“Hem creat ratolins addictes a la xocolata”

Hem intentat recapitular en un model conductual els trets que caracteritzen l'obesitat patològica. Un dels elements que té aquesta malaltia és el desenvolupament de conductes compulsives, quan les persones perden el control sobre els seus impulsos i la pròpia conducta alimentària, i això és el que hem volgut imitar en el ratolí. Hem desenvolupat un mètode nou per intentar reproduir una mica les condicions amb què es troba un humà.: és a dir, la disponibilitat i la possibilitat d'escollir aliments amb qualitats organolèptiques com el gust o l'olor. En aquest cas, entre pinso normal o una dieta basada en la xocolata. I hem vist que desenvolupen una sèrie de conductes que són pròpies de les persones que pateixen trastorns alimentaris o que fins i tot tenen una addicció.

Això és el que intentem esbrinar, perquè el que s'ha produït en el cervell d'aquests ratolins, són uns canvis similars als que es produeixen en l'addicció, malgrat que en els nostres experiments utilitzem un reforç natural com és el menjar. Amb les drogues i altres patologies que tenen a veure amb el sistema de recompensa, com la ludopatia, passa exactament el mateix. Com aconseguir que aquesta situació de plaer no ens cridi tant com per perdre el control? El més probable és que es necessiti una teràpia combinada. Tractaments farmacològics però també ambientals, cognitius.

En l'enamorament romàntic, en les fases inicials, podríem dir que el que predomina és la dopamina. Hi ha una activació de les àrees dopaminèrgiques molt clares, no només relacionades amb tot allò que té a veure amb el desig sexual i el plaer, sinó també amb la novetat, amb l'atracció personal, i a més, és lògic que existeixi perquè el sistema de recompensa està fet per això, perquè l'individu estigui motivat per tenir aquestes conductes que el duen a sobreviure ell i l'espècie. En la fase de l'enamorament tot és molt bonic, però després, els components no sexuals de la relació guanyen terreny. Es passa a una segona fase, de realització de projectes comuns i que té més a veure amb altres hormones, com l'oxitocina.

Intentem entendre les bases genètiques d'aquestes malalties complexes a través de modelitzar-les en el ratolí, què és una eina molt bona per poder analitzar també aspectes cognitius i de conducta que en cèl·lules no pots abordar. A partir d'estudis genètics en humans, creem un model en el ratolí i intentem aprofundir en els mecanismes: què fan aquells canvis genètics en el cervell que fan que l'individu tingui les alteracions que té. Després, busquem remeis terapèutics.

És molt paternalista i, a més, a mi em molesta perquè la gent confon les coses. La causa és el desconeixement de qui són aquestes persones, de qui podem aprendre moltíssimes coses. Que tenen una visió de la vida diferent de nosaltres, una mica el que els passa als artistes, i que aquesta perspectiva diferent ens pot aportar moltíssim, però ens ho estem perdent. Resolen millor que nosaltres els conflictes personals perquè són més emocionals i no els importa dir el que senten. Són més espontanis i això a vegades espanta, sí, però és positiu. Són gent que saben gaudir de la vida.