“Estem al forat més profund”

Les universitats teníem l’esperança que el pressupost suposés un canvi significatiu per a la situació en què ens trobem. Dels 881 milions que teníem el 2009, vam baixar a uns 741 milions el 2017. Necessitaríem un increment de 200 milions per estar bé, però la proposta és un increment de 129 milions, que a més és finalista: 57,4 milions van destinats a compensar la baixada de taxes i 68,6, als augments salarials. Ens quedem sense res. Si la reducció de taxes no es fes de cop, sinó en dues anualitats, podríem destinar 22 milions d’euros a contribuir a la renovació del personal, que és on tenim la partida més escanyada. Tenim l’esperança que amb la negociació al Parlament hi hagi algun canvi. D’altra banda, en el nou pressupost no arriba als 10 milions la inversió en infraestructures. Hi ha un gran risc que les universitats no puguem mantenir els edificis; estem en un punt precari per la gran inversió que hem de fer en infraestructures, renovació de l’utillatge, laboratoris, etcètera.

Estem al forat més profund de tota la crisi, i això ha vingut per una sèrie de fets acumulats: la plantilla que tenien les universitats públiques era bàsicament de funcionaris. En el període de la crisi no hi ha hagut recanvis en les jubilacions primeres, només una persona de reforç, que és un professor associat que contractes per fer classe perquè no pots contractar un altre tipus de professorat. El 2014 va començar la renovació per jubilacions, però per cada deu persones que es jubilaven només en podíem contractar una. El 2017/18 ja es va renovar el 100%. Però es va apostar per una renovació de personal contractat i no funcionari. Els funcionaris antics no cotitzaven a la Seguretat Social; els contractats cotitzen. Aquesta cotització se’ns ha menjat part dels diners que teníem en caixa.

Jo crec que als associats no els hem de considerar precaritzats. L’associat està descrit per llei com una plaça per a especialistes de prestigi reconegut que es guanyen la vida fora de la universitat. En l’època del relleu generacional, quan no teníem la taxa de reposició al 100%, quan es jubilava un professor funcionari l’havíem de substituir per un associat. Llavors no eren una figura de prestigi reconegut, sinó algú que no tenia feina, o que havia acabat la tesi doctoral, no pas algú que tenia una feina externa. Un altre tema que ens ha perjudicat ha estat el decret del personal investigador en formació (PIF), que es va aprovar sense acompanyament pressupostari per absorbir l’increment salarial i la durada. A Madrid els contractes del PIF són de quatre anys. A Catalunya les places que convoca la Generalitat són de tres. Voldríem assumir aquest quart any que diu el reial decret que es pot ampliar el contracte, però pressupostàriament no podem. Si és cert que calen quatre anys per acabar la tesi, i estaria bé saber quin és el temps de mitjana per acabar la tesi, esperem que els que legislen ho facin amb acompanyament pressupostari.

No diré cap novetat si dic que això ha estat una concessió política que no calia; el que es necessitava era un ministeri que fos potent. El 70% de la recerca es fa a la universitat. És molt important saber reconèixer que les universitats de la resta de l’Estat han tingut una gran diferència respecte a les catalanes. La inacció política a Catalunya, amb pressupostos congelats i prorrogats, ens ha perjudicat moltíssim. Estem en el forat més profund. I si la situació de les universitats catalanes en els rànquings és bona, és perquè estem vivint una mica de renda.

L’ACUP pretén ser una veu única del sistema universitari públic català i poder actuar com un element de força més gran quan tenim un problema concret.

Exacte, però no només; són molt importants moltes altres coses. El 2010, la universitat privada suposava un 24% del sistema. Ara està en el 33%, un terç de l’educació universitària.

Jo entenc que hi ha hagut algú que s’ha relaxat i ha permès que això s’expandís. Són estaments privats que munten negocis, i com a negocis no tenen limitació a l’hora de contractar plantilla: els que vulguin i els millors.

Evidentment ha estat un dels impactes, perquè un 30% de les taxes és molt, i a les universitats també ens ha repercutit molt negativament, perquè dels becaris que tenim del ministeri rebem els diners de compensació al preu públic de les altres universitats. Una de les coses més boniques que tenim són els programes interuniversitaris amb universitats de fora de Catalunya. Quan arriba el moment de matricular-se, els alumnes se’n van a les altres: tindran els mateixos professors i pagaran menys. Això no té ni cap ni peus. Algú ha de posar fil a l’agulla i decidir que si com a país volem que tothom vulgui estudiar, hem d’apostar per l’ensenyament públic i hem de ser molt exigents amb l’ensenyament privat, perquè si no tindrem una competència deslleial. Fins i tot des de la perspectiva de creació de nous ensenyaments.

Hi ha una promesa de la Direcció General d’Universitats que guanyarem autonomia perquè la capacitat de decisió sigui de les universitats.

Les famílies evidentment ho agrairan, han suportat una càrrega que no era assumible. Nosaltres entenem que això no passarà sense l’acompanyament compensatori a les universitats. Sí que és veritat que tenim un gran nombre d’estudiants en el sistema de beques, el que no sé és si les beques arriben a tots els nivells. La idea és que ningú es pugui quedar sense estudiar si compleix les condicions per fer-ho. Com més becaris tenim del ministeri, més ens grava al nostre pressupost. Però estem molt contents de poder fer aquesta funció social. Fins ara dèiem que les universitats teníem tres missions: docència, recerca i transferència. Però entenc que amb els anys n’ha aparegut una altra, que és el compromís social. S’espera que la universitat sigui un model a seguir en els objectius del desenvolupament sostenible. També tenim un compromís amb les persones que treballen a la universitat, en el sentit de crear-los un ambient agradable i afavorir la conciliació.

El 70% de la recerca es fa a les universitats, i sempre han estat molt empoderades des de la perspectiva de la transferència. Pràcticament totes tenen els seus centres de transferència i tecnologia. I és un valor afegit, perquè s’ha introduït la idea que no és només en els àmbits més científics que es pot fer transferència, sinó també en l’àmbit de les ciències socials. Hi ha gent que està fent spin-offs d’educació, o start-ups que sorgeixen en l’àmbit de transferència social, com una cooperativa de robòtica i intel·ligència artificial en el camp de les extraescolars. La transferència és molt important. El gran problema que tenim amb la innovació és arribar a les petites i mitjanes empreses; és molt difícil. Un aspecte molt important a Catalunya són els doctorats industrials, per fer prospecció a llarg termini de problemes detectats a les empreses, o el desenvolupament d’un producte. Estan cofinançats per la Generalitat. Falta que les empreses d’aquí creguin en les universitats. La màxima explotació del benefici de la transferència s’està fent a l’estranger.

Els rectors demanem que es prengui consciència que el coneixement es forma a les universitats. Cada euro que s’inverteix en la universitat genera un retorn de quatre euros. Som un ascensor social important, contribuïm al PIB amb un 1,7%. Hem viscut de renda, però aviat començarem a notar una davallada en els rànquings si no es dona energia al sistema, i això implica destinar-hi més diners, per no haver de reduir PIF perquè no els podem pagar el quart any. S’ha d’invertir en recerca.