Moments estel·lars de l’interior
La vida balneària
Confort A finals del segle XIX i principis del XX, els corrents arribats d’Europa que van tornar a la natura i van redescobrir l’aigua com a guaridora de totes les malalties van portar a l’edat d’or dels balnearis, que, convertits en centres de ludisme terapèutic, van convocar les classes burgeses i benestants, que allà van construir-hi un món exclusiu i particular.
-
Vista del jardi balneari Prats de Caldes de Malavella. TARGETA POSTAL. FOTOTIPIA - THOMAS BARCELONA/ CRDI. -
Termes Orión de Santa Coloma de Farners. S’observa un grup d’homes asseguts al voltant d’una taula al davant del pati. TARGETA POSTAL. FOTOTIPIA - THOMAS BARCELONA/ CRDI. -
Interior de la secció de refinació i embotellat de l’aigua Xala del balneari de Vichy Català de Caldes de Malavella. S’observa un dels operaris treballant. TARGETA POSTAL. UNION POSTAL UNIVERSAL/ CRDI FONS IMPREMTA FRANQUET. -
Vista del balneari Soler de Caldes de Malavella. S’observa un grup de criatures en primer terme. TARGETA POSTAL. FOTOTIPIA - THOMAS BARCELONA/ CRDI. -
Interior del cafè del balneari Vichy Català de Caldes de Malavella, on s’observa a gent asseguda en les taules. TARGETA POSTAL. FOTOTIPIA - THOMAS BARCELONA/CRDI.
“Els balnearis s’havien transformat en centres d’estiueig i nous temples lúdics”
“Oferien comoditat, exclusivitat, salons de ball i menjadors de categoria”
A La muntanya màgica, Thomas Mann va escriure: “On són les glaceres, els cims blancs i els gegants de la muntanya? Em sembla que aquestes coses no estan tan amunt.” La història del jove Hans Castorp, que quan va a visitar Joachim Ziemssen, el seu cosí, es veu atrapat per la màgia d’un sanatori dels Alps suïssos, es va començar a escriure el 1912, quan la burgesia i les classes acomodades d’Europa, especialment de França i Alemanya, havien redescobert les virtuts terapèutiques i curatives de l’aigua i els balnearis s’havien transformat en centres d’estiueig i nous temples lúdics i culturals que exportaven la seva manera de viure i entendre el món a altres països. A Catalunya, on el topònim Caldes, herència dels romans, s’estén per totes les comarques, va costar superar la repressió imposada per l’església, que sempre havia considerat les termes com a centres de desori i promiscuïtat, però a finals del segle XIX, fos per similitud, fos per qüestions salutíferes i curatives –no podem oblidar l’aparició dels corrents naturalistes que subratllaven les propietats curatives de les aigües termals–, els primitius establiments de banys van créixer i es van transformar en grans complexos, on els interessats no tan sols hi podien trobar el confort i l’acolliment d’un bon hotel sinó que també gaudien dels hidromassatges, els tractaments amb fang i moltes altres disciplines de la hidroteràpia.
El 1898, feia uns anys que Modest Furest i Roca, fill de Premià de Mar, metge interessat pels nous corrents imperants en la medicina europea de l’època –l’homeopatia, l’higienisme i la hidroteràpia–, havia arribat a Caldes de Malavella. En aquell moment el poble, que tenia menys de 2.000 habitants, estava a punt de viure una revolució sense precedents. El fet que Furest reconegués les propietats terapèutiques de l’aigua mineromedicinal que brollava del Puig de les Ànimes, va canviar la vida de la localitat. El 5 de març del 1883 el metge va comprar la propietat, el 22 de desembre de 1889 va inaugurar l’edifici per a l’envasament, l’1 de maig del 1890 va aconseguir que el govern espanyol li reconegués la utilitat pública de l’aigua i el 15 de juliol de 1891 se li va concedir el canvi de nom de la font, que va passar a denominar-se Vichy Catalan. Paral·lelament, el 12 de juny del 1898 es va inaugurar una primera secció del que havia de ser un gran balneari, però les inversions eren tant grans que Furest es va veure obligat a buscar socis capitalistes i els va trobar en les persones de Bonaventura Blay, Josep Ferrer, Josep Serradell i Josep Vias, indians que havien tornat amb diners de Cuba, amb els quals el 16 de juny del 1900 va fundar la Sociedad Anónima Vichy Catalán, empresa amb la seu social a Barcelona, a la qual, un any més tard, s’hi van incorporar Antoni Serra i Ferret i Esteban Divi. Una de les primeres iniciatives de la societat va ser encarregar a Gaietà Buïgas, responsable de l’Exposició Universal de 1888 i autor del monument a Colom de Barcelona, una ampliació del balneari , continuada el 1901 per l’arquitecte Manuel Almeda Esteva i inaugurada la temporada del 1904. El gran edifici d’estil neomudèjar volia ser el cop de puny a la taula que volia remarcar la seva preeminència sobre dues altres instal·lacions de banys més antigues i amb més pedigrí. La primera, can Prats, era l’hereva de Francesc Dillet, que el 1845 havia demanat permís a l’Ajuntament per tirar una canonada subterrània i portar aigua des de la font de la Mina a casa seva, on hi havia obert entre quatre i sis rabeigs destinats al bany de les persones. La iniciativa va funcionar. Quatre anys més tard, l’establiment Baños Prats oferia allotjament i menjar en dues o tres cases que envoltaven les termes i tenia una clientela de 400 persones per any. L’èxit va portar a l’ampliació i a principis del segle XX es va aixecar un edifici de caire neoclàssic, que posteriorment va ser reformat i ampliat segons el disseny d’Eusebi Bona, que li va canviar la façana i el va dotar d’un magnífic jardí on s’hi van construir tres xalets destinats a allotjar famílies senceres, des dels avis als servents, en els quals, normalment, els clients s’hi quedaven tres mesos a l’estiu. A tocar, i després de la partició del doll de la Mina, el 1900 la família Soler va obrir el seu balneari, una construcció de grans dimensions que ocupava el centre del poble i que, sense poder sobreviure a la crisi estructural, ni a la decadència del sector, va ser enderrocat el 1975.
