“Els organoides han accelerat la investigació amb la Covid-19”

I tant que el té. Especial i personal. Primer perquè és d’aquí, de casa nostra, però sobretot perquè també molts col·legues que conec i que admiro molt l’han rebut abans que jo. Em fa molta il·lusió però, alhora, també em fa més respecte que d’altres, per bé que tampoc me n’han donat tants. El més bonic d’aquest premi és que és un bon reconeixement per a tot l’equip, perquè treballem en equip al laboratori i amb molta altra gent d’altres centres. Començar a investigar una cosa és una feina que desllueix molt perquè els resultats els veus molt tard, de vegades trigues deu anys a tenir-ne. Quan et pares a pensar, et dius: “Sort que no ho vam feixar estar i vam perseverar.”

Jo vull aprofitar el premi per estimular l’equip. Quan portes un grup de recerca ja no estàs tan al damunt dels experiments, no els fas directament, i has de tenir certes capacitats per engrescar la gent perquè faci molta feina molt cansada. Els premis ens ajuden i també serveixen per aprendre.

Soc conscient que els premis tenen un component que no pots controlar: rebre’n moltes vegades depèn de si tens la sort de ser al lloc oportú en un moment concret. Això també ho tinc molt clar. I els premis també m’han ajudat a resignar-me. Els centres de recerca són els que et proposen per a un reconeixement, però de vegades no te’l donen i et sap greu. Per això has de ser capaç d’entendre que no ho són tot, tenir clar que el més important és la feina que fem, les descobertes i els papers científics que publiquem.

I tant, sobretot tenint en compte que és un camp d’estudi molt recent. Fa deu anys es va encunyar la paraula organoides per a aquests sistemes que creem. Abans, quan la fèiem servir, era per parlar dels orgànuls: els mitocondris, el lisosoma, etc. El 2009, un investigador japonès que intentava fer cèl·lules neurals va veure que les cèl·lules embrionàries de ratolí s’autoassemblaven i va utilitzar aquesta paraula. Aquests organoides que creem ens han servit per intentar entendre com es formen els teixits i els òrgans i fer un salt endavant increïble. No cal tirar gaire enrere en el temps per trobar estudis de biòlegs de desenvolupament que havien de treure els òrgans dels animals en creixement per veure com es formaven.

Fa uns anys que els intentem fer i millorar, però en paral·lel també són una eina per a la recerca bàsica. Quan ja saps com fer-los, la primera pregunta que et pots fer és com afecten certes malalties el seu desenvolupament, perquè són organoides que, encara que siguin micromètrics, estan en desenvolupament. I això és un tipus de recerca que obre moltes possibilitats i que cada cop està sent més acceptada.

Els organoides de cèl·lules mare adultes són més evolucionats en alguns sentits i tenen altres característiques, però els falten funcions clau com el sistema immunitari, el sistema nerviós, etc. En canvi, als organoides que fem a partir de cèl·lules mares embrionàries o pluripotents, tot i que són encara molt embrionaris i micromètrics, sí que els podem donar una complexitat que s’assembla molt morfològicament a la de l’òrgan nadiu que volem fer. De vegades hi ha molta obsessió amb la mida dels miniòrgans que aconseguim, però tant se val. El que importa és que funcionin i que les cèl·lules que fas siguin funcionals.

De tots els organoides candidats a ser trasplantats, segurament el ronyó és el pitjor exemple i on hi haurà més dificultat per aconseguir un trasplantament. Al ronyó humà hi tenim 23 tipus de cèl·lules diferents i als organoides que fem al laboratori, amb un recorregut de setze dies, n’arribem a tenir 18. És a dir que ja disposem de quelcom amb potencial per a esdevenir aquelles 23 cèl·lules diferents. El que passa és que el ronyó té diverses funcions hormonals, de filtració, és molt complex. No dic que fer-ho amb altres òrgans sigui senzill, però a nivell de morfologia i de funció és més assumible i segurament veurem resultats esperançadors abans.

És clar. Treballant en bioenginyeria, ens encantaria escalar la producció dels organoides, però també tenim planejat treballar en medicina de precisió o personalitzada i també buscar aplicacions regeneratives, per restaurar allò que falla en un òrgan i intentar trasplantar-lo. En aquest àmbit de investigació, hi ha un grup de recerca del Regne Unit que ja ha publicat treballs interessants amb òrgans descartats per ser trasplantats, en aquest cas fetges, als quals, mitjançant un tractament, han infós organoides de fetge per mirar de veure si així el pot regenerar fins al punt que sigui útil per a un trasplantament. A Espanya hi ha molta cultura de la donació d’òrgans, però en altres cultures n’hi ha molta més mancança i s’estan buscant solucions.

