De mani en mani

“Quina mani és aquesta, la dels pensionistes?” “No, la dels pensionistes era al matí. Aquesta és per a no sé què de l’escola.” Així de confosos estaven ahir a la tarda un senyor i una senyora a la plaça Urquinaona en veure com s’hi anava aplegant una gentada amb pancartes, banderes i paraigües. No tan estupefactes, però, com els joves irlandesos que es dirigien al pub que fa cantonada amb Roger de Llúria a celebrar Saint Patrick, la seva festa nacional, guarnits amb els barrets estrafolaris de la cervesera Guinness.

Barcelona s’ha convertit en la capital mundial de les manifestacions per obra i gràcia del govern espanyol i les seves malifetes, que cada cop deixen descontenta més gent. Aquí i, ara també, en altres punts de l’Estat. Com la Rosa Bermúdez, que no se’n perd cap, de manifestació. “Bé, quan coincideixen alhora no puc anar a tot arreu”, s’excusa. I el cas és que això ja comença a passar. Ahir hi havia dues grans protestes: la de l’escola catalana i la dels pensionistes, que per edat li toca de ple. Però també hi havia eleccions al secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Bermúdez no té el do de la ubiqüitat.

La manifestació a favor de l’escola catalana no se la podia perdre. “Fa 44 anys vaig muntar una escola catalana, l’escola Pit-Roig”, a Barcelona, explica aquesta exmestra, que ahir va acudir a la marxa acompanyada d’altres excompanyes d’ofici. L’escola Pit-Roig va ser un dels centres pioners en l’ensenyament en català molt abans que aquest model s’implantés en algunes escoles públiques i, posteriorment, s’estengués arreu del país.

Ha plogut molt des d’aleshores, i a Bermúdez li costa de pair que, tants anys després, aquell model encara es posi en qüestió. Així i tot, ella està prou tranquil·la i no veu l’escola en català “en perill” perquè confia que, per més lleis que es puguin aprovar, els mestres no posaran en risc tot el que s’ha guanyat, perquè “si s’ensorra l’escola s’ensorra tot”. Això sí, caldrà seguir lluitant i sortir al carrer tantes vegades com calgui, que últimament són moltes.

L’estol de paraigües avança. A sota, molts llaços grocs desgastats de tantes marxes a la intempèrie amb un temps hivernal que es resisteix a anar-se’n. I en les converses, retrobaments de gent que es veu de manifestació en manifestació. Cada dos per tres, vaja.