Societat

La reial concessió

El 28 de setembre de 1419, Alfons el Magnànim va signar el decret pel qual s’atorgava a Figueres el privilegi de celebrar unes fires per la diada de la Santa Creu, que han arribat fins als nostres dies

En la introducció del seu llibre «Fira de Santa Creu a Figueres», Josep Maria Bernils Mach remarca que la paraula fira «procedeix del verb llatí fero, fers, ferri, que vol dir ‘dur, mostrar, portar, manifestar’..., car el substantiu feria, feriae té un caire purament festiu i per als romans era cadascun dels dies de descans dedicats al culte dels déus».

Si es vol buscar la relació de Figueres amb la Santa Creu, haurem de recular als dies en què el monestir de Sant Pere senyorejava la serra de Rodes, era un important centre de pelegrinatge i els anys en què el dia 3 de maig coincidia amb divendres s’hi celebrava el Jubileu de la Santa Creu, una litúrgia que s’allargava una setmana. Com va escriure Frederic Marès en el seu llibre Port de la Selva, notes històriques: «La vespre d’aquest dia l’abat, revestit de gran pontifical i seguit de tots els monjos, sortia fora del recinte del convent, on solia haver acampada una multitud que estava esperant que s’obrís la porta de ferro que donava pas a la Galilea... Un cop oberta l’abat, amb el bàcul a la mà esquerra i un martell a la dreta, s’adreçava per entre la gentada a la porta esmentada, trucava en ella dos o tres cops i manava després derrocar la tàpia i a seguit entrava el primer a la Galilea; rere d’ell seguia la comunitat i immediatament, el poble. El jubileu durava vuit dies i era tan important com el que guanyen a Roma.»

La influència de Sant Pere de Rodes es va mantenir sobre l’Empordà fins que el 21 de juny de 1267 el rei Jaume I va concedir a Figueres la Carta Pobla, que la convertia en vila reial i la dotava de personalitat jurídica, fet que li permetia organitzar les pròpies fires i mercats. Els segons se celebrarien els dilluns de cada setmana, la primera es convocava per al primer diumenge de setembre. El 15 de febrer de 1294, els síndics figuerencs van demanar l’ampliació d’una fira que passaria a celebrar-se el dia de Sant Lluc, al mes d’octubre. El 1302, Bernat Jaume va fundar el primer benefici de Figueres sota la invocació de la Santa Creu. Gràcies a la continuada protecció dels sobirans, l’encara vila va créixer, va guanyar privilegis i va passar dels 20 focs (90 persones) el 1267 a 105 focs (unes 478) el darrer terç del segle XIV. El 1361 Pere III va fer reconstruir la muralla i la va eixamplar per la banda de llevant, i el 1400 va veure refermats tots els privilegis i com s’autoritzava la recaptació de l’impost de pontatge per a la utilització del pont aixecat sobre la riera de Galligants.

El 1419 va ser un gran any. La vila va esdevenir centre de comerç i així el 10 de setembre es va constituir el primer gremi de paraires que va iniciar la llista de teixidors, blanquers, fusters, ferrers, i, aquell mateix mes, Alfons el Magnànim va signar quatre decrets, en què no tan sols confirmava les concessions dels seus antecessors, sinó que autoritzava la celebració de les Fires de la Santa Creu. En el llegat del 28 de setembre d’aquell any, i segons va recollir Josep Maria Bernils, es pot llegir: «De la vila de Figueres. Nos, Alfons, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó, etc. Entorn el millorament de la nostra vila de Figueres, i volent que la dita vila prengui increment per a fer-se més gran, de la següent manera; i d’acord amb les cosses suscrites i davant l’humil súplica feta a nos pels vostres cònsols i prohoms de la universitat de dita vila, concedim als vostres cònsols, prohoms de la universitat i particulars, presents i futurs, que ultra, les fires que se celebren i acostumen a celebrar-se cada any en dita vila, des de l’any de la concessió reial, en la festa de Sant Lluc Evangelista, que se celebri, el retorn, perpetuament, en aquesta vila i comenci vuit dies abans de la festa de la Santa Creu en el mes de maig, la qual festa se celebra el tercer dia del dit mes de maig, i duri fins la dita festa inclosa i per altres vuit dies immediatament següents a la dita festa. Volent i concedint de manera expressa, a tots i cada un, de qualsevulla estat, llei i condicions sien, que vinguin al mateix retorn amb les bones coses i mercaderies que portin amb ells, que sien protegits i emparats venint-hi i estant-hi i també, en tornant i sota la nostra especial protecció comanda i guiatge constituït. Així que no puguin ser empresonats, impedits, penyorats, marcats per qualsevol culpa o crim d’altri, a menys que siguin ells mateixos, els principals obligats en el món de fiadors, ni tampoc en aquests casos, si no s’hagués trobat mancament de dret. Exceptuem, però, i excluïm a traïdors, bausadors, falsejadors de moneda, trencadors de camins, sodomites, lladres i els que cometen crims de lesa majestat. Tramesa la notificació present per mitjà de l’ínclit infant duc de Montblanc i de Penyafiel, germà nostre caríssim i governador general de tots els nostres regnes...»

Fill de Medina del Campo

Fill primogènit de Ferran I de la dinastia Trastàmara, Alfons V va néixer a Medina del Campo, va pujar al tro a l’edat de vint-i-dos anys i va regnar des del 2 d’abril del 1416 al 27 de juny del 1458, Casat amb Maria de Castella el 30 de maig en nou monarca va entrar a Barcelona , i va ser anomenat com el Magnànim pel seu comportament en el camp de batalla..

Mort a Nàpols

Al pujar al tro, Alfons V es va trobar amb la suspicàcia els nobles catalans que miraven de reüll la política procastellana iniciada pel seu pare Ferran I de Trastàmara. Entre 1419 i 1420 es reuniren les Corts de Catalunya a Sant Cugat i posteriorment a Tortosa i allà els estaments, que no veien amb massa bons ulls la influència de funcionaris i nobles castellans sobre la nova monarquia van exigir intervenir en el nomenament del Consell Reial i que se n’acomiadessin els castellans, Després d’una aferrissada lluita contra Gènova i guanyar el domini de la Mediterrània, el 1442, el rei va conquerir el regne de Nàpols i mai més va tornar a Catalunya, deixant el govern en mans de la seva esposa Maria de Castella, la qual s’hagué d’enfrontar a les desavinences entre la Biga i la Busca, i al camp català, amb el descontentament dels remences. Un virregnat complicat, que sota el regnat de Joan II va acabar desembocant en la guerra civil catalana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia