Salut

Darrere les xifres de la Covid-19

Avui fa un any que es va registrar el primer cas de coronavirus a les comarques gironines

El nombre de persones afectades i registrades s’acosta ara a les 60.000

Molts professionals sanitaris han patit la malaltia

Avui fa just un any, el divendres 28 de febrer del 2020, l’Ajuntament de Girona i el Departament de Salut convocaven d’urgència una roda de premsa a la ciutat per anunciar el primer cas de Covid-19 a les comarques gironines. Era una treballadora del consistori gironí de 52 anys que s’havia contagiat després d’un viatge a Itàlia, i el seu pronòstic era, aquell primer dia, lleu. La preocupació de les autoritats durant aquella roda de premsa contrastava amb l’exterior de l’edifici consistorial: una fira omplia de gent la plaça Catalunya en un dia primaveral i ningú s’imaginava que, dotze dies més tard, començaria tot el que hem viscut durant aquest any.

“Han estat moltíssimes experiències en molts àmbits”, afirma el president del Col·legi de Metges de Girona (COMG) , Josep Vilaplana, que representa un dels col·lectius que han estat protagonistes principals durant aquests mesos. Vilaplana destaca la mobilització de les primeres setmanes i també “el convenciment que els metges van saber gestionar una situació molt complexa”. Ara, des de la perspectiva d’un any, el president del COMG reconeix que moltes de les coses que s’han implementat durant aquest temps “han vingut per quedar-se”. Vilaplana aprofita també per fer un advertiment: “Tots hem de cuidar el sistema sanitari que tenim i saber que la inversió en sanitat és molt bona per a la societat, i això també té a veure amb el model de país que volem.” “Estem esgotats, cansats, però, sens dubte, ha estat alliçonador”, conclou.

A hores d’ara, es desconeix exactament quantes persones han estat i estan afectades per la Covid-19. Les darreres dades proporcionades per Salut assenyalen un còmput de gairebé 60.000 casos acumulats i confirmats a la regió sanitària de Girona, però aquesta dada no és real, perquè, per exemple, durant la primera onada no es feien tantes proves com es fan ara i, a més, sempre hi ha els asimptomàtics. Tampoc és definitiva la dada de més de 1.900 morts registrats a la regió sanitària, perquè també inicialment no tots els casos quedaven registrats. De tota manera, el que és clar és que un gran nombre de les persones que han patit aquesta malaltia pertanyen al col·lectiu de professionals sanitaris, tal com han anat recollint els diversos centres.

Són, doncs, més de 60.000 els gironins que, d’una manera o una altra, han estat protagonistes d’aquesta pandèmia a les comarques gironines. Alguns no ho poden explicar. Aquí tenim el cas de només quatre d’ells.

CARME CORTIZO

“Cal donar resposta a la gent amb Covid persistent”

Es va contagiar en la segona onada, al setembre, i continua de baixa perquè pateix el que s’anomena “Covid persistent”, amb símptomes de la malaltia que es mantenen. Treballava en la unitat de continuïtat assistencial, dedicada a fer seguiment de malalts complexos, quan, amb la pandèmia i la reestructuració de les feines a l’hospital, es va fer càrrec de malalts Covid.

Com es va contagiar?

