“La seguretat no és protegir fronteres sinó garantir una vida digna”

Sí, ho va dir Aristòtil i també és famosa la frase de Clausewitz: “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans.” Així ha estat al llarg dels segles, tot i que en la majoria dels casos els conflictes es resolen per la via del diàleg i de la negociació. Però ara és preocupant que no s’hagin complert les esperances generades en acabar la guerra freda, quan semblava que entraríem en una època d’equilibri multipolar i disminuiria la despesa militar. En canvi, actualment hi ha 33 conflictes armats al món, alguns dels quals de llarga durada, per tant la guerra continua sent una terrible manifestació de fracàs polític.

A Síria, hi estan implicats els Estats Units, la Gran Bretanya, França, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Qatar, l’Iran, Turquia... proporcionant armament als bàndols. Les potències estan dirimint el seu poder global a través del poder regional i darrere aquest poder regional què hi ha?: hidrocarburs, petroli, gasoductes que han d’arribar al Mediterrani i a Europa passant per Síria.

Els factors que intervenen en la guerra –una creació humana present en la història de totes les cultures– poden ser de molt diversa índole: econòmica o d’accés als recursos, política entre grups rivals, religiosa, nacional o ètnica... També la corrupció, l’empobriment i les desigualtats, les violacions sistemàtiques dels drets humans, una despesa militar sobredimensionada o les demostracions de poder internacional de les potències politicomilitars per refermar la seva hegemonia.

Fa 40 anys que dura i ha matat 4 milions de persones. És un conflicte força oblidat i atribuït a baralles tribals. No és tan senzill, s’ha de dir que les grans potències i alguns dirigents africans ajuden els grups enfrontats i que de les seves mines s’extreu el mineral imprescindible per a la tecnologia mundial. Al Congo, s’hi fa un gran negoci que la població pateix, les potències hi estan activament implicades. Per això he titulat el llibre Economía (de guerra) amb la intenció que prenguem consciència de quina manera els països contribueixen a alimentar els conflictes. Com? Mantenint una enorme despesa militar i venent armes a les zones calentes del planeta.

Una lògica absurda, un error greu d’anàlisi de la situació, ja que en aquests moments a Europa no hi ha conflictes directes ni amenaces que justifiquin mantenir grans exèrcits i fabricar o adquirir arsenals que no s’utilitzen i s’hauran de destruir un cop hagin esgotat la seva vida útil. Malgrat ser així ens dotem de grans exèrcits. Posem per cas: per a què necessitem a l’Estat espanyol unes forces armades de 120.000 soldats i una despesa militar de 54 milions d’euros diaris? Per preparar quina guerra?

Sí, tots hem estat educats en una cultura de guerra, jo dic que la guerra comença en les nostres ments, ens arriba a través de pel·lícules, de la mercantilització de les relacions socials, de l’acceptació de les injustícies i les violències com si fossin fets naturals de la vida i no construccions interessades. Si vols la pau, prepara la guerra? No, de cap manera, està demostrat que és a la inversa, si vols la pau prepara la pau perquè si prepares la guerra acabaràs fent guerra, ni que sigui exportant material que acabarà arribant a zones de conflicte i causant més patiment a la població.

La ciutadania pot fer de taca d’oli difonent valors de pau i pressionant els partits i els governs perquè canviïn de paradigma i impulsin una estratègica reconversió de la indústria militar en indústria civil.

Encara que defensa i seguretat no és exactament el mateix, és pertinent la pregunta. Sí, hi ha partits que pretenen obtenir un bon –molt dolent, de fet– rèdit polític jugant amb aquesta qüestió. Els fets, els desmenteixen; com ja van establir les Nacions Unides el 1994, les principals amenaces a la seguretat venen de la manca de desenvolupament humà en salut, educació, de les desigualtats, de les violacions dels drets humans. La seguretat no consisteix a protegir fronteres sinó a garantir una vida digna per a tothom i per tant aquesta és la línia de treball que hauria de moure la política a escala local i global.