Victòria Camps “Hem de sentir indignació davant les injustícies perquè, si no, no actuem”

Sí, perquè la filosofia ha teoritzat sobre el comportament humà i ha vinculat el comportament correcte a allò que la raó dicta: el que diu la raó, el que s'ha de fer, amb la idea que les passions, les emocions, els sentiments destorben. Aquesta ha sigut la línia fonamental de la filosofia. En aquest sentit, dic que la filosofia és bastant culpable d'aquest oblit de les emocions.

És l'art de preguntar, de formular preguntes i d'intentar fer plantejaments bons al voltant dels problemes més difícils de resoldre, com ara quin sentit té la vida humana, què passa després de la mort, què és el bé i què és el mal...

L'emoció és la reacció immediata davant d'una cosa que, per exemple, ens espanta: tenim por..., o davant d'una cosa que ens molesta: ens fa enfadar, indignar... Davant d'una persona que pateix, l'emoció és la compassió. A aquestes emocions se'ls ha donat el nom de passions precisament perquè no les controlem, és una cosa que experimentem, que ens sobrevé i que no podem arribar a governar. Hi ha moltes pors que no hauríem de tenir... El sentiment de la por l'hem de tenir quan cal tenir por i no cultivar-lo quan no cal tenir-ne. Això són els sentiments. És a dir, els sentiments que finalment ens motiven són sentiments que s'han quedat amb nosaltres. Aquesta sensibilitat pot ser moral o immoral. És moral quan aquests sentiments són correctes, adequats. Per exemple, el tema de la indignació és una emoció que ha sigut molt cultivada darrerament. La indignació pot degenerar en populismes... Però, en canvi, no diria que la indignació s'ha d'eliminar del comportament humà. Davant de les injustícies hem de sentir indignació perquè, si no, no actuem.

Crec que la intel·ligència i les emocions van juntes i, a més, això els neurocientífics ho estan descobrint cada vegada més. És a dir, la part del cervell on es detecten les emocions i on es detecta també el càlcul racional estan molt a prop i hi ha sinergies... No hem d'educar les persones pensant que només poden actuar mogudes per la raó. Hi ha un filòsof, que és Hume, que ho va dir: no és la raó la que mou les persones, és la passió, és el sentiment. Per tant, no es pot donar el missatge que els sentiments s'han de reprimir.

Generalment es diu que és l'educació la que ho ha d'aconseguir i ens adonem que, amb la mateixa educació, hi ha persones que surten bé i altres que no tant. No és només educació a la família, a l'escola..., és l'entorn el que socialitza i, al mateix, temps educa o maleduca. És veritat que el caràcter es va formant a mesura que la persona va creixent, però també s'ha de tenir en compte que hi ha gens que fan que algunes persones tinguin tendència a ser més iracundes, més vehements o més compassives. El comportament humà no s'explica només per la relació causa i efecte, sinó que s'han de tenir en compte moltes variables, i això és el que fa que sorgeixi aquesta pregunta: “Per què no hem sortit tots iguals?” També ens podríem preguntar si aquesta educació que tenim és la més adequada perquè les coses funcionin. I si l'entorn mediàtic o l'entorn econòmic hi ajuden o no.

Crec que l'excel·lència, que és el que els filòsofs han dit que hauria de ser la finalitat de la persona, no s'arriba a assolir mai perquè no som perfectes. La societat per si mateixa no ensenya a ser bones persones; hem de ser nosaltres, els que som ja adults, els que ens posem aquesta obligació. I l'ètica, a més, i això ho van dir els grecs ja des del començament, és sobretot a través de l'exemple, de la imitació, que s'ensenya.

Crec que dubtem menys, perquè la inseguretat a ningú li agrada i la incertesa tampoc, i busquem certeses. La religió sempre havia donat aquestes certeses. En èpoques en què la religió, sobretot en el món occidental, està més difuminada, som més escèptics. Vivim en societats laiques, busquem certeses en un altre lloc...

Parlava de tres temes. Un, la violència de gènere. No hem avançat gaire, i tampoc sabem gaire com fer-ho per eliminar aquest masclisme que sembla que està encara latent en la societat i que porta situacions tan tràgiques. Un altre era, i potser és en el que més s'ha avançat, el sostre de vidre en el terreny de la política. Aquí s'ha avançat bastant: tenim dones. I després l'altre és el de la conciliació de la vida laboral i familiar. Tampoc hem avançat massa. Avui es reparteix més la feina, però la dona segueix portant la responsabilitat de la casa, de la vida domèstica, dels fills, de les persones grans, dels malalts..., tot el que és tenir cura dels altres, i això fa molt difícil que s'acabi integrant en un món laboral que està pensat pels homes. Falta un tema de mentalització d'homes i dones que reconegui que les feines de la reproducció són tan importants com les de la producció. Això no està reconegut.

No interessa perquè el món en què vivim és un món jove, que ha donat molt elogi al fet de ser jove des de l'estètica, el consum, el cinema... La cultura actual és una cultura jove que vol elogiar mantenir-se jove molt temps. La vellesa no és agradable, no ens agrada envellir, a ningú. A més, porta deficiències, problemes, incapacitat... Però és una constant de la vida humana i s'hauria d'acceptar, s'hauria d'intentar pal·liar al màxim, però hauríem d'aprendre també, des que comencem a viure, que viure molt temps significa envellir i envellir. Precisament perquè és una constant i no ho podem eliminar del tot, s'ha d'aprendre a ser vell, a viure. I això no s'improvisa. Tenir recursos per a la vellesa és una cosa que s'ha d'anar cultivant des de molt abans.

Bastant alta. L'ètica aplicada al món de la salut, a la medicina sobretot i a la investigació biomèdica, és la que més s'ha treballat perquè són temes que tenen molt a veure amb allò en què la persona és més vulnerable, que és la salut, en l'origen de la vida i el final de la vida, i per tant s'ha vist molt la necessitat de plantejar-se els problemes ètics en aquestes qüestions.

Crec que també s'ha avançat molt. Les cures pal·liatives han fet que s'avanci moltíssim i que ja no es consideri eutanàsia ajudar a morir persones en situació terminal. Una altra cosa són persones que no estan en situació terminal però que tenen una discapacitat o que estan paralitzades, que s'han cansat de viure, persones grans, i que se'ls ha d'ajudar, diríem, a marxar, que és la manera com avui s'ha d'entendre el que és l'eutanàsia. Això no està permès i crec que s'hauria d'avançar per aconseguir que no estigués penalitzat.

Penso que la societat està preparada per acceptar-ho. I també que hi ha maneres d'evitar aquesta por, que no s'hauria de tenir, a dir que s'utilitza malament la despenalització de l'eutanàsia. En els països en què està permès no s'utilitza malament. Les persones no es volen morir i, per tant, no hi ha una demanda excessiva, exagerada.