Pensem tots que va ser que teníem un malalt respiratori que quan va ingressar la PCR li va donar negativa i era molt dependent. Vaig haver de tractar-lo molt, i amb les mesures que marcava el protocol, que en aquell moment era que si no eren malalts Covid, amb mascareta quirúrgica. El dia que li volíem donar l’alta, em van trucar des de l’ambulatori dient que la família d’aquest senyor, que l’havia vingut a visitar a l’hospital, havia sortit tota positiva. Es va aturar l’alta i se li va fer una PCR, que l’endemà va sortir positiva. O sigui, que el senyor, o bé tenia el bitxo i el va desenvolupar dins l’hospital malgrat la primera PCR negativa, o bé es va contagiar amb les visites de la família. Jo em vaig fer una PCR perquè em preocupava força perquè el meu home és metge, treballa en un altre hospital però amb malalts molt fràgils i els caps des setmana cuidava dels meus pares i em preocupava molt i em va sortir negativa, però just el cap de setmana següent, que crec que era l’11 de setembre, estava cuidant els meus pares quan vaig notar, res, un petit calfred. Però com que estava molt alerta, vaig dir “tothom fora”, i vaig anar cap a l’hospital, em vaig fer una PCR i vaig donar positiu. Vaig haver d’aïllar-me a casa.
Quins símptomes va tenir amb el contagi?
La primera setmana vaig estar molt fotuda, amb febre, molta cefalea, mal a les articulacions i a la musculatura... No tenia ganes de res. Vaig perdre quatre quilos en deu dies; em trobava fatal. Però jo havia treballat amb malalts respiratoris, i respiratòriament jo no tenia res... Els meus malalts tenien ofec, es complicaven en un moment i acabaven a l’UCI, intubats... Pensava: “Que bé que no s’ha contagiat ningú de casa i que jo ho estic passant de manera relativament lleu.” Ara m’adono que no era tan lleu. Al cap de tres setmanes, continuava donant positiu a la PCR, però em va sortir que ja tenia anticossos i em vaig desaïllar. Em vaig trobar hipercansada, havia perdut deu quilos de musculatura i vaig començar a tenir cada cop més mal de cap.
Més mal de cap?
Sí, i llavors també vaig començar a pensar: “Mira, m’he tornat ximple després de tants dies d’estar allà tancada; no me’n recordo de les coses.” Al cap d’unes setmanes, la meva família i jo ens vam adonar que no era que m’havia tornat ximple, sinó que havia perdut memòria. Per exemple, anava a l’habitació del meu fill i em deia “Farem carn arrebossada per sopar”, i quan arribava a la cuina pensava: “Què faré avui per sopar?” No recordava que feia cinc minuts el meu fill m’havia demanat això. Sobretot la disminució de memòria recent.
I això encara li passa?
He anat recuperant memòria, però encara em passa. I falta d’atenció. El que veig i estic compartint amb altres companys és que he perdut la capacitat de concentrar-me. També he perdut automatismes, així com l’olfacte i el gust, que tot just ara he recuperat...
Què diuen els metges?
El problema, i això és el que demanem molts col·lectius de Covid persistent, és que no hi ha una unitat que realment faci aquest suport, unitats de post-Covid al Trueta. Quan em va veure l’internista, em va tranquil·litzar saber que hi havia casos com el meu. Validar-me això va ser molt important i també començar a saber d’altres companys a qui els havia passat. Però l’internista també em va dir que no sabien per què passava i que tampoc sabien què podien fer. Em vaig sentir una miqueta sola, perquè no tenim una estructura com en altres llocs com ara la Gutman o Can Ruti.
Com s’ho ha fet?
Vam haver d’anar a estirar coneixences personals. Gràcies al meu veí, que és neuròleg, vaig contactar amb un neuropsicòleg del Trueta i estic fent rehabilitació neurocognitiva a casa. M’han donat un programa, que és el que utilitzen amb malalts d’esclerosi múltiple, i faig que el puc, perquè em limita força la cefalea, tot i que he millorat i estic contenta. També estic esperant consulta a la Gutman.
El seu cas no és únic.
No, hi ha altra gent, i ens hem anat retrobant com a col·lectius. La setmana passada ens vam incloure gent de Girona en el col·lectiu de professionals afectats per Covid persistent.
Ja s’ha reconegut com a malaltia professional
Sí. Jo ho he tingut molt fàcil, però hi ha altres companys a qui els està costant molt. Es neguen a fer-los els informes… Entenc perfectament que la prioritat és salvar vides, i cal posar-hi tots els diners que es necessitin, però el sistema hauria de donar resposta a les necessitats que tingui la gent amb Covid persistent.
Siguin o no siguin professionals?
Evidentment, evidentment. Als professionals què ens va passar? Que estàvem a primera línia amb els malalts que tenien Covid; per tant, amb càrrega viral molt alta.
Què creu que s’hauria de fer?

Jo soc infermera, però estic de coterapeuta en grups de dol perinatal, i tinc l’experiència que van tan bé que vaig començar a fer contactes amb gent que deia que estava com jo. Tots necessitàvem aquesta part de compartir experiències. Hem passat experiències dures; hi ha gent que una passada de dures. Hi ha moments en què estàs molt trist, moments en què estàs enfadadíssim i engegaries a la merda tothom...Vaig transmetre les nostres demandes en el terreny emocional a la meva companya psicòloga del Trueta i ara ja fa dos mesos o tres que s’ha muntat al mateix hospital un grup de suport post-Covid per a professionals sanitaris. Primer, era per a gent del Trueta, però també ve gent de primària i ara ve una persona de l’IAS, i allà ens trobem. Hi ha tota mena de casos: qui fa una mica d’esforç i s’ofega, gent amb cefalees, gent amb pèrdua de memòria, casos en què l’afectació ha estat al cor i que arran d’això ara han de portar marcapassos…

