb la família com amb els amics”, explica Dorca. A més, els jocs són un tipus d’oci amb un preu assequible i que alhora s’amortitza: “En època de crisi, els jocs de taula van remuntar perquè permetien reunir-se amb els amics a un preu baix i tantes vegades com es desitgés”, justifica Ripoll. A això s’hi suma una millora del producte, hi afegeix Dorca, que afirma que “els jocs d’ara estan molt més ben produïts i més ben explicats”.

“El moment en què els jocs deixen de dependre de l’atzar per basar-se en la presa de decisions suposa un abans i un després”, relata Dorca, de manera que “s’aprèn a jugar durant cada partida i cada vegada es fa millor”, cosa que motiva a repetir.

De fet, els jocs que més èxit tenen ara són els que recreen un scape room, en què els jugadors han de superar un seguit d’enigmes per aconseguir escapar d’una habitació on estan atrapats. Un entreteniment en evolució constant que s’adapta a les modes del moment.