“Quan l’immigrant arriba al teu país, no pots dir que no t’afecta”
David Aubert, Aina Santiago, Cristina Massó i Ingrid Riera, socis tots ells de l’espai de coworking CookinGirona, van fer de mentors durant un any de Yassin, un iraquià de la zona del Kurdistan que va haver de marxar del país perquè era perseguit per motius religiosos. Ell és cristià ortodox i el seu pare havia estat assassinat per un grup extremista musulmà. Va travessar diverses fronteres fins a arribar a un camp de refugiats de Grècia. I allà va fer els tràmits per ser acollit com a refugiat a l’Estat espanyol.
La idea dels joves gironins a apuntar-se al programa de mentoria va començar quan Massó, que treballava en projectes de cooperació, es va assabentar de la iniciativa de la Generalitat i va engrescar els altres tres socis. David Aubert i Aina Santiago expliquen la seva experiència com a mentors. “Ens vam inscriure al programa perquè d’una banda volíem donar a CookinGirona una vessant solidària, però finalment ho vam fer sobretot per una qüestió personal”, explica Aubert. “Quan veus imatges del que passa fora, sempre tens l’argument de dir que no pots fer-hi res. Però si el problema t’arriba a casa, aleshores no tens excusa. No pots dir que allò ja no t’afecta”, raona Santiago.
La formació inicial, de 24 hores, els va servir per preparar-los per a possibles situacions amb els mentorats. “Els refugiats són immigrants que, en molts casos, venen d’entorns conflictius i, per tant, amb unes motxilles força grans que els dificulta la integració”, explica Aubert. I aquest era exactament el perfil de Yassin. L’assassinat del seu pare, la mort natural de la mare, amb qui estava molt unit, i el llarg viatge migratori van deixar-li seqüeles importants, com ara problemes d’ansietat. Quan els seus mentors el van conèixer, estava força bloquejat. “Al principi el que fèiem era parlar amb ell; li vam donar suport emocional perquè era el que necessitava”, explica la jove arquitecta. “No tenia cap sentit intentar que aprengués català, o mirar de buscar-li feina o pis, perquè el que necessitava era calmar-se. I de fet, va haver-hi un moment que nosaltres, sent conscients que el temps passava i que el programa s’acabava, estàvem més preocupats que ell pel tema del treball i de l’habitatge”, hi afegeix Santiago.
Quan en Yassin –amb qui no s’ha pogut parlar perquè ara és a l’estranger– es va trobar més centrat i fort, els seus mentors, estirant fils de les seves xarxes personals, van trobar-li un lloc de treball (en un establiment de menjar per emportar-se) i també un allotjament (una habitació en una casa a Salt). “Acabes integrant-lo en el teu cercle d’amics i fent activitats plegats. En Yassin va participar per exemple en alguna barbacoa. De fet, aquest és un dels punts positius del programa: no només coneix els quatre mentors, sinó també els seus cercles d’amistats, i acaba fent xarxa. No hi ha la barrera entre el refugiat i l’autòcton, de manera que els dos teixits s’integren”, exposa el jove arquitecte. Tot i que el desenvolupament del programa va topar amb alguns problemes –l’aplicació de l’article 155 va suposar la supressió, durant uns mesos, del tècnic de la Generalitat–, els joves estan satisfets d’haver-hi participat i no descarten repetir l’experiència. “Se’ns va oferir l’oportunitat perquè, d’una manera senzilla, mantenint les nostres feines i sense haver de marxar a l’estranger, poséssim el nostre gra de sorra, en aquest cas, ajudant un refugiat. I no hi vam poder dir que no”, diu Aubert. “A més, no hem d’oblidar que som un país d’immigrants!”, rebla Santiago.
