El record d’un sotrac galàctic

Quan se’n va adonar, no ho podia creure. Teresa Antoja, investigadora de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, tenia clar que la missió Gaia de l’Agència Espacial Europea aportaria una nova mirada a la Via Làctia gràcies a un volum ingent de dades sobre la posició i el moviment de les estrelles en el pla del cel. Però, tot i això, en veure els resultats a la pantalla del seu ordinador el primer que va pensar és que hi devia haver algun error. Però no. Les dades de Gaia es validen per un equip de més de cent científics i enginyers europeus abans de lliurar-les a la comunitat científica, i les proves que ella feia per buscar errors que justifiquessin aquell moviment inusual de les estrelles tampoc no funcionaven. Per tant, l’única conclusió que podia treure era que, efectivament, la nostra galàxia té subestructures d’estrelles amb uns moviments propis diferenciats de la resta, però que conviuen amb la rotació general al voltant del centre galàctic, a la qual també estan sotmeses.

La troballa, resultat de combinar la posició i la velocitat de sis milions d’estrelles del disc de la nostra galàxia, es publica a la revista Nature i és la primera de les moltes grans descobertes que s’esperen de les dades de Gaia. “És com si ara tinguéssim les ulleres correctes per veure allò que abans no hi era”, explica l’astrònoma de l’entitat, associada a l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya.

“Hem observat subestructures amb diferents morfologies, alguna de les quals com l’espiral de la closca d’un cargol, que permeten concloure que el disc de la nostra galàxia va patir una important pertorbació gravitacional.

Aquest sotrac galàctic, segons dedueixen comparant les dades amb models dinàmics, va tenir lloc ara fa “entre 300 i 900 milions d’anys degut al darrer pas de la galàxia nana de Sagitari a prop del disc de la Via Làctia”, segons indica Antoja, primera signant de l’article.

Si llançar una pedra a un estany genera unes ones que es propaguen per la superfície, o acostar un imant a un plec de llimadures de ferro fa que s’ordenin i alineïn en una determinada direcció, les estrelles del disc galàctic també s’ordenen responent a l’atracció gravitatòria d’una galàxia satèl·lit que passa a prop d’elles. Amb el temps, les estrelles conserven en el seu moviment orbital l’efecte de la pertorbació que les va sacsejar, i que ara s’ha observat com una espiral en les gràfiques.

“El treball estableix, d’una manera definitiva, que el disc de la Via Làctia és dinàmicament jove, sensible a les pertorbacions i que canvia en el temps”, afirma Antoja. “Una de les formes més destacables que observem —continua la investigadora— és el patró espiral que mostren les estrelles situades a prop del Sol, i que mai fins ara s’havia observat”.