Cara a cara

La guerra del top manta té contrincants, però no té sang. Les dues imatges que il·lustren aquest reportatge són la doble cara d’una estratègia que es reprodueix cada nit a la Barceloneta quan el dispositiu de seguretat està a punt d’abandonar la vigilància sobre el terreny i els venedors ambulants estan a punt d’ocupar l’espai on treballen. Una filera d’agents es desplega al moll adossat per impedir que hi passi ningú mentre un camió cisterna rega el terra amb aigua, aparentment per netejar l’indret, però amb la pretensió volguda de dificultar el desplegament de les mantes, fins i tot quan la presència dissuasiva dels agents ja ha desaparegut.

Això passa pels volts de les nou de la nit i, mentrestant, a l’altre costat del vial, desenes de manters esperen amb impaciència i amb l’embalum de la mercaderia descarregat a terra que els agents de policia marxin del lloc. L’un i l’altre col·lectiu es miren, com reptant-se, però acaba no passant res. Quan el replegament és un fet, els venedors travessen el carrer i s’instal·len amb rapidesa sobre el terra encara moll per aprofitar el poc temps de venda que els queda, i comença el joc de captar el client.

El mercat improvisat es posa en marxa ràpidament i els turistes no triguen a demanar preus. També hi apareixen un grup de dones que s’encarreguen d’avituallar els venedors. Els que atenen les mantes són, gairebé tots, homes, la majoria procedents d’algun país de l’Àfrica, i aquests homes compren un petit refrigeri a unes dones, africanes com ells, que es passegen per davant les mantes amb un carretó d’anar a comprar on porten cafè i altres begudes i aliments, com ara uns bunyols dolços, típics del Senegal, que venen de cinc en cinc embossats i al preu d’un euro, el mateix que cobren per un got de cafè. És un mercat paral·lel dins d’un altre mercat.