Salut

GUADALUPE SABIO

Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica

“Cal aprofundir en la genètica de l’obesitat”

Els malalts d’obesitat no generen tanta empatia com els de càncer i això afecta els fons que s’inverteixen en recerca
Espero que la pandèmia hagi servit per mostrar que estem a la cua en inversió pública en ciència entre els països desenvolupats

La doctora Guadalupe Sabio lidera un grup de recerca al Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares (CNIC) i enguany ha estat distingida amb el premi Fundació Banc Sabadell a la investigació biomèdica. El jurat destaca de la seva trajectòria les diverses investigacions que han ajudat en la comprensió de per què l’obesitat causa malalties cardiometabòliques.

Per què les causa? Ho tenim ja tot clar o encara queden buits per omplir?
Encara queden moltes coses per descobrir, però també sabem moltes coses. Sabem que si som obesos el nostre greix s’inflama, patint una mena d’inflamació crònica que n’altera el metabolisme i les funcions. I com que el nostre teixit adipós perd la funcionalitat de retenir el greix, aquest passa a guardar-se al fetge i en altres teixits que en teoria no estan dissenyats per emmagatzemar-ne i arriben aquestes altres malalties cardiometabòliques.
Però encara tenen camp per córrer...
I tant! Tenim moltes preguntes per resoldre, com per què hi ha persones que sent més primes poden desenvolupar malalties cardiometabòliques associades a l’obesitat, mentre que d’altres, que realment són obeses, durant una època semblen aparentment protegides contra tots els danys que provoca l’obesitat. Però cal aclarir que no és que estiguin cardiometabòlicament sans, perquè en algun moment l’obesitat els ensenyarà la cara més amarga. Per tant, encara tenim molt per descobrir.
Poden predir quina altra disfunció causarà l’obesitat?
Aquest és un altre dels punts per resoldre. Amb l’obesitat, tenim una ruleta russa de malalties que poden aparèixer: càncer, diabetis, Alzheimer, mal d’articulacions... Alguna segur que sorgirà, però no sabem què ho determina ni, per tant, quina serà. En canvi, en el cas del tabaquisme sí sabem que s’associarà moltíssim a càncer de pulmó o de vies altes. Si poguéssim saber entre la població d’obesos qui pot tenir més prevalença d’una malaltia o altra podríem estratificar millor la població obesa, que cada cop és més gran, i intentar prevenir malalties o agafar-les a temps per poder guarir-les.
Que la recerca i la clínica no hagin avançat gaire en el camp de l’obesitat té a veure amb el fet que és un fenomen de generalització més recent?
Hi ha diversos factors. Quan veiem un malalt per obesitat no ens sentim tan empàtics com amb un malalt de càncer, per exemple. I això potser repercuteix en la inversió que es dedica aquesta malaltia. Hem de deixar d’estigmatitzar la gent obesa i pensar que hi ha gent predisposada genèticament a ser-ho. O que els obesos no ho són perquè volen.
Però això no deu ser tot...
També hi influeix el fet que parlem d’una malaltia molt complexa, amb molts tipus de pacients i amb un gran ventall d’òrgans que poden començar a fallar quan arriba l’obesitat. I a un pacient li pot repercutir en el fetge, però a un altre, en els ronyons. Hi ha moltes malalties englobades dins dels trastorns cardiometabòlics.
I entenc que això dificulta la recerca
És clar. Moltíssim. Investigar això no és gens fàcil. I, a més, la transferència a les farmacèutiques és molt més complicada. En càncer, per exemple, pots acceptar efectes secundaris molt importants perquè l’objectiu és salvar la vida del pacient. En canvi, l’obesitat no pots tractar-la amb efectes secundaris que poden ser pitjors. Aconseguir un medicament molt segur en una malaltia que implica la interrelació i la comunicació entre diferents òrgans és molt difícil, perquè totes les vies de senyalització tenen alguna funcionalitat i si les alteres pots provocar conseqüències. Els medicaments que passin proves clíniques han de ser molt i molt segurs, i això fa que el risc sigui més alt i la predisposició de les farmacèutiques a invertir-hi, menor.