Què ha après de tot això?
He plorat molt, ara estic molt millor, però en aquells moments que no recordava el que m’havien dit feia cinc minuts, em vaig qüestionar molt què és una persona: és el cos, és la ment o les teves capacitats? I la veritat és que vaig fer un clic quan vaig pensar i vaig començar a sentir que havia de posar el focus en allò que tinc i no en el que em falta. En la família tan genial que tinc, en el fet de poder sortir a prendre el sol a la terrassa, poder caminar una mica... Posar el focus en el que tinc ara i pensar que la resta, amb esforç i paciència, tornarà. N’estic convençuda.
Aquesta també seria la recomanació que faria a qui ho pateix?
I tant, posar focus en el que tens. L’estat d’ànim hi influeix moltíssim, en tot això. Evidentment que la ràbia i el plor han de sortir, però una vegada surt això, cal posar el focus en el que tens. Gaudir de les coses petites i posar el focus en allò que tinc i no en el que em falta.
-La gent se sent molt sola?
Sí, jo també, quan l’internista em va dir que hi havia més gent com jo, bé. Però quan em va dir que no sabien què fer, vaig dir: “Hòstia!” Em sentia també com abandonada i vaig pensar què faria. I en el meu cas, som conscients tots els que ens reunim en aquest grup de suport que som professionals, i som capaços d’anar a picar a portes i, si cal, tombar-les, i tinc aquesta sort, però entenem sobretot la gent que no té aquestes opcions... La paraula abandonats l’he sentit moltes vegades. En el meu cas, la meva família m’ha ajudat molt, també la metgessa de capçalera, i també molt bo el grup de suport.
Espera poder retornar a la feina?
Sí, jo espero que sí, però no sé si seré capaç de fer el mateix que feia abans. Espero que sí, perquè, primer, m’agrada molt la meva feina, però és veritat que hi ha companys que s’han incorporat i no tenen la capacitat de fer el mateix que feien abans. I més ara, ja que sempre hem treballat al 100%, perquè hi ha moltes mancances en el món sanitari i han fet una mala planificació, però ara durant la Covid treballàvem al 120% tots i quan m’incorpori hauré de treballar així... Però jo en tinc ganes.
RAMON VALLS

“Vaig fer una reinfecció més greu que la primera”

El seu cas és estudiat com un dels pocs que es coneixen de reinfecció molt més greu.

Què té de particular el seu cas?
El més curiós, a banda de ser o no ser el primer reinfectat, és que vaig fer una reinfecció més greu que la primera. Avui sabem que hi ha molta gent que es reinfecta, però el que és habitual és que la primera infecció sigui més greu que la segona. En canvi, jo vaig fer una primera infecció en què no vaig estar ni de baixa i una altra que va ser molt greu.
S’està estudiant, això?
S’ha fet una publicació sobre el meu cas. Es va poder seqüenciar bé quin virus era, i ja era una soca diferent de la del març, la que hi havia a tot arreu. La segona vegada, que va ser a finals d’agost, va ser una soca angloescocesa que no sabem si era ben bé la que ara anomenem “soca britànica”. Van ser dues soques diferents, amb una genètica com la meva, que va ser favorable per desenvolupar una reacció autoimmunitària molt severa.
No tenia patologies?
No, no havia estat mai ingressat ni de baixa en 30 anys de professió, no prenia medicaments i feia esport. En principi, una persona sana.
Com es va contagiar?
No tenim una situació clara. A l’hospital, al principi, les mesures de prevenció no eren gaire notòries, com a tots els hospitals; no hi havia gaires EPI ni mascaretes ni res..., i va ser fàcil. El segon cop va ser en tornar de vacances... Em moc per tot l’hospital. Ves a saber.

MONTSERRAT MOSOLL

“Jo em sento molt abandonada per la sanitat”

Va ser un dels primers casos de Covid-19 detectats a la regió sanitària de Girona. Tot just era el 16 de març i s’acabava de decretar l’estat d’alarma. Per aquest motiu, pel fet de ser un dels primers casos, el testimoni d’aquesta excontroladora de trànsit aeri és un dels recollits en l’obra de teatre El·lipsi, que Ferran Joanmiquel estrena aquest mes de març a la sala La Planeta de Girona.