A vint quilòmetres de Caldes, les termes Orion, a Santa Coloma de Farners, reivindiquen un naixement mític. La creença popular recull que es van utilitzar per guarir els ferits en la lluita contra Napoleó, però el cert és que tot va començar el 1871, quan la Junta de Sanitat de Girona es va creure la memòria i l’anàlisi fetes pel metge barceloní Joaquim Jordà, va declarar l’aigua d’utilitat pública i la font va acabar d’agafar volada deu anys més tard quan un conglomerat de científics, empresaris, metges i farmacèutics van llançar una campanya assegurant que les aigües bicarbonatades, silicatades i fluorurades que emergeixen a quaranta-dos graus eren indicades per curar la hipertensió, els traumatismes, reumatismes, dermatosis, gastràlgies, dispèpsies, regirades o ferides obertes de projectil.
Les termes de Santa Coloma i les de Caldes de Malavella van viure moments d’esplendor, es van convertir en espais idonis per al desenvolupament de determinades activitats culturals, van atraure polítics i escriptors –a les termes Orion es van organitzar els Jocs Florals del 1922–, empresaris i personatges destacats de la vida social. Oferien comoditat, exclusivitat, salons de ball, menjadors de categoria i, els més avançats, fins i tot sales de cinema i teatre. Però el canvi d’habits i costums els va fer caure en l’oblit i la decadència; alguns, com el de la Puda de Banyoles, van tancar i avui l’edifici amenaça ruïna, i d’altres van ser catalogats de refugi de malalts i de vells fins que les noves generacions van tornar a recuperar la passió curativa de l’aigua i els responsables dels establiments no van tenir altra sortida que fer canvis estructurals en un negoci que avui ven relax, paisatge, termalisme lúdic i experiències sensorials. Una oferta moderna que té més de dos mils anys. S’explica que les termes de Caldes de Malavella no eren unes simples termes, sinó un santuari dedicat a Apol·lo, en substitució d’una altra divinitat indígena relacionada amb una font que brolla a 60°.
Caldes de Malavella / Santa Coloma de Farners L’aigua i la curació dels mals
3
1
5
2
4
Escenes i intimitats
En una sèrie sobre establiments termals que l’any 1994 va escriure a Presència Jordi Soler, que a l’inici de la dècada dels seixanta havia treballat al balneari Vichy Catalan en qualitat d’home de les claus d’or, recordava “per exemple, la venerable figura d’un ancià que, traginant una carregosa maleta de fusta, s’introduïa quasi furtivament en un despatx que desprenia força sentor de resclosit: era el doctor Oliver i Rodés amb el seu laboratori portàtil, disposat a efectuar les anàlisis preceptives a l’aigua que s’embotellava”. I recordava, és clar, “alguns assidus d’upa, carregats de milions, d’anys i de xacres, que mitigaven els dolors varis amb l’eficaç bàlsam de la hidroteràpia. Eren temps de milionaris del tèxtil, de ministres portuguesos d’Oliveira Salazar, de banquers maniàtics, de capitans generals amics de Franco, de rectors castellans d’universitat –“soy el doctor Díaz!”– amb cotxe anglès i xofer català, i d’estrangers amics de la pau i de la calma. L’hotel, que en ser també balneari havia de romandre obert per imperatiu legal, presentava petites deficiències, la majoria d’elles atribuïbles a la descurança i el mal manteniment: l’aigua corrent d’algunes habitacions rajava tèrbola i marronosa; hi havia llums que mai no s’encenien i una vegada es va donar entre els clients un cas d’intoxicació col·lectiva per culpa d’uns canelons mig florits, afer que podia haver resultat certament nefast, atès que moltes de les persones afectades eren avis de salut delicada. Però tot corresponia a un mateix ordre de coses: estàvem tan lluny de la modernitat que el telèfon no era automàtic i rebíem els telegrames per correu, assumpte, aquest, que propiciava que primer arribés el client i després el telegrama que anunciava la seva arribada.” Avui, tant al balneari Vichy Catalan, a can Prats o a termes Orion els dies es paralitzen, però la modernitat, la bona cuina i el bon tracte han sabut recuperar el prestigi i l’empatia d’uns establiments que no envegen res del temps passat.
