“A Egipte hi continua havent una dictadura militar”

Quan el gener del 2011 va esclatar la revolució, treballava d’ informàtic per a una companyia francesa i, encara que tots els canals oficials donaven suport a Mubarak, nosaltres vam decidir explicar al món el que estava passant als carrers d’Egipte i vam engegar un web amb què retransmetien la revolta al minut. Teníem una vocació periodística. No vam prendre partit per ningú.

L’11 de febrer, el dia que va dimitir Mubarak, va ser la victòria dels joves i per a mi –que era a la plaça Tahrir–, un dels dies més feliços de la meva vida. Havia caigut la dictadura i teníem la llibertat i la democràcia a tocar. Davant el buit de poder es va fer càrrec de la presidència Mohamed Hussein Tantawi, que va prometre eleccions lliures. La victoria a les urnes de Mohamed Mursi, que era el representant dels Germans Musulmans i s’havia imposat al candidat oficialista, Ahmed Shafik, va generar convulsions en uns militars que veien com s’esvaïen els seus privilegis, com podien perdre el control sobre les grans companyies estatals, l’aigua, l’electricitat o els transports i, si primer van fer tot el possible per frenar les reformes, després de les protestes del 2012 per reclamar la democràcia real, en nom de l’estabilitat i la bona marxa del país, i amb el silenci còmplice d’Occident, el 2013 Abdel Fattah al-Sisi, que era el general en cap, va donar un cop d’estat, va posar com a president provisional a Adli Mansur, que havia estat responsable del Tribunal Constitucional, i el 2014 va muntar unes eleccions a mida que el van convertir en president constitucional. Malgrat les veus a favor, puc assegurar que el cop d’estat militar no va ser només contra els Germans Musulmans, sinó contra tots aquells que havíem guanyat la revolució.

Vaig continuar denunciant que, tot i les eleccions, a Egipte s’havia segrestat la democràcia, que hi ha una dictadura militar i, contrariament al que es creia a Occident, que la situació s’havia complicat. En els anys de govern d’Al-Sisi ha pujat exponencialment el nombre de presoners polítics –avui n’hi ha més de seixanta mil– s’han tancat organitzacions internacionals de drets humans, s’ha disparat la inflació i no hi ha llibertat de premsa. Si denuncies el règim tens el perill que et considerin un enemic de l’estat i et condemnin a presó.

Treballava per a la Comissió Egípcia de Drets i Llibertats, continuava fent de fotoperiodista, vaig publicar en diferents mitjans (El-Masdr News, Al-Tahrir Newspaper o Vetogate Newspaper),però va arribar un moment què, juntament amb altres companys, em van acusar de ser terrorista, de passar informació a Qatar i a enemics de l’estat. A l’estiu del 2014 em van tancar a la presó, en un lloc que es diu Ouelo-des-Imedio, que està entre el Caire i Alexandria, al mig del desert Al cap de cinc dies em van deixar anar. Vaig continuar amb la meva feina, fins que, l’octubre del 2015, un advocat que era amic meu em va dir que la causa s’havia reactivat i que un tribunal m’havia condemnat a cadena perpètua, o sigui a 25 anys de presó.

La meva sort va ser que la justícia egípcia es lenta i vaig fugir amb avió a Uganda.M’hi vaig estar dos mesos, fins que vaig passar a Kenya, on treballava en una missió internacional relacionada amb el Sudan del Sud. Buscava seguretat, estava en contacte amb Amnistia Internacional de Londres i volia fer el salt a Europa. Finalment, em van reclamar des de Madrid per al programa de defensors dels drets humans i vaig continuar treballant com a coordinador a Europa de la Comissió Egípcia de Drets i Llibertats.

Des de molt jove he sigut contrari a definir-me sobre cap determinat corrent religiós. A Egipte hi ha musulmans, però també coptes, jueus o ateus i si volem un estat en què convisquin totes les religions i opinions polítiques, sense racisme, ni conflictes, no tenim cap més sortida que aprofundir en la democràcia, oposar-nos a les injustícies, i és en aquest aspecte que defenso els Germans Musulmans com a éssers humans que són.

Soc militant del Moviment 6 d’Abril, en el qual no hi ha una ideologia dominant i que aplega comunistes, esquerranosos, islamistes, liberals o socialistes. Volem construir un país on totes les ideologies puguin entendre’s, viure sense problemes i que siguin un motor per avançar. No és fàcil, però ho estem intentant i, si no ho aconseguim nosaltres, ho faran els nostres fills. Un 60% de la població d’Egipte té menys de trenta anys i això és una garantia per al futur.