“Consumir és un acte ètic, l’Església ho ha dit sempre”

Comprar no és neutral. Nosaltres decidim què comprem, per què ho comprem i on ho comprem i la nostra decisió afecta el conjunt de les coses, també la Terra. Decidim si comprem productes de proximitat, si comprem amb criteris ecològics, amb criteris socials... Moltes campanyes que s’han fet de consum responsable i conscient van en aquesta direcció: fer veure al consumidor que la seva decisió té capacitat d’incidir en la realitat.

És insostenible. És evident que no podem deixar de consumir, però hem instaurat un model, el consumisme, tot un estil de vida, en què tot s’utilitza i es llença, tot es compra i es malbarata, i això no és sostenible; pels residus, per l’esgotament dels recursos...

L’expressió que consumir és un acte moral, una decisió ètica, és al cor del pensament social cristià, al cor de la proposta social de l’Església. I de fet, tota la tradició d’aquest pensament social és molt crítica respecte a la forma de funcionar, d’organitzar-nos, que tenim els humans. Hi ha algunes idees molt valuoses i molt intuïtives en aquest pensament cristià: una és que més que posseïdors o propietaris de les coses en som administradors, començant per la terra. Som administradors, no propietaris, i com a administradors hem de saber que és un bé que s’ha de mantenir, que s’ha de conservar... Una altra idea és que les riqueses no són un escreix que algú disposa, sinó que és alguna cosa que està mancant a un altre: que alguns tenen molt perquè molts altres no tenen res.

De fet, el meu llibre en bona part està motivat per la lectura d’aquesta encíclica. El papa fa una anàlisi dels problemes mediambientals del món i es posa al costat del consens científic que fixa com a grans qüestions el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació... Però Francesc diu que aquesta crisi mediambiental no deixa de ser l’altra cara d’una crisi social. I planteja que el món està en una crisi social i mediambiental alhora, que no són dues crisis diferents sinó una de sola, i no podem deslligar el tema ecològic del social. I per què és un únic problema?, diu el papa. Perquè les arrels són les mateixes: haver perdut la capacitat de relacionar-nos correctament entre les persones, haver perdut la finalitat d’un bé comú i aquest individualisme exacerbat i aquesta creença de convertir la ciència i la tecnologia en una nova religió que ens assegura que ho resoldrem tot, moltes vegades posant en joc la mateixa sostenibilitat del planeta i pensant, com fan els negacionistes del canvi climàtic, que ja inventarem alguna cosa a l’últim minut que ens permetrà resoldre-ho. I a partir d’aquesta denúncia Francesc fa propostes de canvis personals, fa crides al canvi polític... S’adreça a tot el món, però crida els cristians perquè s’hi comprometin.

I tant. Als Estats Units, hi ha campanyes molt fortes contra Francesc, per un cantó pel tema de la pena de mort, que el papa ha apostat per erradicar-la del tot i ha modificat el catecisme per dir que aquesta pena és inadmissible. I per un altre cantó, pel tema del canvi climàtic.

El primer pas és ser conscient. I aquí topem amb un problema polític: la poca transparència que tenen els productes i l’activitat del consum. Nosaltres consumim sense saber moltes vegades què consumim, de què està fet, qui ho ha fet, com s’ha fet, en quines condicions, d’on ve, quina és la petjada ecològica... Hem de reivindicar que ens donin més informació.

Aquest és el principal problema, el consumisme; aquest estil de vida que es basa a satisfer qualsevol necessitat comprant, moltes vegades més enllà de les nostres necessitats, fins i tot de les nostres possibilitats..., que ho converteix tot en objecte de consum. El que plantejo és descobrir que moltes de les necessitats per la via del consumisme no les acabes resolent i que es va generant una mena d’insatisfacció de fons que mitigues per la via del consumisme però no la resols realment i acabes superficialitzant-ho tot, la teva vida es va fent més plana, més grisa..., i pràcticament sense percerbre-ho. L’amor, l’amistat i l’espiritualitat també acaben en aquesta roda i al final si, per exemple, l’espiritualitat la convertim en objecte de consum acabarà no enriquint-nos i continuarem en aquesta mena de buidor existencial.