“Preferim mantenir dos docents per aula, que reduir les ràtios”

Pel que fa a l’educació infantil, hem sortit amb més oferta de la que necessitàvem realment. Si bé a P3 ens han sobrat moltes places, a l’ESO hem anat força ajustats i ens ha quadrat molt més la planificació.

En alguns casos hem posat sobre la taula la possibilitat de moure una línia d’una escola a una altra, en funció de la demanda de les famílies. Quan hem anat d’acord amb l’Ajuntament i els centres, ha sigut molt fàcil però quan ens han dit que no, perquè no i sense més, és quan hem començat a prendre mal.

A Mataró, amb la nova escola Angeleta Ferrer. Volíem sortir amb el mateix número de grups que l’any passat i amb un edifici nou, pensat per a dues línies. S’hauria d’haver reduït un grup d’un altre centre en funció de la preinscripció i guanyar el segon de l’Angeleta Ferrer. Finalment no ha estat així. Hem guanyat un P3 més a la ciutat que al curs passat, tot i que a Mataró ens han sobrat un total de 117 places. Ara bé, ens ha quedat una escola amb només 8 preinscrits i això voldrà dir que, a la llarga, el centre patirà.

No és bo, un P3 amb tan pocs alumnes, perquè l’equipament pot acabar convertint-se en una escola cíclica o que, al final, pugui tancar. En ciutats com Mataró no té sentit aquest model educatiu, i els edificis de què disposem estan dimensionats perquè hi hagi més infants.

Sí, perquè no hi ha nens. Amb uns edificis on hi hagi menys alumnes, aquí és on podem pensar a fer-hi instituts escola i implementar-hi grups de secundària.

Sí. A la llarga se n’obriran més, però ara els prioritzarem en algunes zones en concret i en municipis grans, com ara Mataró. Es tracta de fer un vestit a mida per a cadascun. L’any que ve n’obrirem als barris de Cerdanyola i Rocafonda, amb dos projectes educatius molt diferents. Tot i així, no deixarem de construir instituts nous i prova d’això són els que farem a Mataró, Pineda de Mar, Tordera i Sant Pol, i de mica en mica, atendre els que ara funcionen totalment en mòduls perquè puguin estrenar instal·lacions definitives.

Hi ha estudis que demostren que el pas de primària a la secundària, si el projecte és un continu per als alumnes, fa que aquesta transició sigui més fàcil i que el seu dia a dia no es trenqui tan bruscament. A més, hem d’avançar cap a un cos únic de docents, però sense precipitar-nos. Un altre benefici és que amb alumnat amb situacions socials complexes, aquest tipus d’equipaments garanteixen que no es deixi d’anar a l’institut un cop s’acaba la primària.

Hi ha hagut sempre voluntat de pacte, però venim de dos estils molt diferents. No treballo per titulars i de vegades preferim acabar-ho de cuinar del tot per, després, anunciar-ne el resultat final. Si al mig hi posem soroll, fa més mal que una altra cosa. Quan els pares han d’escollir centre per als seus fills el que necessiten és tranquil·litat.

Hi ha escoles que han tingut més peticions que places disponibles i, ¿hem de retallar encara més i dir als pares que no podran entrar-hi? A Catalunya no ho podem decidir, les ràtios són de 25 alumnes per classe i això es regula des de Madrid. Tot i així, en els centres de màxima complexitat, el límit s’ha pactat en 22 a P3 i 27 a l’ESO. Abaixar-ho com alguns col·lectius volen, voldria dir que vas contra uns drets.

Treballar amb menys infants a classe, fins a cert número podria ser interessant, però pensem que ho és més mantenir la ràtio actual i tenir, per exemple, dos docents per aula. La riquesa que suposa aquesta diversitat no es perd. Aquesta mania de subdividir no és bona.

No. De fet, n’augmentarem moltíssim el nombre. A Catalunya, tindrem uns 5.000 docents més aproximadament. Calculem que, com a mínim, a totes les escoles hi haurà un mestre més l’any que ve i, als instituts, podríem parlar de dos.

A Premià de Mar, com a la majoria de llocs, tenim molta més oferta que alumnat. Quan des de Serveis Territorials hem de prendre alguna decisió es tenen en compte moltes variables. Tot i que no és determinant, hi ha el fet que estigui en mòduls, però també el nivell de resultats acadèmics. La Mar Nova en té un dels pitjors de la comarca, sense ser un centre de complexitat. Si a això hi sumem l’alta conflictivitat i que l’any passat hi van marxar 50 nens, vam pensar si podíem integrar el projecte a l’escola Montserrat per crear-ne un de nou.

Vam fer un procés molt ben fet i van iniciar algunes formacions conjuntes i treballs compartits, però hi va haver molta mobilització de les famílies i un posicionament de l’Ajuntament de Premià de Mar a favor d’elles sense voler escoltar cap més raó.

Com que no tinc voluntat de barallar-me amb ningú, els donem un parell d’anys més i no en farem més problema. Ara, és evident que si hem de prioritzar construccions noves, abans hi ha altres projectes que aquest.

Quan algú vol fer un centre educatiu necessita diverses coses, i són les llicències municipals i assegurar-se que pot fer-ho allà on ha decidit engegar el projecte. Això ho ha de demanar al seu Ajuntament. El Departament ha mirat que els espais siguin els adequats, que no hi hagi risc per als nens i, en definitiva, que es compleixi la normativa. En aquesta guerra no ens hi posarem. El que havíem de fer ja ho hem fet, però ens preocupa que l’activitat faci temps que es porta a terme i que ningú s’ho hagi mirat.

Hi ha alguns brots verds, però encara estem en un moment d’incertesa. Esperem disposar de més finançament i ens agradaria recuperar-lo per a les escoles bressol. En qualsevol cas si aconseguim ser un país amb més recursos, aquesta serà sens dubte una de les principals prioritats.

Quan vaig acceptar el repte de dirigir els Serveis Territorials d’Ensenyament al Maresme-Vallès Oriental sabia que l’encàrrec era per divuit mesos, però ara s’haurà d’allargar una mica més. M’agradaria que tots els equipaments públics, privats o concertats esdevinguin centres en què s’aprengui. La meva visió és que siguin llocs on no només els nens, sinó també els mestres i les famílies ho facin, amb l’únic límit que qui ha de liderar el procés siguin els docents.