“Confio que els gestors hagin après que la recerca és clau”

El limfoma de Hodgkin és l’exemple de com hi ha una revolució en la medicina. És l’exemple de com un tumor que era incurable, el 90% dels pacients es morien al cap de cinc anys, avui dia es curen pràcticament en el 85% dels casos gràcies als nous fàrmacs. Però encara hi ha un 15 o un 20% que no superen la malaltia. Al nostre laboratori estudiem tots els mecanismes pels quals es regula l’ADN, es controla l’activitat del genoma. I vam trobar un gen que perdia l’activitat, que no controlava bé el genoma. Vam mirar on es perdia, vam mirar diversos tumors del cos humà i vam trobar que passava principalment amb el limfoma de Hodgkin i en concret a pacients que no responen a la quimioteràpia clàssica, els que tenen pitjor pronòstic.

Sí que ho pot fer. El cas extrem d’un virus seria el VIH. Sabem que al món hi ha molt poques persones, poquíssimes, que són invulnerables al virus perquè els falta un gen i no pot entrar el virus. Evidentment d’aquest tipus d’excepcions es poden aprendre moltes coses. En l’estudi que cites, fruit d’un consorci internacional amb moltes mostres, han trobat alguns biomarcadors que podrien estar associats a tenir més susceptibilitat a desenvolupar una malaltia més lleu o més greu.

El que hem fet és reciclar una mica i utilitzar tècniques genòmiques que tenim al laboratori per aplicar-les en algunes qüestions que són similars en el càncer i en el coronavirus. Tenim eines i màquines que permeten veure el genoma del càncer i amb les quals també podem veure el genoma del virus. I ja hem començat un parell d’estudis que tenim ja avançats per veure si hi ha marcadors epigenètics que permeten predir si tens la infecció si seràs asimptomàtic, amb poca clínica, o una persona que caldrà ser intubada i a l’UCI.

A tot el món hi ha molta gent investigant el mateix. Nosaltres n’hem trobat uns, però encara no són públics. Tot i que sembla bastant clar que el sistema immune diferent de les persones és clau en aquest sentit. També l’existència de factors que et predisposen a tenir malalties de base, com les malalties cardiovascular, la diabetis. Hi ha factors genètics que et predisposen a patir aquestes malalties. I també predisposen a no tenir una immunitat tan bona.

Ho visc de diferents formes. Una és amb preocupació per tota la mortalitat que hi ha hagut. També amb la recança que en general no hem estat preparats ni a nivell social, ni científic ni mèdic. El sistema no està preparat per cuidar la gent gran i la gent dèbil com caldria. I tenint en compte que la població està envellint cada vegada més, el repte és cuidar-la com més millor perquè d’aquí a res el 70% seran gent molt gran. I tercer, amb tristor, amb tristor i esperança, perquè potser ens hem adonat que valdria la pena invertir en recerca perquè no ens agafin desprevinguts. Si haguéssim invertit més en investigació, també hauríem pogut actuar més ràpid. Amb més investigadors, més formats, amb més mitjans, potser tot hauria anat més ràpid. Per sort ens hem coordinat molt bé a escala mundial, però amb més investigadors locals i millor preparats estaríem més a prop tots d’arribar al punt final.

Vull pensar que sí. No només per la queixa del personal mèdic i científic sinó perquè ha tingut un impacte sobre l’economia molt important. Si afecta l’economia s’hi ha de posar remei. El fet que hagi produït una crisi econòmica important farà que posem les eines per evitar que torni a passar. No només perquè afecta la salut sinó perquè també està afectant l’economia dels països. És una forma de despertar els gestors. Espero que la suma del problema de salut amb l’econòmic faci obrir els ulls a molts gestors que potser no s’adonaven de la importància de la recerca.

Si tu compares el que està fent la vacuna d’Oxford, aquí tenim poca gent que estigui a l’avantguarda. Tothom està col·laborant, però aquí no tenim una infraestructura com tenen al Regne Unit o fins i tot a Alemanya, que la inversió en recerca és posar un 0 al final a tot.

Aquí la clau és que amb les recursos que hem tingut diversos investigadors a Catalunya hem fet molt més del que ens tocaria. Tenim una vocació molt gran i hem buscat formes més imaginatives per poder continuar avançant.

Una és que les grans fortunes inverteixin en recerca. Millor que tenir diners amagats en algun lloc, que els donin de forma pública amb una compensació fiscal perquè no vegin danyades les seves declaracions i alhora un reconeixement social. També l’exempció fiscal a la gent que doni diners per a recerca. I en general diversificar la producció de riquesa del país davant la constatació que el monocultiu del turisme no és suficient.

