Mor l’activista social de la no-violència Arcadi Oliveres

Ahir va morir als 75 anys víctima d’un càncer l’economista i activista anticapitalista Arcadi Oliveres, un dels pacifistes més importants del país, que va fer de les lluites en favor dels drets socials la seva forma de vida. Des de les campanyes a favor de l’objecció de consciència fins a les de la renda garantida de ciutadania i la fiscalitat justa, passant per la campanya en contra de la pena de mort i l’exèrcit, Arcadi Oliveres, que mai va renunciar a les seves creences religioses catòliques, va ser president de Justícia i Pau (JP), impulsor de l’ecumenisme i membre de Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles.

Lluitador antifranquista, el 1976 va participar en la Marxa per la Llibertat per reclamar, de manera pacífica i no violenta, la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. El 2013 va impulsar el partit independentista i anticapitalista Procés Constituent amb Teresa Forcades. Fidel a la seva idea que “els drets s’han de defensar al carrer” i a la seva frase preferida –“no tenim dret a perdre l’esperança”–, va estar sempre al peu del canó. Una de les darreres aparicions públiques va ser a finals de gener, quan va acudir a Sant Cugat del Vallès a un acte del Dia Escolar de la No-violència i la Pau (Denip). Sabia que el càncer el devorava, però no es va voler quedar a casa. “Ja vindrà”, deia als amics. Els últims dies, envoltat de persones que l’estimaven, va rebre l’escalf de desenes d’amics, coneguts i admiradors. Molts es van posar en contacte amb ell a través de missatges que li feien arribar en un web creat per la seva família. Sabia que es moria, però va parlar amb tothom qui va voler anar-lo a veure i va continuar animant a fer la revolta pacífica a favor de la llibertat.

Després que l’any 2018 l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) li entregués el premi Constructors de Pau 2017, Oliveres en una entrevista a aquest diari va carregar durament contra Europa per la política migratòria i no va dubtar a assegurar que “en el tema dels refugiats, Europa és una institució criminal”.

Molt preocupat pel creixement de la ultradreta i la repressió de l’Estat vers Catalunya, sobretot la viscuda arran de l’1 d’octubre, Oliveres era molt crític amb el PSOE i Felipe González, a qui retreia “haver traït totes les causes”, i també era molt crític amb el PSC, al qual acusava d’“haver abandonat els seus”, cosa que, segons ell, explicava, juntament amb la ignorància, “l’auge de Ciutadans”. Admetia que l’independentisme no havia sabut explicar bé el seu projecte i creia que “els partits que han promogut aquest procés d’independència i la mateixa Generalitat haurien d’haver anat per tota la geografia espanyola donant explicacions i dient-los què volem i per què”. “Has d’explicar quin país vols, com la solidaritat ha de ser la base, com la frontera no ha d’existir, com l’acolliment dels immigrants l’hem de tenir sempre, com la banca ha de ser ètica...”, deia. En tot cas, opinava que no havíem de reclamar la independència des de la perspectiva de l’“Espanya ens roba” ni des de la idea que sense Espanya “serem més rics”. Amb tristesa, reconeixia que amb l’1-O “ens havíem posat la mel a la boca”, però que “no teníem la majoria suficient”.

La seva mort coincideix amb la publicació del llibre Paraules d’Arcadi. Què he après del món i com podem actuar (Angle Editorial), una obra divulgativa que resumeix el seu pensament i que toca des de temes que va defensar des del primer moment, com la democràcia, la llibertat i el pacifisme, fins a conceptes que sempre va combatre com ara la guerra, l’exèrcit i el capitalisme, passant per les darreres lluites: el canvi climàtic, els presos polítics, la monarquia, l’Europa en crisi, la pandèmia i l’educació.

Amic de Xirinacs, que havia estat professor seu; de l’activista Jaume Botey, mort ara fa tres anys; del pare Joan Botam, artífex de la Caputxinada, i de Pepe Beúnza, amb qui va impulsar la campanya per a la fi del servei militar, Arcadi Oliveres va començar, sempre des del pacifisme i la no-violència, la lluita antifranquista, des dels moviments veïnals primer i, després, des de la Universitat de Barcelona, com a estudiant d’econòmiques. En aquesta universitat acabaria sent un dels professors més estimats.

L’any 1966 es va implicar en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona(SDEUB), i va participar en la Caputxinada, el març del 1966. El 1968 va ser processat pel Tribunal d’Ordre Públic i jutjat per reunió clandestina, però va ser absolt gràcies als informes favorables del degà de la Facultat d’Economia i la defensa de l’advocat Francesc Casares i Potau. La seva vida va ser un constant de lluites: a favor del 0,7%, l’objecció fiscal, la Xarxa Europea Contra el Comerç d’Armes, les Brigades Internacionals de Pau... No cal dir que es va mobilitzar contra la guerra de l’Iraq i tots els totalitarismes.