L’escola resisteix les retallades

L’educació ha estat objecte, els darrers anys, d’una reducció dràstica de la despesa pública, que ha tensat les costures del sistema, però ha aguantat l’embat gràcies, sobretot, als mestres. Els docents, molt qüestionats per alguns les últimes setmanes, han aguantat el gros de les retallades (el 47% de la reducció de la despesa s’han fet a càrrec de les condicions de treball del professorat), segons l’anuari 2016 L’estat de l’educació a Catalunya, de la Fundació Jaume Bofill, presentat ahir.

L’abast de la desinversió és contundent: 21,7 punts percentuals menys entre el 2009 i el 2014. L’any 2015, Catalunya destinava el 3,7% del PIB en despesa pública en educació, una xifra inferior al 4,4% de la mitjana espanyola i al 5,1% de la mitjana europea. Segons la Fundació Bofill, l’escassa despesa de Catalunya en educació s’explica, en part, pel model de finançament. El dèficit fiscal és un factor clau en el nivell de despesa, fins al punt que les diferències d’esforç inversor entre comunitats autònomes s’expliquen, en un 54,6%, per les variacions en el saldo fiscal. Així, per exemple, el País Basc té una despesa pública en educació no universitària per estudiant d’un 51,7% més elevada que la de Catalunya.

Els més perjudicats per les retallades han estat els mestres, que, a banda de les reduccions salarials i l’ampliació d’hores lectives, han hagut de fer-se càrrec de més alumnes per aula. L’acord de l’any passat entre sindicats i Ensenyament, però, va permetre incrementar la plantilla de mestres. La caiguda de la inversió pública ha comportat, a més, un repunt notable de la despesa privada en educació dels fills, ja que les famílies han hagut de gastar més en coses com ara les escoles bressol o la formació professional.

Tot plegat ha influït en l’estancament del percentatge de nens que assisteix a les escoles bressol, que els últims anys ha repuntat i, sobretot, en la davallada en el nombre de persones entre 25 i 64 anys que fan algun tipus de formació. En la formació professional, en canvi, hi ha hagut un increment sensible del nombre d’alumnes, en part perquè molts joves que no trobaven feina van buscar refugi en els estudis i, d’altra banda, perquè “les polítiques de promoció de FP” del govern “han donat fruit”, segons va explicar el codirector de l’anuari Francesc Pedró.

El més positiu dels últims anys ha estat la millora notable en indicadors com són la taxa d’idoneïtat (els alumnes que fan el curs que els correspon per l’edat), que ha passat del 68% del 2007 al 75,1% del 2015; la taxa d’estudiants que obtenen el graduat de l’ESO (del 77% al 88%); i l’abandonament escolar, que ha passat del 31,2% al 18,9%. Els resultats d’aprenentatge, quantificats en avaluacions com les de competències bàsiques i les proves PISA, també han experimentat una lleugera millora. Especialment significatiu aquests dies de “difamacions de l’escola catalana que planteja falsos problemes”, segons va criticar el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, és l’evidència que la llengua parlada a casa té una incidència inapreciable en els resultats escolars a igualtat de condicions socioeconòmiques.

Com s’expliquen, però, les millores en els indicadors en un context evident de retallades? Francesc Pedró ho atribueix a la tasca dels mestres, que han treballat “més i millor”; a l’augment del nivell educatiu de la població; i a polítiques de millora del govern, com ara l’avaluació, el suport personalitzat i l’impuls a l’FP.

Queden per resoldre, però, problemes “endèmics”, com ara el “dèficit d’equitat” i la segregació. Per combatre’ls, l’informe proposa invertir 1.500 milions d’euros per equiparar la despesa pública en educació al 4,4% del PIB de l’Estat. Fonts del Departament d’Ensenyament van avisar que “no es pot relacionar el PIB amb la inversió en educació perquè per fer-ho s’hauria de ser un estat”, i van recordar que “les quantitats que inverteixen les comunitats autònomes les determina la transferència econòmica de l’Estat”.