“Els nostres microxips arribaran per tercer cop a Mart”

Efectivament. Hem participat en el disseny i la fabricació de tres sensors del vent de Mart que han anat en tres instruments: el Rems, que va sortir el 2011 incorporat al robot explorador Curiosity de la missió Mars Science Laboratory; el de l’estació meteorològica Twins, de la missió InSight, que es va llançar el 2018, i el 2021 els nostres microxips arribaran per tercera vegada a Mart formant part de l’instrument Meda de la missió Mars 2020.

Sí, nosaltres hem treballat en aquests instruments, que són un conjunt de sensors que mesuren la pressió, la humitat relativa, la temperatura de l’aire i del terra, la radiació solar i la direcció i velocitat del vent. La iniciativa és liderada pel Centre d’Astrobiologia, organisme de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i del Consell Superior d’Investigacions Científiques, i hi hem participat amb el disseny dels sensors de vent. Cada sensor porta xips de silici, que són les peces que permeten monitoritzar com canvia la transferència de calor a l’atmosfera en funció d’on ve el vent.

La pressió en aquell planeta és només de 6 mil·libars, baixíssima si es compara amb els 1.000 mil·libars de la Terra. Aquí, l’aire ens refrigera, mentre que a Mart ho fa molt menys, i per tant un sensor ha de ser molt sensible. És tan tènue l’aire de Mart que si el sensor no fos molt sensible no mesuraria res.

Sí, perquè pot arribar a velocitats molts grans d’uns 360 quilòmetres per hora. Comparativament, a la Terra, la tramuntana pot assolir amb facilitat els 100 quilòmetres per hora. En tot cas, la velocitat habitual del vent a Mart és per sota de 50 quilòmetres per hora.

No, un rover pesa molt i no se l’emportaria. En tot cas podria fer malbé alguna peça. La pols que aixeca el vent és el que comporta risc, perquè es pot ficar per totes les parts del vehicle.

El sensor de vent de la primera i de la segona missió eren idèntics, mentre que l’actual és una evolució en què hi ha el doble de xips i de punts de mesura (daus de silici) i s’hi han fet diverses millores, per exemple en l’aïllament tèrmic d’aquests daus. A Mart, les temperatures poden arribar fins a 150 graus sota zero. Així mateix, el circuit integrat que controla el sensor de vent, que ha estat dissenyat per l’Institut de Microelectrònica de Sevilla, és nou i millor que els anteriors.

Els científics tenen models de la dinàmica de les atmosferes dels planetes, i els interessa disposar de mesures locals amb què puguin fer estadístiques fiables. Això permet eliminar hipòtesis incorrectes, validar resultats, etc. La dinàmica atmosfèrica determina com es mou la pols, que té importància en diversos fenòmens. Per exemple el vent està relacionat eventualment amb el transport de nutrients. Entre tot el que busca la NASA, l’objectiu últim és trobar vida o demostració que hi ha hagut vida, i per tant la informació sobre el vent és important.

Era cap al 2005 i per a nosaltres va ser un salt considerable en complexitat i en importància. El Centre d’Astrobiologia, que està associat amb l’Institut d’Astrobiologia de la NASA, buscava un grup d’investigadors que treballessin amb sensors de flux, i ens van trobar a nosaltres, que feia anys que ho fèiem en aplicacions industrials per a conductes d’aigua i d’aire. A partir d’aquí ens vam integrar al consorci liderat pel Centre d’Astrobiologia, en el qual participen entitats públiques i privades, i amb aquesta fórmula ens hem anat presentant als concursos públics que convoca la NASA, un procés de selecció molt rigorós. Per a la UPC és molt interessant poder participar en les missions de la NASA. Hi ha poques universitats que ho poden fer. I per al nostre grup comporta no tan sols treballar en el projecte aprovat, sinó també anar avançant. Ja tenim, de cara a futures missions, una versió simplificada i miniaturitzada del sensor de vent, i també estem preparant un sensor de flux de calor per a les superfícies planetàries.