“La nostra feina és fer parlar els objectes perquè expliquin històries”

És així. El cap de Creus i el de Begur són els dos punts negres per a la navegació a la costa catalana. Som a tocar del golf del Lleó, un dels indrets més durs per navegar de tota la Mediterrània. Per allà hi entra el vent del nord, la tramuntana, i just al final hi ha el cap de Creus, que és complicadíssim sobretot per a la navegació de cabotatge.

S’ha de tenir en compte que el regulador d’aire es va inventar a Marsella als anys quaranta del segle passat. Va ser un invent militar per posar mines sota els vaixells. Després de la Segona Guerra Mundial, Cousteau ho va començar a utilitzar per al submarinisme civil. Així va néixer el pulmó aquàtic per a tothom, que ben aviat, amb els francesos, va creuar el golf del Lleó i es va emprar al litoral gironí, que als anys cinquanta era pràcticament verge. Només hi feien immersions els corallers tradicionals. Amb la popularització del submarinisme es van trobar molts jaciments i va començar també l’espoliació. Tot es va concentrar en aquesta zona, perquè les costes de Barcelona i Tarragona són grans sorrals, poc pràctics per a la immersió.

Nosaltres tenim una carta arqueològica subaquàtica del litoral català on apareixen 836 jaciments coneguts, dels quals menys del 10 per cent no han estat espoliats.

N’hi segueix havent, però no és tan intensiva com abans. Als anys cinquanta i seixanta sortien de Barcelona vaixells plens d’àmfores cap als Estats Units. Era il·legal, però es feia. Ara això no passa, sobretot perquè els espoliadors se les van emportar pràcticament totes i també perquè la gent està més conscienciada sobre la necessitat de preservar un patrimoni que és de tothom. Una de les tasques del CASC és organitzar activitats amb els centres educatius per donar a conèixer l’arqueologia subaquàtica i conscienciar les noves generacions. Si ningú compra àmfores, ningú les anirà a buscar.

Són fàcils de localitzar, d’extreure i de vendre i no requereixen manteniment. Els espoliadors no treuen la fusta, per exemple, perquè se’ls fa malbé.

Habitualment són submarinistes particulars. Aquí no hi ha grans empreses cercatresors o d’espoli perquè fer això és car i amb el que es pot arribar a trobar a les nostres aigües no es cobreixen les despeses.

El CASC té una xarxa molt àmplia d’informants, sobretot pescadors i submarinistes, i això fa que ens arribi molta informació. Els aparells detectors serveixen per trobar el Titanic o altres grans vaixells de ferro a mil metres de fondària en un sorral, però no pas les restes d’un barco de fusta al costat de la costa.

Nosaltres som historiadors i totes les històries són interessants, però el Titanic és més per als periodistes que no pas per als arqueòlegs subaquàtics. Tot el que té relació amb el cas està documentat i no em faria cap gràcia excavar-hi. La nostra feina és fer parlar els objectes perquè ens expliquin històries que fins en aquell moment desconeixem. És l’arqueologia de l’accident. Estudiant les restes, la manera com va ser construïda la nau, la càrrega que portava, els estris personals dels mariners, podem ubicar-ho en el temps d’una manera molt precisa i bastir una història.

Ara ja podem arribar a una mica més de quaranta metres. Per a majors profunditats, concretament a les illes Formigues, comptem amb la col·laboració de l’empresa Ictineu. El seu submarí pot baixar fins a uns 1.500 metres, que és el pic de profunditat que té la costa catalana. També emprem el Girona 500, un vehicle submarí autònom creat pel departament de robòtica de la Universitat de Girona.

Les restes del vaixell romà més ben conservat de Catalunya. És del segle I dC i el fet excepcional és que s’ha conservat una part de la fusta del casc. Creiem que transportava salaons o salsa de peix, però hem d’acabar d’estudiar el contingut de les àmfores. Hi ha feina per a anys.

Era un condiment fet amb peixos triturats. Es deixava fermentar amb totes les vísceres i sucs gàstrics fins que es podria i després, abans de consumir-la, la tenien un any a sol i serena. La Bètica, al sud d’Hispània, n’era una gran productora i es portava amb vaixell a Roma.

Va ser el primer producte que es va exportar massivament. Barcelona, Badalona i també la Tàrraco imperial en van ser grans productores. Era un vi d’una qualitat mitjana-baixa que es transportava amb vaixell fins a Narbona i des d’allà es distribuïa a tot Europa pels rius. També es feia arribar a Roma. Les classes populars se’l bevien, però l’elit romana preferia el vi grec, que tenia més fama i més qualitat. Per poder competir amb els grecs i com a estratègia comercial, els productors d’aquí van arribar a canviar el coll de l’àmfora romanitzada per fer-ne una d’imitació grega.