Passió, flegma, rigor i amor, molt d’amor
Només un fet diabòlic podia emportar-se per sorpresa el cor i l’ànima d’un home de 52 anys, tan bon periodista com bona persona. El diable va creuar-se amb en Cami una tarda desgraciada d’hivern en una hora funesta, i el company de tants anys a l’Avui ja no hi és, el mestre de tants joves periodistes a la Pompeu Fabra ja no ensenyarà mai més amb quines bones maneres es pot practicar aquest ofici, l’home i l’amor de la Cristina –companya de tots nosaltres també a l’Avui– ja no ens sorprendrà mai més amb la seva flegma d’home tranquil i pacífic (però si només treia el geni per revoltar-se contra la falta d’equitat que massa sovint empastifa aquest ofici!).
És tant el dolor per aquest fet tan injust que només es pot aplacar recordant la seva persona i lloant en la seva justa mesura els mèrits professionals d’un periodista que es va distingir pel rigor i la minuciositat, en aquest món de les notícies on massa sovint la pressa i la precipitació porten a escriure i –el que és més greu–publicar textos carregats d’errors i imprecisions. En David, braç a braç amb el seu cap, en Santi Gonzàlez, i la resta de companys, va tirar endavant durant molts anys una secció d’internacional d’alt nivell i d’un mèrit indubtable, rigorosa, fiable.
Aquesta mateixa passió per la feina ben feta és la que en David transmetia als seus alumnes de periodisme a la UPF, passió també pel coneixement –va llicenciar-se en dret, tenia el doctorat fet i era a punt d’assolir el màxim nivell d’anglès–per la seva ciutat, Mataró, i encara més passió per la Cristina, a qui va estimar amb devoció i amb el bon cor de l’home bo que era. El seu, de cor, el trobarem molt a faltar.
