“He volgut parlar de valors i fer denúncia social”

Una de les meves alumnes, ja sabeu que jo vaig fer de professora de filosofia i literatura, és la directora de Columna (Glòria Gasch) i m’ho va demanar. Per què no fas una novel·la? I mira, vaig pensar que amb una novel·la pots dir moltes coses i jo volia parlar de valors humans i fer denúncia social. I la base ja la tenia, perquè conec bé realitats molt diferents, la del món marginal i la del món benestant, el món de les grans ciutats, com és Barcelona, i la realitat d’Àfrica, d’Angola, on passa l’acció.

Vaig tenir clar el títol des del primer moment perquè la badia de Luanda és increïble. Quan jo hi vaig anar el 82, una ciutat tan rica en diamants i recursos naturals estava destruïda per la guerra; al contrari del que és ara, que ha estat reconstruïda i és una ciutat meravellosa i plena de gratacels. Justament allà, a la badia de Luanda, és l’escenari on passen dues de les coses més importants de la novel·la, dos secrets, un relacionat amb la trama del thriller, l’altre és un tema amorós, per això el títol.

Vaig viure a Luanda i en altres ciutats perquè allà les teresianes hi teníem moltes missions. Vaig poder viure el retorn després de vint anys, perquè l’orde havia estat expulsat; en una de les missions, la rebuda que vam tenir i l’estima que ens van demostrar em va impactar molt, la seva gratitud, la seva ànima.

Aquest és l’argument fonamental del llibre: la gent que s’enriqueix amb el tràfic i la corrupció. En aquella Angola que havia patit tant per una guerra de vint anys... que havien lluitat per una Angola millor, el nou governant s’estableix a la capital, Luanda, i a dia d’avui la seva filla és la dona més rica d’Àfrica. És a dir: una riquesa tan gran en poques mans, la diferència entre la gent que viu als gratacels de la badia de Luanda i la que viu a baix de la ciutat, el sou que té un treballador i el que costa un pis a la part alta de la ciutat... aquests contrastos tan terribles són els que explico a la novel·la, i utilitzo problemes reals de Barcelona i el moment de la bombolla immobiliària.

...hi ha famílies maques, hi ha nois joves que es deixen portar per les grans temptacions d’avui, hi ha el món de les drogues en què és tan fàcil caure... fins i tot dintre de famílies benestants catalanes.

He pogut escriure aquesta novel·la als 83 anys perquè ara tinc una experiència molt gran que mai hauria tingut si no fes tants anys que visc al Raval, si m’hagués quedat fent de mestra a l’escola benestant on estava. La riquesa que m’ha donat conèixer Àfrica i Llatinoamèrica i viure al Raval ha estat clau.

El Raval és un dels barris més encisadors que hi ha. Tots ens coneixem i ens estimem. El meu carrer és el dels gitanos catalans, de la rumba, allà no hi ha problemes entre les diferents cultures... soc presidenta d’uns Jocs Florals. Si veiéssiu quanta gent hi participa!!! Al Raval hi ha molta cultura... però sí que hi ha una cosa terrible: l’especulació. “Ara els rics venen a robar als pobres!”, diu un amic. I té raó: vas pel barri i veus un cartell que diu:“Compro l’edifici sencer i el pago al comptat.” A veure: qui pot pagar al comptat un edifici? I de cop l’administrador va a la dona que vivia allà de tota la vida i li diu que se n’ha d’anar.

Tenim una comunitat de comunitats que ens reunim cada mes i ens ajudem els uns als altres. Del Raval ha sortit Cintra, que és una escola per a nens amb problemes i en situació d’exclusió. I recordeu quan al 2001 van arribar tants immigrants? Va ser quan molts es van tancar a les esglésies, una Quaresma preciosa. En acabar, un pakistanès musulmà va dir: per què no preguem junts al mateix Déu, perquè de Déu només n’hi ha un!?, i allà va néixer el GIR, el Grup Interreligiós del Raval.