“La guerra al càncer ja l'estem guanyant”

Per a molta gent, un premi és el final de un camí. Per a mi, és el començament de molts altres. És un estímul per investigar millor, un dopant legal que permet tirar endavant en temps difícils com aquests.

Hi ha una gran excitació per dos motius. En primer lloc, perquè cada cop hi ha més medicina personalitzada del càncer, cada cop es tracta els pacients estudiant íntimament quins defectes tenen els tumors per trobar un fàrmac adequat contra aquest defecte. La medicina personalitzada ja representa un 30% dels casos, mentre que fa 24 anys era només un 2%. Això evita els efectes secundaris de les quimioteràpies i augmenta la supervivència dels pacients. L'altre factor és que hi ha nous fàrmacs contra el càncer basats en altres molècules, en altres dianes de la cèl·lula tumoral, a banda dels epigenètics, entre els quals s'han de destacar els destinats a reactivar el sistema immunitari del cos, que tenen un gran predicament.

Ho vam fer el 2012 i vam veure que aquest epigenoma canvia a mesura que ens fem vells, uns canvis que es reflecteixen en l'aspecte de les persones. En tenim seqüenciats molts menys que de genomes, que ara són relativament fàcils i barats d'obtenir. Els epigenomes són més cars i també complicats de llegir i interpretar. La genètica és molt binària, mentre que l'epigenètica té graus de gris i necessitem més recursos tecnològics per analitzar-los. També és una qüestió de temps. El genoma es va seqüenciar el 2000 i ara comença a ser una eina útil per aplicar. Amb l'epigenoma, que només fa quatre anys que tenim, estem investigant què significa. No obstant això, ja tenim informació que no requereix tot l'epigenoma, sinó determinats biomarcadors. És a dir, que en comptes de mirar els 6.000 milions de nucleòtids que hi ha allà, mirem només els 500 marcadors epigenètics, perquè sabem que són els importants per al càncer. Això ja ho estem fent. De la mateixa manera que podem mirar els gens mutats, podem mirar ja els gens metilats per predir si el tumor respondrà a un fàrmac o un altre.

Ja n'hi ha cinc de provats en pacients i en ús a casa nostra per al tractament de certes formes de leucèmia i limfoma que han canviat la supervivència de determinats pacients, com ara els que tenen la síndrome mielodisplàstica. És una forma de preleucèmia que només tenia tractaments pal·liatius i n'ha millorat molt la supervivència. Ara se n'està mirant l'aplicació en tumors tous, com ara sarcomes, i després cal mirar quins dels sòlids podrien tenir un percentatge de resposta important. Per exemple, sabem que hi ha un 5% de tumors de pulmó que responen molt bé, però no sabem quins ni per què. Per això cal trobar marcadors que ens facin veure quins són els que respondran bé a aquestes teràpies epigenètiques. Cal tenir present que un 5% del càncer de pulmó, com que és altament prevalent, afecta molt més que el 100% del sarcoma

El que passa en aquest 70% de casos és que encara no hem trobat un defecte genètic o epigenètic per on atacar-lo, però el tenen i el trobarem. Si en 24 anys hem passat d'un 2 a un 30% de medicina de precisió, jo crec que en els pròxims deu anys arribarem al 50% de tractaments. Així, arribarà un pacient i li podrem dir: “Com que té càncer de còlon i té alterats els gens a i b, li donem aquest tractament.” D'aquí a vint anys arribarem al 80%. Aquestes millores en el tractament representen més supervivència, però també estalvi econòmic.

Encara hi ha diferències. Hauríem d'intentar que no hi hagués disparitats i que tots els pacients rebessin el màxim estàndard de tractament possible, ben diagnosticats no només a nivell clínic, sinó també a nivell genètic i molecular. Hem de buscar els bons models de tractament del càncer, com ara el Vall d'Hebron en tumors sòlids i el Clínic per a les leucèmies, i intentar exportar models d'excel·lència cap a altres llocs.