Quan es va començar a trobar malament feia molt poc que havia esclatat la pandèmia. Sap com es va contagiar? Tenia patologies prèvies?
No, no tinc ni idea de com em vaig contagiar. I tampoc tenia patologies prèvies. No ho sé. Jo el que vaig tenir va ser moltíssima febre i moltíssima diarrea. Va ser al març, i en aquell moment no se sabia res. Jo vaig estar a casa quinze dies amb febre, prenent paracetamol, fins que, finalment, el 26 de març em van ingressar en ambulància a l’hospital de Santa Caterina. Allà vaig estar vuit dies amb oxigen tot el dia i, finalment, el 3 d’abril em van donar l’alta.
Va haver d’ingressar a l’UCI?
No, no.
Com recorda aquells dies?
Amb aquesta sensació que no se sabia res de res. Em van receptar Dolquine, però no ho podia aconseguir perquè ho tenien agafat per la Seguretat Social; al meu marit, que vivia amb mi, no li van fer cap prova de res...Tot era així...
Aviat farà un any que va tenir la malaltia, però vostè encara en pateix les seqüeles?
Sí, tinc molt mal a la musculatura i, sobretot, molt mal a la cintura. Pensa que ningú en sap res. Jo em sento molt abandonada per la sanitat i hi estic enfadada, potser perquè ells mateixos no saben res. Et sents molt sol i molt abandonat, a part de la tristesa, que també hi és. Tot i això, he de dir que els metges que m’han atès, sobretot quan vaig estar ingressada al Santa Caterina, m’han atès superbé.
I com està tractant aquestes seqüeles que pateix?
Ara el que faig és prendre molta cosa naturista, també un probiòtic... Però passa que, a més del mal muscular i del mal a la cintura, també he perdut molta memòria i no tinc la vitalitat que tenia abans.

JUAN HEREDIA

“Va ser baixar a l’UCI i ja no recordar res”

Heredia, un zelador molt apreciat al Trueta, va agafar la Covid en la primera onada i, com a seqüela, pateix la síndrome de Guillain-Barré. Ara ha d’anar a rehabilitació cada dia.

Com va saber que havia agafat el virus?
Doncs ràpid, perquè hi havia estat treballant cada dia... Jo estic a l’àrea cardiològica, i l’UCO la van deixar d’UCI de Covid. Una lluita, treballant amb un estrès terrible. I un dia vaig venir a casa i em sentia cansat, però com que visc a dalt d’un petit pendent, doncs en vaig donar la culpa al pendent, però un altre dia em va tornar a passar; gairebé no podia respirar i aquella nit em vaig començar a trobar estrany. Tenia una mica de fred, vaig prendre’m la temperatura i vaig veure que tenia una mica de febre. Em va començar a fer mal el cap i esternudava una mica, i vaig dir: “Ja està, ja l’he agafat.”
Va anar a l’hospital i va donar positiu a la prova.
Sí, i em van dir que em quedava ingressat. M’auscultaven, em deien que respirés profund, i jo creia que podia, però no. Era un dissabte al matí; vaig passar el cap de setmana allà, amb totes les visites prohibides, i la veritat és que es fa molt llarg, estar sol. Em venien a veure companys a la porta, però ho passes malament, amb tanta soledat.
I va acabar a l’UCI.
El dimarts a la tarda va venir una companya i em va dir: “Vinga, Juan, recull les coses que te’n vas a l’UCI.” I jo: “Què?” Vaig trucar a la meva dona per dir-li-ho i estava més preocupat per ella que per mi. I va ser baixar a l’UCI i ja no recordar res. Fins que em van despertar dinou dies després. Pràcticament la Covid la vaig passar adormit. Després em van dir que havia estat molt malament, que vaig estar a punt de morir: vaig estar, com aquell qui diu, al caire de l’abisme. Bé…, i després, com que no em recuperava, em deia: “Va, que ara surts de l’UCI i estàs molt dèbil.” I aquella nit em vaig intentar aixecar jo sol, allò que no saps el que fas, i vaig caure i em vaig trencar el nas. És que no sé com em vaig poder aixecar, la veritat sigui dita.
Quan van veure que tenia la Guillain-Barré?
Després, veient que no em recuperava i no em recuperava, van descobrir que tinc la malaltia aquesta, que m’ha afectat, perquè es veu que el nostre sistema immunològic, quan lluita contra agents externs, quan va lluitar contra la Covid, també va lluitar contra mi i em va destrossar els nervis. I ara cal esperar que es vagin recuperant.
Per això fa recuperació.
Em van donar d’alta al juny i la primera setmana de juliol vaig començar la rehabilitació. Primer feia menys hores, però ara en faig més. Amb aquesta malaltia, jo trobo que tinc força, però quan la vull utilitzar no la domino, no arriba. Una fisioterapeuta em va dir: “Juan, el teu cap és un Ferrari, però el teu cos és un dos cavalls.” Amb el cos has d’anar a poc a poc, perquè això és molt lent. Veig que estic millor, però la meva força i la meva vitalitat no les tinc. Depenc de la meva dona. Si la meva dona no hi fos, jo no hi seria tampoc, perquè no m’he quedat paraplègic, però gairebé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia