“Els avions portaran més gent i gastaran menys combustible”

Sí que ho és. La revista Forbes la va considerar la computadora més bonica del món. Era un espai que tenia lliure la UPC, que integra part del consorci del centre de supercomputació, amb la Generalitat i el ministeri, i es va decidir instal·lar-la aquí aprofitant que també és un espai més fresc.

Els ordinadors en funcionament són una gran estufa i està dins la vitrina pels sistemes de refrigeració. Ara feia temps que no hi entrava perquè nosaltres ens hi connectem amb els codis d’usuari. Per internet hi enviem les feines de simulació.

Pensem mètodes matemàtics que faran falta en el futur per als dissenys revolucionaris dels avions. El meu equip som experts en treballar amb molta precisió la geometria de la simulació i millorar així la predicció del rendiment aerodinàmic. Avui en dia es fan servir mètodes de representació amb cares planes i arestes vives que un avió de veritat no té.

Permet representar les formes més suaus dels avions que deixen reconduir el flux d’aire i reduir la fricció contra l’aire. Com més precisió, més es pot ajustar el rendiment aerodinàmic. Treballem amb fotogrames seqüencials per preveure el que passarà. Ara proposem incloure el temps com una dimensió geomètrica de la simulació i fer tots els fotogrames en paral·lel en aquest superordinador.

S’ha de pensar com es pot fer que als avions hi càpiga més gent d’una manera més còmoda i gastant molt menys combustible. El transport aeri es triplicarà els propers trenta anys i aquí tenim el repte per a la indústria. Si no, tindrem un problema...

La solució d’alguns enginyers és fer una doble cabina i contribuir amb el fuselatge a ajudar en el vol. Ells creuen que serà un cos integrat amb interconnexions complexes entre les ales, el fuselatge i el motor. Nosaltres hem de proporcionar els mètodes numèrics que s’utilitzaran per preveure el rendiment d’aquests avions del futur.

Vaig escriure el projecte i disposem dels diners per fer recerca durant cinc anys amb un equip de set persones. El vaig presentar al concili europeu de recerca que es va crear per impulsar la investigació d’excel·lència i donar respostes trencadores a reptes que té la societat, l’economia o la ciència.

Vaig marxar al Massachusetts Institute of Technology després de fer el doctorat a la UPC. Allà vaig aprendre al costat de l’equip de Jaume Peraire, que va ser el meu mentor. El que fem els matemàtics amb la geometria té molta utilitat en aquest camp. Vaig viure de prop els projectes per a la NASA i Boeing aplicant la geometria i els mètodes del futur, que seran molt precisos.

M’agrada viure aquí i, a més, aquí podia liderar els meus projectes. Vaig decidir retornar amb una beca d’investigació. Ara tinc la sort de fer ús d’aquest superordinador, el MareNostrum, que també poden utilitzar investigadors d’arreu del món.

Ara mateix és el 22è en el rànquing mundial. Es va inaugurar el 2005 i l’any passat es va fer la quarta actualització per donar-li més potència. Nosaltres, pel fet de ser del centre de supercomputació, podem utilitzar 3.000 processadors durant 48 hores per fer simulacions, sense demanar cap permís específic.

Els càlculs que necessitarien 3.000 hores de feina d’un ordinador, es poden fer en una hora treballant en paral·lel. Si no en tens prou, pots presentar un projecte en què demostris que obtindràs uns resultats i tenir més hores de computació. El superordinador és el laboratori virtual de molta gent.

Aquí hi ha la gràcia, que tenim un departament vetllant perquè això no passi. Hi ha una gestió de les comandes que arriben de fora i l’accés directe que tenim des del centre. Anem per cues diferents i això és un privilegi. Potser quan la xarxa europea té molts projectes, sí que podem arribar a notar que entrem més lents.

Faig servir molt l’ordinador, però amb la llibreta i el bolígraf és quan surten les primeres idees. Miro de desconnectar, tot i que la tecnologia ens serveix i ens agrada molt.