I sobretot per als gestors, que normalment són alts funcionaris. Hem de reduir la franja d'alts directius i això permetrà estalviar uns diners que es poden usar per fer aquests sistemes d'homogeneïtzar tractaments, que tothom tingui curosament estudiat el seu tumor i rebi el fàrmac més adequat. Bàsicament hem de ser generosos en com usem els recursos públics. Sobren directius i falta que els metges, infermeres, dietistes i psicòlegs que fan una atenció integral estiguin ben pagats; que la gent jove que fa la residència no tingui un excés de càrrega assistencial i pugui fer recerca, com passa en altres països.

Hi ha molts factors. És cert que la major part del pressupost de la Generalitat es dedica a la sanitat, però també és cert que, si parlem no només d'assistència sinó també de recerca, innovació i educació, s'ha d'invertir molt més. Catalunya té el potencial de ser la Califòrnia d'Europa barrejant una generació de riquesa basada en l'entreteniment amb el coneixement. Les dues coses són compatibles. S'ha de pensar més enllà de les legislatures, s'ha de pensar a llarg termini i que el que hagis fet no sigui un titular per l'endemà, sinó per d'aquí a uns quants anys. És important apostar per projectes llargs i la prova és que aquí es van crear grans centres de recerca gràcies a una aposta transversal de tots els partits polítics, i gràcies això ara tenim una recerca catalana bona, però ara necessita un altre impuls, perquè si no quedarem estancats.

El que més m'agrada i el que crec que faig millor, encara, és la recerca. Però tots hem de ser conscients que tenim un temps per fer les coses i, igual que hi ha un temps per investigar, potser n'hi haurà un altre en què jo i d'altres ens haurem d'implicar més en la gestió de la recerca i aconseguir que la gent jove tingui els recursos per tirar endavant les idees que nosaltres ja no tenim, i que hi hagi un sistema que els protegeixi. Crec que sistemes com l'Icrea han estat excel·lents, però ens calen més Icrea, més tipus amb més recursos i que la societat com a tal s'impliqui en la recerca. Que hi hagi, no una, sinó quatre maratons que recaptin encara més.

Crec que hi ha hagut una aposta transversal per la recerca de governs de diferent color polític i ens ha anat molt bé. I en part ho hem pogut fer perquè era una competència que no podia ser recorreguda en contra al Tribunal Constitucional, i també perquè hi ha hagut gent que des de camps no pròpiament científics, com ara l'economia, han apostat també per la recerca. Per tant, el govern de proximitat sempre ha estat millor que el govern de llunyania. Si mirem l'imperi romà, les regions més allunyades de Roma eren veritablement un caos. Els governs de proximitat sempre són millors i han de ser governs que, amb els peus al Born, han de tenir el cap al món.

Molt bona, no cal marxar de Catalunya per fer un tractament, però hi ha heterogeneïtat al sistema, i el que sigui buscar models d'excel·lència que han funcionat bé, no basats en el funcionariat, crec que és el millor.

La guerra contra el càncer ja l'estem guanyant, en el sentit que tenim un 60% de supervivència. Quan en teníem un 5% perdíem clarament. És cert, però, que hi ha batalles que estem perdent i ho veiem al nostre voltant. Quan es guanyarà aquesta guerra? Es guanyarà contínuament. Aproximadament cada any es curen un 2% més de pacients, si veus la projecció en deu anys estem a un 80%.

Sí, perquè podríem trobar tumors altament resistents o bé podria aparèixer una gran idea que portés a un gran avenç.

Estem buscant marcadors epigenètics que permetin seleccionar teràpies. Hi ha pacients que podrien tenir una supervivència molt llarga, o fins i tot curar-se, si rebessin el fàrmac adequat. Si estudiem atentament el tumor a nivell genètic i epigenètic, podem veure defectes com ara un taló d'Aquil·les que el fan susceptible a un fàrmac. Tenim un gran programa establert per estudiar això i pot tenir un gran efecte. També aquí, però, hi ha d'intervenir pel món públic, perquè ara la majoria de recerques tenen finançament privat.