La casa del feminisme

El feminisme viu avui un moment de revifada, i a Ca la Dona, espai de referència del moviment feminista barceloní, tenen clar quin és el motiu: “És un moment de canvi, igual que ho va ser als anys setanta, i el que va passar el 8 de març no ens sorprèn.” Mireia Bofill Abelló i Mercè Otero Vidal –reivindiquen el segon cognom en homenatge a les mares– parlen amb el convenciment i la seguretat que els dona haver viscut en la primera línia del feminisme des dels anys setanta, i asseguren que l’explosió del 8 de març passat no és fruit de la casualitat sinó d’un treball previ, potenciat per la crisi econòmica: “Ara veiem que no vivim millor i veiem la possibilitat de canviar.” I assenyalen que “el concepte de llibertat rau a estar on no t’esperen.”

Fa tot just 30 anys, la Mireia i la Mercè estaven en la constitució de Ca la Dona com a entitat. L’associació es considera hereva d’una llarga tradició de creació d’espais propis de principis del segle XX i dels inicis de la democràcia. A principis dels anys vuitanta el moviment feminista barceloní estava disgregat. El 1985 els diferents grups es van unir en les jornades 10 anys de lluita del moviment feministai van reclamar un equipament públic. Les negociacions amb l’Ajuntament, que van durar mesos, no van tenir el fruit esperat i els grups feministes van tirar pel dret: un centenar de dones van ocupar un local municipal al barri del Poble-sec. L’ocupació va durar onze dies i va acabar quan la Guàrdia Urbana va desallotjar el local amb gasos lacrimògens.

La lluita no va ser debades, perquè l’Ajuntament els va donar una subvenció que va permetre llogar un pis a la Gran Via. El 1995 es van traslladar al carrer Casp, on Ca la Dona va estar fins al 2011. “Era un principal amb problemes d’accessibilitat que va quedar petit”, recorden la Mercè i la Mireia. A banda de lloc de reunió per als múltiples grups, s’assistia víctimes de la violència masclista i contenia un centre de documentació del feminisme.

Ca la Dona ocupa des d’aquest any un espai de luxe al carrer Ripoll, al Gòtic, un edifici propietat municipal que té l’origen al segle XIV. Restaurar-lo era un repte. “Ens deien que no ens en sortiríem, però les dones ens en sortim”, diu la Mercè. L’estudi i el projecte arquitectònic, encarregat a Sandra Bestraten, els va sufragar l’entitat, mentre que l’Ajuntament, propietari de l’immoble, ha assumit la inversió de 2,9 milions d’euros necessària per transformar l’edifici de 1.700 m² en un equipament de tres plantes. Els cinc anys que han durat les obres l’entitat ha ocupat la planta baixa de l’edifici.

La nova seu representa per a Ca la Dona “un salt qualitatiu que permet replantejar-nos la forma de funcionar”. L’entitat, amb 500 sòcies, ofereix múltiples espais per a l’activitat teòrica i pràctica de les feministes. Hi ha un espai on el grup Tamaia i Dones Juristes fan una orientació jurídica que posteriorment es deriva. Des de fa cinc mesos s’està catalogant l’amplíssim fons documental protegit per prestatgeries ignífugues i que inclou des de revistes del lesbianisme dels anys setanta fins als cartells del 8 de març o els fullets dels primers centres de planificació familiar, impulsats pels grups feministes. “Moltes joves el consulten per fer recerca, cosa que suposa un diàleg intergeneracional importantíssim”, diuen. L’equipament permet també dedicar un espai a l’art, i s’està preparant una retrospectiva de la mostra que s’organitza des de fa 25 anys entorn d’un tema. I a la coberta de l’edifici es conrea un hort urbà.

Des de la perspectiva que els dona haver estat a la trinxera feminista més de 30 anys, la Mercè i la Mireia consideren que entitats com Ca la Dona enceten debats que després surten al carrer. “Vam ser les primeres a parlar de transsexualitat, per exemple”, i han tractat a bastament qüestions com ara l’avortament, la coeducació o els cànons de bellesa. Totes dues consideren que el feminisme ha de “posar en relleu l’aportació de les dones al saber i la qualitat de vida” i continuar reivindicant les coses que han de canviar. “No tenim igualtat, el sistema patriarcal encara ens mata. Hem de reivindicar els llocs on volem estar i els llocs on ja som”, conclouen.