Quanta obesitat genètica hi ha?
Sabem que hi ha diverses mutacions implicades en l’obesitat, però com que en alguns àmbits ni tan sols es considera l’obesitat una malaltia, un cop més no s’estudia de la mateixa manera que d’altres. Hi ha vies que estan molt clares, com ara les mutacions directes que fan que algunes persones, per més que mengin, continuïn tenint la sensació de gana. Però també n’hi ha d’altres que són combinades per les mutacions de diferents gens, i en aquest aspecte estem molt i molt lluny del coneixement que hi ha en el càncer, per exemple, o en malalties cardíaques. En obesitat només sabem alguns gens que són molt clars, però encara ens falta molt per conèixer.
Però la prevalença i la incidència estan creixent molt, oi?
Sí, ho fan sobretot pels canvis en els hàbits de vida dels més petits, dels nens. Sabem que haver estat obès produeix canvis epigenètics que es mantindran al teu genoma i que faran que et costi tornar al teu pes normal. Per això és important educar les noves generacions en el fet que mengin bé. No només per evitar mals hàbits, sinó perquè a més el teu cos, independentment d’allò que tu intentis, es resistirà a canviar de metabolisme i, encara que mengis bé, et costarà aprimar-te. La nostra genètica està feta per mantenir tota l’energia que mengem.
És una qüestió evolutiva...
És clar, venim d’una evolució en la qual els nostres gens el que intentaven era engreixar-nos amb tot el que menjàvem per tenir reserves en cas que no hi hagués aliment més endavant. Evidentment, ara que en general no tenim aquest problema d’accés al menjar aquests gens ens juguen en contra.
Quin paper té el greix en el nostre metabolisme?
És molt divers, és l’òrgan que més és transforma amb l’obesitat. Cada cèl·lula de greix ha d’augmentar per acumular més greix i això farà que tot el volum augmenti, però també que la seva maquinària interna, el mitocondri, canviï la manera de funcionar. I això provocarà que el greix perdi funcions endocrines. Se sap, per exemple, que durant l’obesitat les molècules que el greix secreta i que són beneficioses per a l’organisme poden minvar. És el cas de l’adiponectina, que és molt beneficiosa per al cor i hem demostrat que també protegeix contra el càncer hepàtic.
I també té efecte termoregulador, oi?
Sí. abans es creia que hi havia un teixit específic, l’adipós marró, que només els tenien els bebès, però després es va veure que els adults també en tenim al costat de les jugulars. Quan tenim fred aquest teixit s’activa per augmentar la nostra temperatura corporal, això es fa cremant greix per produir calor, i això fa que ens aprimem. Hem vist que en el cas dels obesos es deixa d’activar, és a dir que l’obesitat genera una mena de feedback per evitar que perdis pes.
I encara deu tenir més funcions...
També hem vist que el greix controla la gana que tenim. És el mateix greix qui indica amb una hormona al nostre cervell que ja ha menjat prou i pot parar. Les persones obeses en produeixen tanta que es produeix un efecte rebot i el receptor del cervell deixa de ser sensible i funcionar. Això explica per què moltes vegades ens preguntem si els obesos no s’adonen que ja han menjat moltíssim. Tenen una malaltia. Una persona obesa ni tan sols és capaç d’adonar-se que ja ha menjat prou i està saciada.
Vostè ha demostrat que el fet que els homes tinguin una major predisposició al càncer que les dones també pot tenir a veure amb el greix.
Sí, perquè l’adiponectina, una hormona del greix, disminueix en obesos però les dones en tenen més que els homes. I aquest és un dels possibles mecanismes pels quals, per exemple, estan més protegides davant el càncer de fetge.
La seva recerca també ha incidit en el paper de les cinases de l’estrès. Què són?
