Societat

CARLES FEIXA

Antropòleg expert en juventut

“Els joves han de tenir un paper clau per superar la pandèmia”

Molts adolescents van ser com una taula de salvament per a moltes famílies durant el confinament més dur
Des del mes de juliol els joves s’han sentit discriminats i estigmatitzats. Hi ha hagut un error de comunicació

El catedràtic d’antropologia social Carles Feixa va parlar la setmana passada a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) sobre joventut i coronavirus. Crític amb el paper, quasi inexistent, que s’ha donat als joves en la pandèmia, demana a l’administració i les empreses que escoltin la seva veu i facin servir la seva creativitat per superar aquesta crisi, que no és només sanitària sinó global.

Vostè parla de ‘generació viral’ en un doble sentit. Quins són els seus trets definidors?
Jo ja havia utilitzat el terme fa uns anys per descriure el que anomeno la generació hashtag, és a dir, una generació que en aquests dos segles que portem d’immersió en la cultura digital ha estat pionera. Ells ja han viscut amb un ritme de circulació de la informació, de multiplicació de la informació, de viralitat, i són, per tant, una generació d’avantguarda en la transició cap a la societat digital. El segon significat està directament vinculat amb el virus, com a aquesta generació l’està afectant l’exposició a la pandèmia.
Quan parla dels joves, no utilitza el terme ‘pandèmia’, sinó que en fa servir un altre: ‘sindèmia’. És quelcom que va més enllà?
El terme sindèmia va ser proposat pel director de The Lancet, que és una de les revistes internacionals científiques més importants, quan va quedar clar que no era un tema estrictament sanitari o epidemiològic, sinó que obeeix a mecanismes socials. I que sobretot els efectes de la malaltia anaven molt més enllà dels efectes directes del virus, ja que tenien efectes en la salut pública entesa com una situació social. Si dèmia és la malaltia i pan vol dir que afecta no només un país sinó que té una dimensió global, el prefix sin és una accepció que ve del grec i que fa referència a aquesta afectació social.
Podem començar ja a saber fins a quin punt ha afectat tot plegat a joves i adolescents?
Ara mateix estic participant en un grup de treball de l’Aquas, l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, amb adolescents i joves adults, precisament perquè es van adonar que la comunicació de les mesures no només no estan arribant a la joventut sinó que més aviat estan aconseguint l’efecte contrari.
I què diuen els joves?
Estem veient que malgrat que no hi havia dades que demostressin que els joves s’havien portat millor o pitjor que altres grups d’edat, des del mes de juliol cada cop que hi havia un brot hi havia una culpabilització de la joventut per temes molt espectaculars, com són la nit, les festes, els botellons i darrerament s’hi va afegir la famosa rave del mes de desembre. Aquesta culpabilització, en comptes de provocar una actitud millor a la joventut, en realitat produïa l’efecte contrari. Els joves s’han sentit menyspreats i discriminats i alguns s’han començat a comportar d’una manera incorrecta.
Com els hauria tractat vostè? Quin hauria estat el missatge?
Els participants als grups de discussió mostren que, d’una banda, s’han sentit estigmatitzats, que els joves apareixien com a cap de turc, i, de l’altra, que no se’ls ha involucrat en la solució de la gestió d’aquesta pandèmia. I per mi aquest segon tema és clau, perquè molts d’ells van ser molt útils per a moltes famílies durant el confinament més dur, van ser com la taula de salvació. Gràcies als adolescents i als joves vam poder, per exemple, accedir a la cultura digital d’una manera més estable, i també va ser un moment de reconnexió i de recerca d’un nou diàleg entre generacions.
El va sorprendre que aguantessin tant de temps i tan bé?
Per a la joventut, a diferència dels adults, que tenim la nostra vida ja muntada, la interacció amb els altres és bàsica i la distància social és gairebé un anatema. En aquest cas, ho han compensat amb una doble mascareta. La primera és el que jo anomeno la cultura de l’habitació, que és un espai físic però que ara, gràcies a la cultura digital, que seria la segona mascareta, gràcies a les xarxes socials, se la poden endur. Per això avui l’habitació ja no és un espai de reclusió, sinó que pot ser un espai de connexió. I durant aquests tres mesos de confinament els joves van sobreviure en part gràcies al fet que podien estar connectats a través de les xarxes amb els seus amics i companys i també podien seguir estudiant.
I no veu un risc en aquest aïllament? Al Japó ja parlen de ‘joves caragol’, nens que no volen sortir de la seva habitació, com una patologia.
És cert que hi ha una malaltia diagnosticada, es coneix com el complex de Hikikomori, i a Catalunya ja hi ha una unitat que la tracta. Són casos d’adolescents d’entre 17 i 19 anys que durant un temps es tanquen a l’habitació perquè els fa por enfrontar-se a la vida. Molts estan sobreprotegits, i com que l’habitació avui és un espai de reclusió però també és un espai de connexió a través de la cultura digital, poden passar dies, setmanes i mesos sense veure ningú més. Això és patològic. Però quan és un moment no tant de replegament sinó d’introspecció creativa, també pot ser quelcom positiu.
Tres mesos ho van suportar, però, tot i no estar confinats, la situació s’ha anat allargant amb mesures restrictives, oci nocturn tancat, dificultat real d’interacció física… Quines conseqüències pot tenir això per a aquesta generació?
