“S’haurien de fer espais de joc sense adults i gestionats per nens a ciutat”

L’objectiu és reivindicar aquests jocs i tornar-los a donar a conèixer a molts nanos perquè continuen sent vàlids i vigents per moltes coses. En l’àmbit educatiu trobaríem moltes respostes i només en el lúdic i en el de passar-ho bé, també. Són jocs que han existit sempre, que continuen funcionant a molts llocs i a ciutat. Dissortadament i per diverses circumstàncies, una de les grans és que els vehicles han ocupat els carrers, costa de sortir a jugar fora. Són jocs que continuen tenint un valor lúdic, pedagògic i social i la gent que ens movem en aquest món no volem que es perdin. La setmana no ha sortit esporàdicament, al darrere hi ha tot un treball d’altres activitats, però ens va semblar que seria una bona proposta a Terrassa. La idea no és nostra, surt de Manresa, on fa uns setze anys que ho fan, són amics i hi hem col·laborat.

Sí, va anar bé. Jo vaig tenir la idea, vam pensar en l’espai de la plaça Vapor Ventalló perquè és un espai cobert i està a prop de les entitats dels Amics de les Arts i el Centre Excursionista, que també tenen una part lúdica, i ho vaig proposar als seus presidents, Jordi Chueca i Eva Cervelló. La idea era també fer activitats conjuntes amb entitats i s’hi va afegir el col·lectiu de contes Vet Aquí Què. I cadascú va agafar el seu paper i ho vam tirar endavant amb pocs diners i gent voluntària. Un altre dels objectius era que, entre els que ens podien ajudar, es prioritzés gent gran, per la interrelació de generacions i el fet que hi havien jugat; col·lectius de joves i esplais acostumats a treballar amb nanos, i entitats amb discapacitats, com és el cas de Prodis, perquè disfruten molt i tenen molta traça. I també busquem amics jubilats mestres. Podem fer tot el de l’any passat i una mica més.

La qüestió és que ens trobem amb el que tenim i passar-ho bé. Quan escampem els jocs n’hi ha d’habilitat, de llançament, de punteria, tallers de construcció de barquetes, nines, sabaters i avions de paper i jocs de tauler. Des de fer rodar una rutlla fins a jugar a les bitlles catalanes, el joc de tombar el canut, encertar les anelles a la granota, pescar ànecs, una cursa de xapes, llançar baldufes, etc. Per berenar mengem pa amb oli i sucre i totes les sessions s’acaben amb deu minuts de conte. I una nit juguem amb la col·laboració de la botiga Andròmina. Durant tota la setmana hi haurà una exposició als Amics de les Arts.

Està lligada amb el Joc del Drac de Terrassa. En volíem fer una de jocs de recorregut i tauler de gairebé tot el món com ara oques, parxís i d’escala i ens va semblar que era una bona excusa per implicar-hi una altra entitat, com és el Drac de Terrassa. I és així perquè molts pobles aprofiten els jocs de l’oca per fer la seva adaptació i a Terrassa ja fa anys vam fer el de la baixada del Drac. I els del Drac, sense saber-ne la procedència, que han descobert després [riu], n’havien fet un de gegant per jugar en la seva Diada del Xumet. Ells també tenen el Drac Petit perquè els nanos aprenguin i facin el relleu generacional. I tots els elements lligaven per incloure-ho en la Setmana del Joc Tradicional.

Jo ja soc avi i he recuperat les xives [riu mentre les ensenya]. Ja que estàs en el món del joc et relaciones amb gent d’arreu i a Europa hi ha una associació que treballa amb entitats que vetlla per recuperar-los. Alguns es continuen jugant en zones rurals i en d’altres s’ha de trobar material per aquí i allà, però hi ha bastant moviment. Hi ha jocs, com els de lluita entre dues persones, que estan estesos arreu del món, però també el de la baldufa, amb el qual al Perú vaig fer amistat amb una nanos... No has de fer gaire esforç per trobar-ne. També hi ha molta bibliografia.

A l’escola hi ha espai i estona de joc i hi ha mestres amb ganes de fer propostes de joc, però no ho pots imposar, ni prohibir el futbol, que és l’estrella. Has de buscar la manera de fer-ho, provocar el seu interès per exemple demanant que preguntin a casa o als avis si jugaven a la xarranca, que els ho dibuixin... L’altra opció, difícil de gestionar però que existeix a Berlín o al Japó, i m’agradaria dedicar-m’hi, és recuperar espais de joc en solars a la ciutat on els nens juguin sota la seva responsabilitat. Sense adults i gestionats per ells, amb dos o tres monitors que els proporcionen el que necessiten. Llocs on no els dirigim el joc com a l’escola i no els manem com als parcs. Així aprenen a pactar, discutir, perdre... Tot el treball social de relació que dona el joc i que amb l’adult no hi és, perquè n’acaba sent l’àrbitre.