“L’opció de matar els refugiats climàtics està sobre la taula”

Malauradament, sí. Per sol·licitar asil s’ha de poder arribar a territori d’asil, trepitjar sòl d’un país europeu, i en aquests moments la UE està practicant una dura política d’externalització i blindatge de fronteres que provoca que moltes persones que necessiten protecció quedin atrapades en països d’origen i trànsit on no es respecten els seus drets i en molts casos pateixen persecució.

Això diuen, que ho fan en nom de la lluita contra les màfies i la “immigració il·legal”, però la realitat és que hi ha una maquinària ideada per evitar que els refugiats puguin sol·licitar asil. A finals del 2018 la Unió Europea va aprovar una ajuda de 140 milions dirigida a la gestió de les fronteres al Marroc, país que està impedint un gran nombre de sortides.

Sí, cada vegada més persones han de buscar refugi per conflictes, molts d’ells de llarga durada, i per situacions de violència estructural. I això augmentarà si no es fa una veritable política internacional de prevenció de les causes que condueixen a aquest èxode, que són les guerres, la manca de respecte dels drets humans en països de dubtosa qualitat democràtica i l’empobriment creixent degut a un model de desenvolupament insostenible i al canvi climàtic.

Dels 71 milions de persones que recull Acnur n’hi ha 41 que són desplaçats interns, i dels altres 30 milions que travessen la frontera, el 85% són acollits pels països del voltant, com ara Turquia, el Pakistan, Uganda, el Líban... Només un 15% del total de refugiats al món (un 7% si comptem els desplaçats interns) truquen a la porta de la part rica del planeta. I no podem dir que rebin una resposta satisfactòria: el 2018, al conjunt d’Europa només una de cada tres sol·licituds d’asil es va resoldre favorablement; pel que fa a l’Estat espanyol, una de cada quatre. Reclamem al govern que recuperi l’esperit de l’Aquarius perquè ha avançat en direcció contrària: ha mantingut les concertines i les devolucions en calent i participa en la política de bloqueig dels vaixells de salvament marítim. El 2018, de les 4.736 persones que van morir mentre intentaven arribar a un lloc segur, 2.299 ho van fer en aigües del Mediterrani.

Perquè les polítiques d’immigració i d’asil es fonamenten en prejudicis. Els estats boicotegen les directives de la Comissió Europea per afrontar la responsabilitat compartida i els nous reptes plantejats pels desplaçaments humans. Aquests prejudicis van sembrant recels i temors entre la població, són un veritable perill.

Òbviament, en la xenofòbia basa els seus vots. Però també hi participen els governs. Des del moment que destinen tants recursos a “protegir-nos” de l’arribada dels migrants, estan transmetent el missatge que són una amenaça. Necessitem que davant dels governs hi hagi persones decidides a desmuntar estereotips i mentides, a plantar cara als discursos racistes i a combatre les desigualtats i les discriminacions, que defensin una Europa dels drets humans i no la de la criminalització de la solidaritat que volen imposar Salvini i Orban.

Més que això, se sap que moltes empreses d’armament i de seguretat fan doble negoci exportant a les zones en conflicte i venent als estats els sistemes de blindatge de fronteres per barrar el pas als que fugen de la violència que contribueixen a alimentar. Una barbaritat!

Sí, i més excedents hi haurà si no canviem radicalment de paradigma. Estic elaborant un llibre sobre els refugiats climàtics i la meva conclusió és que està sobre la taula l’opció de matar-los, que els exèrcits acabaran disparant contra els moviments humans, contra la gent que es desplaçarà cada vegada més de les zones tropicals a les zones temperades. Estem perduts si no actuem amb urgència per revertir el canvi climàtic i no perdre la tercera dècada del segle com hem perdut la segona, i per consensuar a escala internacional una bona gestió dels moviments migratoris.