És el que ja vam començar a veure al mes de juliol. Com que els joves no havien causat problemes durant el confinament, ens vam oblidar d’ells i vam suposar que ja s’apanyarien. De fet el primer rebrot va ser a Lleida protagonitzat per joves, tot i que no se’ls presentava com a tals, però els temporers de la fruita eren joves migrants la immensa majoria. En la majoria de casos, com que els joves eren conscients del que estava succeint, no van tenir cap problema per posar-se la mascareta. Sí que tenien la necessitat de relació amb amics i amigues, i ho van fer d’una manera moderada o, en tot cas, no més excessiva que els grans. Les dades epidemiològiques demostren que els rebrots no van ser culpa d’ells sinó sobretot de tota la gent que anava als bars, les reunions familiars…, i aquí hi havia gent de totes les edats. El que passa és que ja des del mes de juliol es va començar a culpar la joventut. I recordo, literalment, el que va dir el president Quim Torra: “Tenim un problema amb els joves”. Va ser molt contraproduent i el discurs es va anar estenent en diferents àmbits com si ells fossin els culpables dels rebrots i no la incoherència de les mesures polítiques o el fet que tothom tingués una necessitat molt gran de recuperar la vida social.
Creu que l’administració va fallar? Que a banda d’epidemiòlegs s’haurien d’haver escoltat també experts d’altres disciplines?
Jo ho vaig dir en aquell moment. Vaig advertir que era necessari integrar les ciències socials i que la joventut havia de ser un grup clau per evitar el contagi amb la difusió de les bones pràctiques i les mesures preventives a les quals tots hem d’accedir. D’una banda, com a sector dinàmic i d’avantguarda, pot ser clau en el moment actual de la vacuna justament en anar contra el negacionisme. Només necessiten arguments.
Han entès l’argument de negar-los l’oci nocturn, del toc de queda a les deu del vespre?
Hi ha hagut un tema moral, com si la nit fos perillosa i el dia no ho fos, i totes les dades demostren el contrari, que la major part dels contagis es produeixen de dia. Es pot entendre que fos una mesura fàcil d’aplicar, però això va deixar fora la joventut, en part perquè en les darreres dues dècades l’oci juvenil s’ha nocturnitzat. I això no ho han fet els joves. Els han abocat a la nit perquè han prohibit tot espai d’oci al centre urbà i perquè la joventut nocturna és un gran negoci. I per tant els hem abocat a la nit i ara els diem que no poden sortir mai, cap dia. Doncs com ho fem? Sobretot si es fa amb un discurs autoritari, moralista, molt adultocèntric...
Creu que, precisament pel fet de sentir-se exclosos, quan acabi la pandèmia pot haver-hi una reacció violenta dels joves?
Hi pot haver brots com el que s’ha produït a Holanda, un país amb un sistema de benestar i una qualitat de vida dels més grans del món. Però seran el que jo anomeno una violència performativa, una violència de demostració d’espectacularitat. I sobretot una violència contra les coses, no tant una violència bèl·lica o guerrillera. Hi pot haver brots perquè hi ha un cansament de la pandèmia i un sentiment que ve d’abans i que obeeix a aquestes causes de sentiment de marginalitat, de no veure projecte de futur. Ara bé, no veig ni molt menys que hi pugui haver cap risc de violència generalitzada.
Però alguna resposta se’ls ha de donar per evitar un malestar encara major. Què proposa?
A curt o a mitjà termini no hi veig una conflictivitat més gran, però sí que hi haurà una conflictivitat larvada si no s’afronta el problema del pacte intergeneracional. Cal un nou contracte generacional, ja fa temps que ho poso com una necessitat bàsica, ja que aquesta enorme desigualtat i aquesta inestabilitat i temporalitat del treball juvenil, si dura molt més temps, està creant un nou sistema de classes socials que ja no es basa en l’origen social o ètnic, sinó que es basa en l’edat. I és evident que també pot haver-hi un esclat si continua aquest discurs criminalitzador i estigmatitzador de la joventut. És la teoria de la profecia que s’autocompleix: quan dius moltes vegades a un nen o un jove que és dolent, al final acaba sent dolent.
És com un contrasentit com una generació tan formada pot ser una generació perduda...
Jo crec que tenim un potencial enorme. No només és la generació més formada de la història, també és una generació global, que ha viatjat, que s’han format, que té grans recursos i que en la sortida de la pandèmia és totalment necessària per reconstruir la nostra societat, com a país, però també per afrontar la necessària reforma o fins i tot revolució econòmica, tecnològica i cultural. Els necessitem per superar les tres crisis: la crisi econòmica que arrosseguem des de l’any 2008, la crisi sanitària –ja que poden ser agents clau en el tema de la vacuna i en els canvis d’hàbits– i la crisi climàtica.
I no veu el risc que la tecnologia els acabi disgregant, atomitzant, deixant sense el sentiment col·lectiu bàsic per afrontar el canvi?
Certament el risc existeix, però precisament, com que és una generació que ha crescut en aquest món digital, té les eines per poder domesticar la tecnologia. Per a ells no hi ha una divisió entre el món on line i off line, sinó que és el món que s’anomena on life, que és un híbrid. No és fàcil mantenir aquest equilibri. Jo parlo de la generació blockchain, de la generació de la cadena de dades en la qual internet es torna una cosa més personalitzada i més semàntica. No tant perquè ens aïlli i ens fragmenti, sinó per buscar xarxes col·laboratives, que són la cultura del coliving, el cohousing, el coworking..., de tot el co. Un nou cooperativisme del treball en equip que els joves han après en el sistema educatiu, però sobretot en la manera d’organitzar-se l’oci, que és un oci sovint col·laboratiu.
És un missatge molt esperançador...
Jo vull ser optimista i penso que la cultura col·laborativa és l’única manera de poder sortir d’aquesta crisi reforçats. Al grup de recerca en què participo a la UPF estem planificant amb el Consell de la Joventut un fòrum de la joventut on les noves generacions aportin idees per reconstruir la societat i el planeta. És una generació molt creativa i, si els escoltem, moltes coses es podran aplicar.

