Combatre el sensellarisme

“Fils trencats fa referència al fet que tots tenim uns fils que ens aguanten, com els d’una teranyina, però si aquests fils –ja sigui la família, la feina, la salut...– es trenquen, podem acabar al carrer.” Així va explicar la periodista Sònia Pau el títol del seu llibre Fils trencats, en què explica els 30 anys d’Arrels Fundació, que acompanya les persones sense llar. El llibre es va presentar la setmana passada a la sala Pere Casaldàliga de la llibreria Claret, ja que Claret n’és l’editora. En la presentació, l’autora va estar acompanyada per Ferran Busquets, president d’Arrels; Francina Alsina, voluntària d’Arrels des de fa 30 anys i actualment presidenta de la Taula del Tercer Sector, i Miquel Fuster, il·lustrador, que ha fet la portada del llibre i que és usuari d’Arrels, ja que, com va explicar, va estar 15 anys vivint al carrer, tot i que ara ja en fa més, 16, que va superar aquella etapa.

“Quan estàs al carrer, t’acostumes a la indiferència de la gent, fins i tot al menysteniment. Hi ha molta violència al carrer, sobretot de la mateixa gent que hi viu, però també de molta altra; una vegada, uns nois, per divertir-se, em van tirar una rajola a la cara i em van trencar el nas”, va explicar Fuster, que va recordar que, quan els voluntaris d’Arrels van anar a oferir-li ajuda, ja va veure “en la mirada” que era gent que no anava a pegar-li ni a fer-li mal. Fuster va assegurar que, per molt que s’expliqui, ningú es pot fer càrrec del que és viure al ras i no tenir res, i va agrair a Arrels la seva feina, sense imposicions ni retrets.

Una de les voluntàries més antigues és Francina Alsina. “Un dels primers cops que hi vaig anar, em va venir a abraçar una dona que feia una pudor insuportable, perquè és que, directament, anava plena de merda. Vaig pensar que no ho aguantaria, que era horrorós, i jo només mirava el passadís i on era la porta per fugir d’allà. Però després d’abraçar-me i de dir-me si podia jugar amb mi al parxís, vaig veure que darrere d’aquell munt de porqueria hi havia una persona. Aquella persona i la seva història em van sacsejar i transformar”, va explicar, i va reconèixer que ser voluntària d’Arrels ha estat “el millor” de la seva vida. “Ser voluntari és una experiència transformadora”, va assenyalar el president d’Arrels, que va explicar que també als usuaris d’Arrels la voluntarietat els causa un sotrac: “Els usuaris saben que, si hi ha un voluntari amb ells, és perquè vol, ja que no cobra. I això els impacta.”

Les històries d’ajuda mútua entre els voluntaris i els usuaris d’Arrels, les seves vides i les històries de superació –i les de no superació–, les ha recollides Sònia Pau en aquest llibre, que recorda els inicis d’una ONG que el 1987 va tenir la primera seu i treballava amb molta precarietat, i com de mica en mica s’ha anat fent gran i avui, ja amb més mitjans, té un ampli reconeixement. La Claret es va omplir de persones –entre les quals, molts voluntaris– que volien escoltar la història dels que lluiten contra el sensellarisme des d’una entitat que ha inclòs usuaris en el seu patronat i en la direcció. “Això ens dona una nova perspectiva i ens fa canviar el llenguatge”, assenyalava el director. En l’acte es van recordar les persones que moren al carrer enmig de la indiferència i que al juny hi havia més de mil persones dormint al ras només a Barcelona.