Jo crec que ho podem fer. És un país que ha tingut de tot. Ha tingut el tèxtil, ha tingut turisme i ara té l’oportunitat de la tecnologia i en concret en la bioinformàtica. No podem competir amb els xinesos en fer milions i milions de mostres i anàlisis, però sí en desenvolupar algunes de les tècniques i els programes associats a aquests.

Pel que fa a genètica a Europa, qui és al capdavant és el Regne Unit i Alemanya. Però si mirem en epigenètica, aquí, a Catalunya, tant la investigació bàsica, dels mecanismes íntims de les cèl·lules, com coses més complicades, estem prou bé. I si mires aplicacions, que és el que fa el meu grup, ocupem un lloc destacat a escala internacional. Malgrat ser petits en nombre i recursos, estem prou bé en el camp de l’epigenètica.

L’epigenètica seria el control de la genètica, la regulació de la genètica. Bàsicament són les marques químiques que controlen l’ADN, el genoma. I això fa que s’encengui o s’apagui. Com una llum. El genoma té més de 30.000 gens que han de ser controlats de forma fidel perquè si no l’ull expressaria un gen del múscul i la bufeta expressaria un gen de la neurona. I això no ens interessa. I l’epigenètica sana s’encarrega que tot funcioni. Què passa en les malalties? Que això s’altera. En el càncer, per posar un exemple, la glàndula mamària que la seva funció és produir la llet el que fa és créixer, proliferar, anar a la costella… És a dir, canvia la seva epigenètica, canvia la seva programació. Si ho comparem amb un ordinador, la pantalla i el disc és la genètica i els programes, l’epigenètica.

Sí, els primers gens alterats de forma epigenètica en càncer es van trobar l’any 1995.

Ja comencem a veure-ho. En malalties neurodegeneratives, Alzheimer i altres demències. Aquí hem demostrat que hi ha alteracions epigenètiques al còrtex de malalts amb aquestes demències. També en malalties autoimmunes com el lupus. Sabem que hi ha defectes epigenètics que fan que les teves pròpies cèl·lules t’ataquin a tu. En malalties cardiovasculars, sabem que a part de la dieta i que els teus pares tinguessin una predisposició a tenir alteromes –formació de plaques greixoses– també hi ha alteracions epigenètiques que fan que l’endoteli dels vasos sigui més propens a desenvolupar trombes. Per tant, en tota disciplina de la medicina hi ha components epigenètics.

Amb dos de forma similar a la genètica. Quan parlem del càncer, per exemple, quan parlem del tabac. Les primeres alteracions que fa el tabac són alteracions epigenètiques. I després si continues fumant més temps acabes tenint alteracions epigenètiques. Primer toques el volum de la tele i al final et carregues el televisor. I és veritat que l’atzar hi influeix. Hi ha més probabilitat de tenir càncer quan ens fem grans perquè hi ha més temps perquè es produeixi un error, que es pot anar amplificant. I és molt interessant saber per què una persona és més resistent al càncer.

L’epigenètica pot servir també com a diana de tractament. Són els anomenats fàrmacs epigenètics, que el que fan és tornar l’activitat dels gens perduts de forma epigenètica. La bona notícia és que hi ha set fàrmacs que s’estan usant en pacients i s’apliquen sobretot en el context de les leucèmies, els limfomes i els sarcomes. Ja estan aprovats per al seu ús clínic. La idea és trobar nous fàrmacs que serveixin per a altres tumors.

Aquest tipus de tractaments van començar als anys vuitanta però van tenir poc èxit pel tipus de fàrmac que hi havia. Però en els darrers cinc anys hem trobat fàrmacs que van bé. En càncer de pulmó estan donant esperança en pacients que no en tenien cap.

Sí. També. Aquest mapa es diu l’epigenoma i es poden analitzar 6.000 milions de peces del genoma humà. Es pot analitzar cada una al nivell epigenètic. Això és laboriós, és car i requereix bioinformàtica. Al laboratori tenim formes de fer una aproximació, és com si féssim una enquesta d’opinió a peu d’urna. Tenim formes molt ràpides per mirar aproximadament un milió de gens, que et donen una visió de com està tot, des de l’epigenoma d’una persona a un tumor concret.

Totalment. Abans tothom estava fent els seus experiments al laboratori i ara només ho estan fent la meitat, l’altra meitat estan analitzant dades.