Joventut ‘blockchain’

Nascut a Lleida l’any 1962, Carles Freixa és catedràtic d’antropologia social i professor de la Universitat Pompeu Fabra. Autor de més de 40 llibres, ha estat investigador en diferents centres nacionals i internacionals i assessor de polítiques de joventut a l’ONU. Especialitzat en bandes juvenils, ha desenvolupat treballs de camp a Espanya i Mèxic. En els darrers anys s’ha centrat també en analitzar els trets definidors de les generacions que han crescut ja en l’era digital. Ja no parla de generació@ o de generació#. Freixa es refereix a la generació actual de manera metafòrica com a generació blockchain (en referència al concepte tecnològic que es tradueix com a cadena de blocs) i confia enormement en la seva capacitat i la seva creativitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El temps
Servei Meteorològic de catalunya

Lleu augment de núvols

Barcelona

8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan els parlen en castellà

Les persones amb antecedent de càncer tenen un major risc de complicacions per covid-19

BARCELONA

Es doblen les denúncies de falsos revisors del gas i les protagonitzen cada vegada més dones

BARCELONA

Quatre fàrmacs d’ús comú reverteixen els símptomes de l’Alzheimer en ratolins, segons un estudi

BARCELONA

Els indicadors es mantenen estables

Barcelona

Argimon reitera que només es plantejaran el certificat covid si la situació empitjora: “Quant menys, millor”

BARCELONA

Baixen a 26 els grups escolars confinats i hi ha 3.504 persones en quarantena

BARCELONA

La borsa es recupera amb l’anunci de l’obertura de fronteres dels EUA

barcelona