És espectacular, tant de bo se’n surtin. Perquè aquests òrgans hauran de parlar amb altres òrgans d’aquest cos, i no serà fàcil. Dels xenotrasplantaments se n’ha parlat molt i la primera barrera era evitar el rebuig en humans. Fa 25 anys ja hi va haver un boom i es va provar, però la persona implicada va morir per qüestions que llavors es desconeixien i es va aturar tot. Ara bé, farmacèutiques com Roche tenen departaments dedicats a això. I l’edició genètica hi tindrà un pes cabdal. S’esta treballant, per exemple, a modificar gens del cor que donen lloc a l’expressió de proteïnes que provoquen el rebuig dels òrgans per mirar de silenciar-los i afavorir l’èxit del procés.

El febrer del 2020, quan començàvem a sentir els números de la Xina, el meu institut va fer un congrés a Barcelona i va venir un investigador que també fa organoides com jo. En principi som competidors i ell havia descobert el 2003 el receptor del SARS-CoV-1. Jo havia explicat els meus organoides de ronyons; ell, els seus de vasos sanguinis, i abans que ell marxés a agafar l’avió vam estar parlant una mica. Li vaig comentar que estaria bé modular la infecció del virus amb aquests organoides i em va adreçar a un viròleg conegut seu de l’Institut Karolinska de Suècia que ja tenia partícules virals de pacients de Covid-19. Sortint del congrés vaig escriure un correu a tots dos proposant una col·laboració i oferint-me per enviar els organoides allà per investigar la infecció.

Com que ja em veia el confinament a sobre, en aparèixer els primers casos a Itàlia vaig enviar els estudiants de fora cap a casa seva. Quan va començar el confinament fort, al març, ja feia un mes que treballàvem en això. Es tractava d’aprofitar tot el que estàvem fent amb els microronyons i, en comptes de treballar amb una malaltia congènita, veure com afectava la Covid-19 les cèl·lules humanes. Sabíem que tenia molta afectació a les vies aèries respiratòries, però encara no hi havia dades de l’afectació multisistèmica del virus. Així, treballant en models in vitro, aquest estudi ens va permetre començar a plantejar la possibilitat de la fallada multiorgànica, entenent que eren models de laboratori.

El ronyons, com el vas sanguini o el cor, són òrgans metabòlics, que expressen aquesta porta d’entrada més que altres. Així també vam poder validar un compost que ja estava al mercat indicat per a malaltia pulmonar i s’hi va tractar dues pacients de Covid-19. Després també hem estat estudiant la interacció entre la diabetis i la infecció del coronavirus i hem vist com aquest ambient diabètic impacta i dona lloc a una major susceptibilitat que el virus repliqui.

Ui no, ha estat una bogeria. En algun moment t’arribes a plantejar per què t’hi vas posar. Ara, des del maig estem reprenent els altres projectes que havíem deixat abandonats per la Covid i que eren les tesis d’alguns investigadors, però combinant-los amb els projectes nacionals i internacionals que ens han entrat. Per sort o per desgràcia tenim molta feina. En qualsevol cas, jo estic molt contenta. És un moment molt pesat perquè estem tots cansats, però la recerca s’ha accelerat bastant. Els organoides ens han ajudat bastant en la Covid. N’han sortit de pulmó, de cervell, i s’han pogut utilitzar per fer cribratges de compostos antivirals. Han ajudat molt en la investigació i l’han accelerat perquè permeten fer les proves més de pressa. Els organoides poden servir de banc de proves per entendre què funciona i què no. Estic molt contenta perquè veig que els que estan més a l’altra banda, els clínics, n’accepten cada vegada més l’ús per fer aquestes preguntes.

Els propers anys els vull dedicar en cos i ànima a continuar entenent com es creen els òrgans. És una aproximació que sembla molt simple, però sabent com es crea un òrgan pots entendre per què no funciona. La meva obsessió és aprofitar les tecnologies que tenim ara mateix. Veig la investigació en una vessant molt bàsica, de coneixement primari, però a la llarga aplicada en malalties congènites i molt prevalents. Crec que en això m’hi puc passar vint anys més investigant. De fet, ara hem començat el projecte amb fons europeus per millorar els microronyons. Si fins ara teníem organoides que al cap de 16 dies tenien 18 tipus de cèl·lules, la idea és anar creixent i refinant per mirar que en tinguin 21 o 22, equipant-los amb les cèl·lules que saps que no poden fer. I també em queden anys encara amb recerca en Covid i malalties zoonòtiques, perquè el grup que vam iniciar amb aquella col·laboració ha anat creixent i ara tenim un grup amb moltíssima gent i amb altres malalties i virus. Estem enviant organoides a molts llocs perquè els infectin i ens els tornin per investigar-los al laboratori. Malauradament hi haurà més brots i més malalties zoonòtiques i hem d’estar preparats.