Màsters a prova de trampes

Més enllà de les derivades polítiques del màster fantasma de la presidenta de la comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, el cas ha aixecat una onada d’interrogants sobre les garanties de qualitat, transparència i rigor d’aquest tipus d’estudis tan cobejats en els currículums dels polítics. Com pot ser que es convalidin tantes matèries? Com és que es perden els treballs de fi de màster? Les notes es poden potinejar sense que ningú se n’adoni?

El director general d’Universitats, Josep Pallarès, assegura que res de tot això pot “passar a Catalunya perquè hi ha un sistema de control de qualitat intern i extern que ho impossibilita”. “El cas Cifuentes ha comportat un desprestigi del sistema”, però es tracta d’un cas excepcional impensable en una universitat catalana, hi afegeix.

Pallarès explica que els títols del sistema universitari català, inclosos els prop de 600 màsters, tenen un munt de controls, tant abans d’implantar els estudis com un cop aprovats. Abans, perquè han de tenir el vistiplau de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) i el del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC). I després perquè cada quatre anys una comissió de la universitat formada per professors, estudiants i personal d’administració i serveis supervisa cada procediment del màster, un control al qual se suma un d’extern de l’AQU. “Hi ha un doble nivell de seguretat”, afirma Pallarès.

També en el dia a dia es prenen tot un seguit de mesures per evitar irregularitats o fraus com el del màster de Cifuentes. “Tenim un sistema digital de recopilació d’informació que impedeix actes firmades i falsificades”, remarca el director general d’Universitats. Pel que fa als treballs, totes les actes dels tribunals les firma un professor, que les introdueix al registre. En cas que calgui canviar una nota, el procediment es fa amb firma digital i hi ha controls previs i posteriors.

Per si no n’hi hagués prou, els treballs de màster i de grau es digitalitzen i les universitats tenen repositoris públics perquè els investigadors hi puguin accedir. En el cas dels màsters no oficials –hi afegeix Pallarès–, la majoria (al voltant d’un 80%) “tenen els mateixos controls que els oficials encara que no siguin obligatoris”. “A Catalunya som exigents i vetllem per la qualitat”, destaca.

Ernest Pons, cap de gabinet del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB), certifica que “el sistema és molt garantista i no depèn d’una sola persona”. “De vegades ens queixem de la burocràcia, però també té una part positiva perquè, en el cas de les universitats, els funcionaris fan tots els passos a poc a poc i tot queda registrat”, observa Pons. De cada títol –diu el responsable de la UB–, se’n fa un seguiment exhaustiu i tots els informes estan firmats i avalats per més d’una persona. “No es fa de manera arbitrària”, assegura. Per això veu “inversemblant” que un cas com el de Cifuentes es pogués reproduir a Catalunya.

Les universitats són les primeres interessades “que s’esbrini què ha passat a la Universitat Rey Juan Carlos i que es vegi que és un cas de mala praxi” aïllat, diu Pons, que veu “estrany que un màster reconegui la major part de les assignatures per estudis previs”. “Això vol dir que el màster no aporta gran cosa”, assenyala. Tampoc considera recomanable intentar fer trampes amb màsters propis (no oficials), en principi amb menys controls, perquè al final “tot se sap i si una titulació no és eficaç la gent deixa de fer-la”.

També tenen molt d’interès que no es qüestioni el prestigi dels màsters i altres títols posteriors al grau els estudiants de la Universitat Rey Juan Carlos, que aquests dies han manifestat la seva indignació pel serial de Cifuentes, que ha tingut ramificacions en altres polítics i que, per extensió, ha sulfurat els alumnes de màster de tot l’Estat.

Aquest és el cas de Marc Puerta, estudiant d’un màster de cultures medievals a la UB, que es mostra “disgustat i emprenyat” per aquest espectacle. “Fer un màster –assegura– és un esforç molt gran. Si Cifuentes el tingués, segur que el defensaria amb les urpes” i no renunciaria al títol com ha fet recentment per mirar de salvar la seva carrera política, afirma.

Puerta, a qui no li han convalidat cap matèria del grau de filologia romànica que ja té, malgrat que alguns continguts són semblants, explica que el màster que està fent li suposa un cost important “en temps, diners i esforç personal”. Ell el farà en tres anys, incloent-hi el treball final, perquè vol compaginar-ho amb treballar i estudiar idiomes.

És un esforç, però creu que paga la pena perquè li agrada la matèria i perquè, tal com està el mercat laboral, molta gent opta per “ampliar més enllà del grau els estudis”, tot i que amb els preus actuals de les taxes “no tothom s’ho pot permetre”. Parla amb coneixement de causa del que pensen altres estudiants perquè, a diferència dels companys de màster d’alguns polítics, ell sí que els coneix tots. Va a classe quan toca i, si no pot, s’afanya a demanar-los els apunts per WhatsApp.