Són unes proteïnes que ajuden la cèl·lula a adaptar-se als canvis ambientals. Aquestes cinases de l’estrès s’activen, i d’aquí ve el nom, quan s’estressen per algun aspecte exogen, per exemple per un canvi de temperatura o qualsevol aspecte extern, i la seva funció és ajudar les cèl·lules a adaptar-s’hi. En les persones que tenen obesitat, hem vist que estan activades tant en el greix com en el múscul i en el fetge.
I han vist una possibilitat per buscar un tractament...
Exacte, vam començar una recerca per veure si el fet de bloquejar aquesta activació podria tenir un efecte protector i s’ha descrit que bloquejar aquesta activació anòmala durant l’obesitat podria ser una eina no només contra malalties associades a l’obesitat, sinó que també està implicada en la mateixa obesitat. Així que, si la poguéssim inhibir de manera segura, seria una diana terapèutica per combatre tot això. El problema és que, com que aquestes cinases ajuden a l’adaptació de l’organisme, hem de ser capaços de bloquejar l’activació anòmala de l’obesitat sense eliminar l’activació fisiològica que sí que necessitem per fer que l’organisme funcioni. Hi estem treballant.
M’ha sobtat veure que una líder de grup de recerca en el camp de la biomedicina procedeix de formació en veterinària...
No n’hi ha gaires casos, és cert. Però sí alguns. Jo vaig fer veterinària i quan vaig començar a anar a clíniques, encara durant la carrera, vaig veure que, al contrari del que em pensava, la medicina no ho té tot controlat i que allò que realment m’interessava era entendre la malaltia, per què sorgia o quins símptomes donava. M’agradava entendre i descobrir aquest procés i vaig voler contribuir-hi.
Fins a quin punt premis com el de la Fundació Banc Sabadell són importants per a un científic?
Ho són molt. Primer perquè serveixen per visibilitzar a nivell social les dones a la ciència. És important que hi hagi cares i referents per a la societat, sobretot per crear noves vocacions entre les nenes petites, perquè encara hi ha una clar biaix masculí. Els premis, però, tenen pros i contres. D’una banda, és una empenta cap a endavant i un reconeixement propi però també de tot el meu laboratori, tot i que de vegades treballem en unes condicions molt difícils per competir amb la resta del món. De l’altra, però, també és una responsabilitat. Cada cop que et donen un premi vol dir que algú ha confiat en tu i has de respondre, tens una responsabilitat més a la motxilla.
La ciència pot extreure alguna cosa positiva de l’afectació de la pandèmia?
Espero que hagi servit per adonar-nos de com n’és d’important invertir en ciència, en tecnologia, en recerca i desenvolupament. I també que tinguem una visió més crítica d’on estava Espanya a nivell d’inversió científica pel que fa a la resta de països desenvolupats: a la cua. I per això no vam poder fabricar el material necessari per combatre la primera onada, que va ser tan cruel. La ciència no és gratis, hi ha d’haver inversió pública per tal d’atraure més talent i noves empreses del sector. No arribaran perquè sí. És com si el govern es queixés que no hi ha empreses que muntin hotels però no tingués carreteres per als turistes ni cuidés les platges. Tot va lligat.

Veterinària i biomèdica

Guadalupe Sabio (Badajoz, 1977) es va graduar a la Facultat de Veterinària de la Universitat d’Extremadura i va fer el doctorat a la de Medicina de la Universitat de Massachusetts. El 2009 es va incorporar al CNIC per liderar el grup de recerca per estudiar el paper de les cinases activades per l’estrès en el desenvolupament de malalties cardiovasculars, diabetis i càncer. A més del premi Fundació Banc Sabadell a la investigació biomèdica, també ha rebut el Príncep de Girona en ciència, entre d’altres. Sabio defensa que aquests guardons visibilitzen el paper de la dona en la recerca. Un rol que, d’altra banda, intenta incentivar amb activitats divulgatives en l’entorn escolar. La investigadora admet que arribar a la seva posició els ha costat sacrificis a ella i als seus tres fills, però sosté que també n’han pogut treure ensenyaments: “L’esforç pel treball i que no per ser dona els he de cuidar més que el seu pare”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia