“Doblement desnonats: del seu pis i com a llogater”

Sí, ens pensàvem que, un cop superada la crisi econòmica, i els indicadors econòmics així ho indiquen, les necessitats minvarien. La realitat és que, ara mateix, tenim un col·lectiu més nombrós del que hi havia el 2007 patint pobresa severa o exclusió social. Els contractes precaris i les dificultats per l’habitatge els hi aboca.

El treball era l’ascensor social, però ara això està en dubte. A Barcelona, el pes de l’habitatge fa que les prestacions econòmiques que reben els destinataris no siguin eficaces, perquè se’n van a pagar el lloguer. Ara mateix, aquesta exclusió residencial és preocupant, i més quan les xifres alerten que un 36% de la població viu en un habitatge insegur o inadequat. Això vol dir dormir al carrer, sense llar en albergs, ocupant pisos o en situacions d’insalubritat o amuntegaments. Tenim 300.000 persones que viuen amb la inseguretat de no saber si les faran fora de casa.

El problema és que no es fan polítiques d’habitatge per generar un parc públic que no arriba ni al 2%. A la resta d’Europa, de mitjana està en 15% i amb exemples com ara els d’Holanda i d’Alemanya, en què s’acosta al 25%, i al capdavant de tot Àustria, que supera de llarg el 40%. Només l’Ajuntament de Viena té el 60% dels habitatges de propietat municipal. Aquí, tard o d’hora, s’haurà d’actuar i donar sortida als 8.000 pisos que es preveien a l’àrea de Barcelona. S’han de posar d’acord moltes administracions, perquè no és un problema dels ajuntaments. S’ha de donar una resposta urgent als qui no tenen on viure. Atenem famílies que han estat doblement desnonades, primer del seu pis i després, com a llogateres. Segons la Unió Europea, l’eficiència de les transferències en polítiques socials a l’Estat espanyol és molt limitada. No és el mateix invertir mil milions un cop s’han cobert les necessitats més bàsiques, com ara l’habitatge, que fer-ho sense haver-les resoltes.

Perquè hi hagi inclusió s’han de tenir uns ingressos mínims i, si no tens feina, la renda garantida ajudarà. No és clar que amb aquests ingressos es puguin pagar els lloguers de 700 euros de mitjana, quan la renda garantida és de 550 euros. Per això demanem un acord municipal estable perquè es compleixi amb la dotació de 2.000 habitatges i que la mateixa xifra es mantingui els propers anys.

Ens agradaria que la població que és solidària veiés de més bon ull totes les polítiques socials, com ara l’ampliació de la renda garantida. Les entitats qüestionem les dificultats per accedir-hi i que sigui tan lent, però no es posa en dubte la seva necessitat. Només s’han aprovat 7.000 expedients nous, el que no arriba al 30% de les necessitats de les llars que no tenen ingressos.

Tenim una nova crisi migratòria molt forta que té el seu origen en països en conflicte, d’on marxen fugint de la violència. Parlem d’una migració desordenada que prové de països com sts Hondures, Colòmbia, Veneçuela o El Salvador, on reben maltractaments i amenaces de mort. Vam atendre una dona que el seu fill havia sigut apunyalat i, en sortir de l’hospital, el va pujar a l’avió per fugir corrents. S’està notant el flux migratori i les previsions de creixement de la població que feia l’Institut Nacional d’Estadística han passat d’un saldo net anual de 30.000 a 250.000 persones.

Un infant que viu pobresa multiplica per tres les possibilitats de ser pobre quan sigui adult. Són desigualtats que s’estan donant ara i que necessiten de polítiques preventives que no estem veient per enlloc. L’ONG Save the Children també alertava d’aquesta situació.

L’any passat, vam atendre 13.225 llars, un 9% més. Els primers anys de crisi, es va parar el cop gràcies a aquesta xarxa familiar, que ha arribat al límit. Al principi, eren poques les parelles emancipades que tornaven a casa dels pares o de familiars; ara, tenim un 9% de reagrupaments amb parents o amics. Les pensions dels avis han servit per omplir la nevera, però s’han de buscar solucions més estructurals per ajudar les famílies. A Càritas detectem més gent que no té cap ingrés ni sap on anar.

Sí, perquè ens costa més trobar pisos per crear les unitats de convivència destinades a gent gran, a dones maltractades o disposar dels pisos tutelats pet als menors no acompanyats que en la majoria d’edat no tenen on anar. Per a famílies vulnerables gestionem 415 pisos a Barcelona i, per ara, no tenim mai una habitació lliure.

La gent és solidària i ajuda. En plena crisi, les empreses van vehicular al territori les aportacions solidàries. Amb la reactivació econòmica, notem que han baixat les ajudes o han canviat les polítiques de responsabilitat social. A Càritas, tenim un pressupost de 22 milions d’euros i rebre un milió més o menys es nota. En l’imaginari, s’ha superat la crisi perquè hi ha més activitat econòmica, però no es veu la crisi social.